El sabor del silenci

De vegades tot el que necessito és silenci.
Silenci per poder sentir tot el que vull dir-li al món quan em mantinc callada. Romandre callat costa tant com romandre a seques, com romandre dempeus. A vegades romandre callat no és més que l'excusa de voler dir alguna cosa en una llengua més personal, més pròpia.
Tothom hauria de callar de tant en tant. Hi ha més d'un milió de frases no dites que haguessin canviat el món.
No parlo de decisions, parlo de simples sentències. Deixar sortir alguna cosa per la boca sense haver-ho reciclat dues vegades al cap hauria d'estar castigat amb pena de mort vocal; una temporada sense parlar, per haver atropellat les paraules d'un altre.
Dues persones que saben mantenir un silenci junts són dos savis. Dues persones que són capaços de mantenir-se en silenci prop es poden entendre sempre com mai altres.
I és que, entre les poques certeses que tenim, hi ha la de no desxifrar les frases que recorren a qui tenim davant. La certesa que el que es diu no és més que una pista o un breu resum inapropiat del que es pensa.
Per això de vegades tot el que necessito és SILENCI. Contestar-me a mi mateixa i intentar descobrir si algun dia, en alguna mala hora, tindré prou valor per dir-te que
el que penso
no es pot explicar amb paraules.