EL SOMNI

Durant mesos només havia desitjat tornar a casa. Des de la primera setmana, a l’endemà de la primera nit, quan va creure morir congelada. Aquell fred que se li ficava a dins de tot, aquell cel gris que l’enterbolia la vista, no saber on seure còmoda, no poder parlar la seva llengua amb ningú, menjar quan no tenia gana i no menjar quan en tenia, canviar els horaris... Però era allà, disposada a tenir un futur, a recollir els fruits del treball, a aprofitar qualsevol porta que s’obrís. I ho va provar, oh i tant que ho va provar! Va posar-hi empeny i salut, que a la filla de sa mare mai ningú no li havia pogut dir que no fos treballadora.

Potser pel mateix cansament, ja no somiava mai. Ni un somni des que havia arribat. Fins que va passar aquell: només aixecar-se del llit, el sol l’acaronava tota la cara, es vestia i el sol ho inundava tot, i l’enlluernava mentre, amb dificultats, perquè no hi veia bé, recollia merdes de gos i netejava el terra, que els mateixos gossos les havien trepitjat i semblava tot un femer. En el somni, aquest contacte amb la biologia pura i dura l'omplia els pulmons i feia el seu dia una mica millor. Potser era un senyal que havia arribat al Paradís o potser un senyal que l’havia perdut per sempre.