El plor més desitjat

Havia reflexionat molt sobre la sort des de la darrera posta de sol. S'havia sentit afortunada durant molt de temps. Ara li semblava que la sort se li escapava de les mans, com diminuts granets de sorra, escolant-se entre els seus dits i perdent-se en l'arena del desert, irrefrenables, irrecuperables.

De peu, a tocar del Nil, va deixar anar un crit de desesperació tan ple de lament, d’una tristesa tan esquinçadora, que només una persona igual de trencada pel dol hagués pogut captar aquella freqüència.

Es va abraçar amb cura al petit farcell de lli blanc que sostenia entre els seus braços, molt delicadament, com si pogués fer-li mal... ara ja res li podia fer mal.

Aquell pensament no li va alleugerir ni una mica el dolor. Va apartar lentament la tela, per veure, un últim cop, la cara del seu nadó acabat de néixer. Era tan bonic! Hagués donat qualsevol cosa, per sentir-lo plorar, encara que només fos una vegada. No obstant, la vida va continuar sent una quan els cossos es van convertir en dos.

Va aixecar el cap al cel amb els ulls tancats, deixant les seves llàgrimes fluir com el Nil, permetent que els últims fils de llum provinents del sol, encara càlids, la consolessin.

Per ella el temps s'havia aturat. Només existia el seu dolor, el seu desig desesperat, el cos immòbil del seu fill i els raigs que li enviava Ra, uns raigs que l'envoltaven, que la protegien mentre li xiuxiuejaven “Bastet” “Bastet”.

Un quasi imperceptible moviment sobtat al farcell va estroncar aquell moment letàrgic. Quan va tornar en sí, va veure el seu reflex al riu: era ella sostenint el seu nen embolcallat, però qui li tornava la mirada? No era la seva cara, no eren els seus ulls... Era el cap d'un gat negre que l'observava des de l'aigua.

- Bastet...- va exhalar en una exclamació muda.

Aleshores un plor. Un plor fort, potent, vital. El plor més ple d'alegria que existiria mai.

A partir d'aquell dia, cada vegada que el nen plorava ella somreia de felicitat, sentint-se la dona més afortunada.