El pare...

Diu que no acabo el que començo, que els meus escrits segueixen sent com abans, que el que dic sempre s'assembla, que no ho diu per putejar. Diu que començo molt bé, però no sé seguir, que no persevero, que sembla que no m'importi, que sóc massa freda. Que segur que me'n desdiré, que deixaré allò que hauria de ser el més important per a mi. que m'oblidaré dels amics per uns altres que em fallaran, que últimament estic molt estranya.

No li retrec que ho pensi, no li retrec que m'ho digui. Només li puc retreure que no s'hagi parat a pensar si realment és així, que no m'hagi preguntat què és el que sento, què és el que em passa i que senzillament, pressuposi coses que no són. Jo no li explico les coses, té raó, però ell no les ha preguntat mai. I quan m'hi intento acostar només em diu que això no ho vol saber. no vull renunciar a aquesta relació, de fet no puc fer-ho, però costa acostar-se a algú que és com un remaleït musclo.

No t'entenc... I tu a mi? No, i tampoc no sé si hi has intentat o si et resignes a veure'm tal com em pinten els altres...