El roig més brillant

Vaig decidir que era hora d'entrar-hi, tenia fe en què els xiuxiuejos no fossin més que una branca esquinçant la brisa.

És una edificació aparentment vella, amb una aura carmí que l'envoltava. Sento la claror i la calma de l'ambient, interrompuda per gemecs, cada cop més forts que l'anterior, és a dir, la font d'aquella suau balada ha de ser no massa lluny.

Passadissos d'una pulcresa aterridora m'han fet parar a una porta. Un parell de metres em separen del neguit de consciència que cerco de manera rigorosa, aleshores entren els temors: la meva sang gelada no vol mirar més enllà.

Gemecs, gemecs i més gemecs. L'encarnació del mateix diable. Crits muts per la gent de l'exterior, que, en canvi, a mi, em fracturen el ser. Aquests seran tots oblidats en la més absoluta foscor.

Obro la porta. La llum és roja, d'un to infernal, que fa goig junt amb la nul·la llum de la nit. Soc a una petita saleta, concretament a unes golfes. Puc veure un sofà amb un nen jaient-hi. Els seus ulls ben oberts em travessen l'ànima i la boca somrient, ennuegada de sang, em dona la benvinguda.

Inscripcions de sang a les parets, amb la lletra més bella que mai algú ha fet servir, em donen a entendre que ha passat. L'ombra que es projecta darrere meu em fa entendre el meu destí.