El retorn somiat

I un "hola" amb la veu trencada va sortir de la boca d'aquell home. Envellit pel temps que li havia tocar viure, amb la vista cansada i els ulls plorosos.

-Nena, és ell.
-Qui, mama?
-És ell, de qui te n'he parlat tantes vegades.
-El pare, vols dir?
-Si, nena, si... el teu pare.

Mai l'havia vist abans, tret d'una fotografia una mica arrugada que guardava com un tresor a la butxaca petita de la camisa.
Quan tenia por, se la mirava, i imaginava que la imatge es movia, que li parlava, i la tranquilitzava. S'intentava fer creure que aquell rostre l'havia vist temps enrere, però la veritat és que mai l'havia vist, encara. Sempre imaginava el moment de trobar-se, i ara, per fi el tenia a davant.

Era un home alt, ferm i amb arrugues a la cara. Duia una boina, tapant una cicatriu que li havia fet una bala perduda en una batalla. Una camisa de màniga llarga, per tapar també un tatuatge que li havien fet per numerar-lo quan el van fer presoner com si d'un animal de granja és tractés. Es podia comprovar com els seus ulls clars quedaven negats de llàgrimes, mentre no deixava de mirar la petita que tenia al seu davant.
Ella una noieta de 7 anys, sempre havia somiat en aquell moment, mentre es fabricava joguines amb carabasses i tronquets de fusta que trobava. En tenia prou amb un tronquet, per imaginar-se que tenia una nina amb un vestit de seda, en tenia prou.
Sabia que aquell home que deia ser el seu pare estava desconcertat, ho veia en la seva mirada... ella no era el que s'esperava, tampoc la dona que informava la petita no era qui deia ser. N'era conscient.

-Roser, com estàs?
-Bé, gràcies a Déu... feia temps que no sabíem res de tu, Lluís. Esperàvem carta cada dia, però des de fa uns anys... res de res.
-Jo no m'oblidava de vosaltres...

Ell havia canviat, ara era molt més vell fisicament i tenia la pell cremada pel fred. Però la seva família també havia canviat, sense poder-ho evitar, li havien pres tot el que tenia.
El dia que va marxar de casa, ara feia potser 7 anys, va somriure i abraçar a la seva dona embarassada, i a la seva fila d'uns 2 anys d'edat tot dient que aviat tornaria.

Ara, aquella xiqueta ja no hi era... s'havia perdut durant la guerra... molt poc menjar, i massa boques a alimentar. Se'n va anar amb una família que anava direcció França, per passar la frontera. No en sabien res, l'última imatge: un plor i un adéu tot marxant al costat d'uns desconeguts.
De la seva esposa, més coses en sabien, per desgràcia. Havia mort durant el part de la seva filla, la xiqueta que estava palplantada al seu davant sense poder parlar.

La petita, plorava en silenci mirant el seu pare. Per fi havia pogut sortir d'aquell retrat que sempre guardava a la butxaca, i ara ja no tindria més por. Semblava com si el conegués de tota la vida. L'home també plorava. No s'esperava pas aquella tornada, però havia entès perfectament que segurament la seva dona i la seva filla gran no tornarien, i va esclatar a plorar.

-Sigues valent, home, no ploris... ens tens aquí.
-Durant tot aquest temps, ja n'he sigut, o com a mínim ho he intentat, de ser valent...

La petita, veient que el seu pare era un dels homes més valents que hi havia, i per ella el més valent de tots, s'hi va acostar, li prengué la mà i se'l mirà. No va caldre cap paraula, ni tan sols cap soroll. El silenci ho deia tot. La mirada d'aquella nena, clavada a la del seu pare va significar la fi de la seva guerra. I fent-lo passar cap al menjador, mentre la dona tancava la porta deixant anar un suspir de tranquilitat i felicitat, la nena, que apretava la mà del seu pare amb tota la força que tenia perquè no se'n volia separar, somreia feliç, i pensava que ja mai més li caldria recollir cap tronquet del terre ni cap carabassa per poder somiar... el seu somni el tenia al seu costat, i s'aferrava a ell tot repetint dintre seu: no vull despertar, no vull despertar, no vull despertar...