EL PI SINGULARÍSSIM DE LA MUGA A BELLVEI.EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

Fèiem via el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, per veure i retratar les minses restes del que havia estat un Castell, aixecat de forma misteriosa per ‘forces i/o essers que no son d’aquest món ‘.



Li cridava l’atenció el que qualifico de pi singularíssim que retratava – encara sencer – l’ Àngela Llop Farré el 28 de juny de 2011.



El buscava – sense èxit – a la relació d’Arbres Monumentals de Catalunya – en realitat com quasi en tot en aquesta Nació de ‘fireta’, la referència a Catalunya, s’ha d’entendre com BARCELONA i poca cosa més -.



El pi singularíssim, germà del famós de ‘ les quatre besses’ en les terres de Sant Llorenç Savall, on naixia el Josep Olivé Escarré, és un símbol molt poderós, ferit pels anys, i la incúria dels homes, s’alça tossut com un testimoni arbori d’aquesta voluntat de ‘ser’ que ens caracteritza.



Déu guardi a Catalunya dels seus ‘amics’.