El Tall

Els xiscles de les noies eren eixordadors. La Nora s’encongia com un ratolí malferit i suplicava que la deixessin tornar a casa mentre plorava desconsoladament. La mare i el pare l’engrapaven amb força i l’arrossegaven pel viarany obac que davallava fins a l’escorxador, seguint l’esplet de noies igualment angoixades. Davant seu, una nena dues primaveres més jove es colpejava el cap amb els artells fins a sagnar.

La Nora havia temut aquell dia des que tenia ús de raó. Durant el forcejament d’aquell matí, encara havia jurat i perjurat que es mantindria casta fins al matrimoni, i havia demanat clemència als pares. Els precs, com sempre, s’havien ignorat. Els progenitors estaven emmetzinats per mites estúpids tan poderosos que eclipsaven el benestar de la pròpia filla i lligaven el caràcter moral d’aquesta, a turments inimaginables dignes del pitjor malson.

Quan va ser el seu torn, la mare va obrir la porta de l’escorxador i es va topar amb un espai rònec i tan ombrívol com la sendera per on havien baixat. A l’interior, una anciana rentava un ganivet pelador amb forma de mitja lluna dins un cubell d’aigua, i dues dones més joves, netejaven la superfície d’una taula de fusta corcada ubicada al centre de l’habitació. La Nora ja no gemegava. El pare l’havia prostrada a bufetades i la carregava a l’espatlla com un sac de patates. La va estirar damunt la taula i va marxar del recinte, acovardit. Llavors, la mare va alçar-li la bata que vestia i li va enretirar la roba interior. La noia es va trobar exposada com mai abans ho havia estat, i va començar a fremir, presa del pànic. Les dues dones joves es van afanyar a subjectar-la amb totes les forces, i amb l’ajuda de la mare, van obrir-li les cames de bat a bat. No hi havia escapatòria. L’anciana es va incorporar decidida a complir el seu deure com a salvadora de donzelles i preservadora cultural de la comunitat. Amb el ganivet a punt de l’estacada, va mussitar — Només és un tall.