El tresor de la bona sort

Feia un dia boníssim, el sol cremava i la calor es feia insuportable.
Em vaig aixecar, i vaig anar directament a esmorzar. El meu germà i la meva mare encara dormien, però el meu pare estava cuinant.

-Pare, que fas aixecat tan de matí?- vaig preguntar.
-No podia dormir, i m'he posat a fer el esmorzar. Vols un poc de suc?
-Es clar. Escolta, em portaràs a la platja aquesta tarda? He quedat amb Renata, Arantxa, Jaume i Marcel, anirem a berenar a Cala Salada i suposo que jugarem un partit de futbol.
-D'acord , però no puc anar-te a buscar, i la teva mare tampoc. Anirem a visitar als cosins i arribarem a casa molt tard. Tindràs que trucar a Renata.-va dir.

Em vaig veure el suc, i de seguida vaig anar a per el telèfon.
-Qui es?- va preguntar Renata amb un to de veu un poc fluix.
-Soc jo, escolta em puc quedar a dormir a casa teva?-vaig preguntar- Els meus pares no em poden venir a buscar aquesta tarda, van a visitar a la idiota de la meva cosina!
-Si, es clar que si!- va dir amb un to de veu molt més animat- Demà de matí, tenia pensat anar al centre comercial, vols venir.
-No puc, tinc entrenament i a més a més després anirem a dinar fora.
-Em tinc que anar, ho sento. Adéu!- va cridar Renata.

Desprès de dinar, vaig ficar a la bossa de la platja , el banyador, la crema solar, les ulleres de sol, diners, el mòbil i la càmera de fotos.
Al arribar a la platja nomès hi eren Marcel i Arantxa, però cinc minuts més tard van arribar Renata i Jaume que eres germans.
Ens varem banyar, varem jugar i a més a més varem fer moltes fotos.

-Eh nois, perquè no fem un castell de sorra- va preguntar Renata amb un somriure.
-Bona idea- vam xisclar tots a la vegada.

Varem agafar pales i cubs per fer el castell.
Arantxa i Jaume feien les torres, Renata feia les muralles perquè no entres l'aigua fins al castell, Marcel feia les portes i les finestres i jo feia la piscina i el riu que envoltava el castell.
Quan vaig començar a cavar per fer el riu vaig trobar una petita botella que a dins hi havia un missatge.

-Eh nois, mireu això!- vaig cridar- Es un missatge que esta ficat dins la botella, això es com a les pel·lícules.
-Oh!-va dir Jaume- Es molt estrany. Obriu-lo a veure que diu.




Aquell missatge deia:

Qui trobi el tresor de les sirenes encantades, tindrà sort i diners per el rest de la seva vida.

Més avall hi havia un mapa. Exacte! Era el mapa de un tresor.

-No pot ser, això té que ser una broma de algú!- va dir Marcel.
-Potser, però no passa res per investigar un poc- vaig respondre.

Començarem a investigar, guiant-nos per el petit mapa que havíem agafat de la botella. Va ser molt dur, perquè feia molt de calor.
Desprès de mitja hora buscant dades, Marcel va cridar:

-Eh nois, he trobat alguna cosa per aquí!
-On, Marcel?- va preguntar Arantxa molt emocionada.
-Aquí, mireu.

Marcel havia trobat un petit cofre enterrat davall la sorra. Era de color marró fosc, i pareixia que havia estat enterrat molt de temps.
La primera part ja estava feta, ara quedava l'altra que era desenterrar-lo.
Una vegada desenterrat el varem obrir, molt delicadament.
Dins del cofre havia només una fotografia de moltes sirenes sota una roca, i al costat de la fotografia havia una altra carta, que deia:

Felicito a qui hagi trobat aquest tresor. Com he dit en l'anterior carta tindreu sort durant tota la vostra vida. Guardeu bé la fotografia perquè no en tornareu a veure mai més de sirenes.

Aquella carta no tenia cap sentit. A més a més tothom sap que mai vorem sirenes, i si les veiem serà per la televisió o per Internet.

-Quina cosa més estranya, jo crec que això de la sort no es veritat- va dir Jaume.
-Jo tampoc crec que sigui veritat, però lo que si se es que ens tenim que anar ara mateix perquè comença a ploure, tot i que abans feia molta calor.

Més tard ens van venir a buscar els nostres pares a la platja i ens varem despedir dels nostres amics i ens varem anar cap a casa.
Dins el cotxe Jaume,Renata i jo seguirem parlant de lo que havia succeït en la platja però sense que els pares de Renata ens sentiren.

-Avui a set un dia molt interessant, l'any que be hi ha que repetir!