El sopar

Carles! Es refredarà!—crida la mare, sabent que serà ignorada per tercera vegada.
Vaig—diu el pare mentre s’aixeca de la cadira on esperava er sopar.
La mare espera a la taula de la cuina. És una cuina petita, amb les parets enrajolades de color gris clar i decorat amb figuretes que han recol·lectat durant vint anys.
Peix bullit?—arriba en Carles arrossegant els peus i mirant el plat amb cara de fàstic.
Lluç, que és molt sa.—talla la mare.
El noi mou el peix amb la forquilla, esperant que d’alguna manera el seu plat canviï màgicament. Son pare el mira encara amb la mosca al nas per haver-lo hagut d’anar a buscar.
Menja i deixa de marejar el peix. —diu el pare en to contundent.
Em fa fàstic.—contesta en Carles.
Passen els minuts i el pare mira impacient com en Carles mou la forquilla al voltant del peix, agafant trossos i tornant-los a deixar.
¡Prou! —s’aixeca del pare de la cadira mentre pica amb les mans a la taula— ¡Ets un malcriat! Tens divuit anys, no tens edat per comportar-te com un nen. És hora de que t’espavilis d’una punyetera vegada.
En Carles abaixa la mirada. El pare interpreta el gest com que l’ha aconseguit intimidar, però s’equivoca. En Carles està contenint la ràbia.
Vinga, calmem-nos tots plegats.—interromp en to conciliador la mare.
No, Teresa, ja n’hi ha prou de tot plegat. S’ha d’espavilar. Ja és hora de que tingui una feina i sigui un home.
El noi es manté impassible davant dels atacs.
Què passa? Se t’ha menjat la llengua el gat?. Digues alguna cosa collons! —puja el to mentre venta un clatellot al seu fill.
Amb la mirada cap abaix, comença a apretar els punys amb ràbia. La mirada li va al ganivet.
És que ho sabia, Teresa, el nen ha sortit a la teva família, que tots sou mig curtets.
En un rampell de ràbia, en Carles agafa el ganivet i el clava a la taula enfonsant-lo uns quants centímetres.
Avui és l’últim dia que et fiques amb mi o amb la mare. Està clar? —diu mentre li manté la mirada. Després, en silenci, acaben de sopar.