El que em queda entre la soletat i la pluja

Observo l'habitació perquè no tinc res millor a fer, perquè ha estat una tarda aborrida, perquè em distreu veure la pols com s'acumula, com ho fan les hores dins d'aquest dia d'ensopiment.
Avui ha tornat a ploure, com ahir, i espero que demà ni que sigui només una estona, tornin a caure quatre gotes que trenquin la monotonia.
Aquesta tarda, quan tornava a casa amb l'autobus, m'he fixat en una dona gran. Era prima i menuda, amb el rostre seriós però de faccions dolces. He pensat que de jove devia haver estat molt bonica, d'aquelles dones que molts xicots haurien volgut treure a passejar, o portar de bracet al ball de la festa major.
Molt lentament, ha començat a remenar dins la bossa que duia, fins que ha tret unes claus i les ha desat dins d'un petit moneder.
La seva mirada era fixa, però a la vegada tan indefensa...m'ha semblat que era com el mar, serè, on s'hi podia llegir tota una vida. Per uns instants he sentit llàstima, culpabilitat per observar el seu anell de casada i pensar que potser era vídua, com si el meu pensament pogués causar-li dolor, he volgut esborrar-lo immediatament del meu cap...
De sobte, m'he imaginat a mi mateixa en la vellesa, i per dins he volgut plorar, plorar sense parar, però m'he aguantat. He desitjat inundar-ho tot de llàgrimes, en aquell moment, per ella, per mi, per la soletat...desfogar-me en el desconsol per la fragilitat de l'embolcall de la vida, per la rapidesa en que el temps va cremant la metxa de les experiències, esborrant els records arxivats, per no poder fer res per evitar-ho, perquè amb la imatge d'aquella dona, amb totes les meves forces enyorava la meva àvia, per no tenir la seva presència però sentir tan viva la seva imatge.