El n@vegant

Enmig de l'oceà, a l'oest d’enlloc.

Sense brúixola, ni sextant, ni estels a la nit que il·luminin el meu camí, tan sols una llum suau al fons. Per més que m'apropo mai arribo a ella. De vegades s'esvaeix un instant, desapareix el vel que l'oculta i torna a mostrar la seva llum inquietant i insinuadora. M'atreu, em captiva, m'inspira desitjos ocults i després fuig de mi, s'escapa i em deixa a la deriva novament.

El navegant cansat de somiar obre els seus ulls, però està sòl, una mar immensa l’envolta, una mar famolenca el devora. Perquè a mi?, pensa dins seu. Plora sang dintre de la seva ànima, crida al silenci que ho embolica i al final les seves forces s'escapen enfonsant-se al més profund de la seva misèria. Ja no hi ha esperança, el mar és pacient i l’espera, només és qüestió de temps, un temps que ja no pot mesurar. A poc a poc s'enfonsa, es retorça i gemega. Els seus ulls inundats li recorden que està viu, encara. El fred de la nit i l'oceà li cremen terriblement la gola amb una lenta agonia que acaba de començar. De sobte el seu pit li recorda el batec del seu cor que sembla voler sortir destrossant-se'l. El record ja no existeix, la visió ni tan sols és ja borrosa, només una taca fosca i darrera l'oblit.

El navegant ha perdut el coneixement, uns minuts de descans a la ment, abans que la seva vida s'esvaeixi per complet. La lluna l’observa amagada, tímida i malèvola a la vegada, però sense remordiments. La boira s'allunya cap a l'oest i al fons, una mà es nega a precipitar-se al buit de l'abisme de les aigües, demana auxili en un últim intent desesperat per salvar a la resta del seu cos que l'enfonsa amb ell.

No et rendeixis, no deixis escapar la teva vida i la meva per no trobar-li sentit, crida la mà desesperada al seu cos. Al seu cap van explotar les paraules retornant al navegant a un altre estat de consciència, a un mareig nauseabund de sal, sang i saliva. En la seva ment va creure sentir veus que li murmuraven llunyanes. Per estrany que sembli és la teva mà la que et parla, l'última resta de tu, que lluita per que t'aferris a la vida i vegis que tots vivim per alguna cosa. Jo només existeixo si tu vius, només evoluciono si tu reflexiones, només sento si tu estimes. Tu em vas ensenyar que al camí no hi han creus, hi ha opcions, que quan s'arriba a una meta s'aconsegueix una esperança.

Em vas ensenyar a veure les coses per dintre mentre les tocava per fora, a conèixer el meu sexe i el dels teus amants de cap de setmana. Sentir com la pell s'eriça per una carícia, es tiba i es calma, s'ofega a poc a poc en una suor esbufegant d'ànsia. Entrellaçar els dits als seus cabells com pinta que trena engrunes, tantes sensacions que tinc no puc deixar que fugin. Si tu mors, jo moro, si t'enfonses m'enfonso. Però tampoc tu sentiràs: ni el tacte del llenç d’arpillera encara verge de colors per barrejar, ni el dolor que transmeten els meus dits després d'hores d'estrènyer una ploma que sembra de pensaments el teu paper, ni l'humit monticle que trobes al girar pels seus malucs descendint cap al plaer ...

De cop i volta, la mar embravida va sacsejar amb força al nostre ferit navegant, el va despertar d'un somni d’etílica bogeria al veure com una de les seves mans l’aixecava per l'altra, li arrencava la cara de l'aigua i li deixava veure terra ferma al lluny. Una esperança, un nou camí, una opció per a escollir, més temps per a viure i una ànima encara per lliurar.

El despertar va ser càlid, una lleugera brisa fregava les seves galtes. Els seus ulls encara cansats es negaven a sortir davant la llum que els envaïa. El seu cos fet esquinçalls es queixava en silenci i la seva ment tèrbola d'angoixa començava a recordar. Instintivament apropa la seva mà a la cicatriu del neuroimplant, prop del visor, abans de desconnectar-lo per a tornar a la realitat física va donar un últim cop d'ull per a comprovar amb alleugeriment que l'oceà dels bits tornava a ser com abans, dispar, ple de vida i lliure.


04 de Maig de 2041

Després d'haver anat estrenyent el cercle del poder i la censura cada vegada més sobre el coll de la gent, l'ànsia pel control absolut continuava aixafant tot el que tocava.

Primer va ser la prohibició per a compartir qualsevol element digital o físic dintre i fora de la XARXA independentment de la seva procedència i ús. Més tard es va prohibir que circulés qualsevol fragment de codi no registrat i autoritzat. Després va ser la gran persecució de qualsevol programador independent que no cooperés o no formés part de l'aliança sobre el control mundial de la informació.

Quan el genoma humà va ser totalment decodificat el següent pas va ser la seva recodificació. Es va instaurar a nivell mundial la col·locació dels neuroimplants com a substituts de les obsoletes “TID” (Targetes d'Identificació Digital). D'aquesta forma l'accés a la XARXA i el seu control seria absolut, encara que ho van vendre a la gent com una forma fàcil i segura per a gestionar la seva vida, la seva seguretat i la seva salut, de totes maneres no van deixar opció. Aus de rapinya van volar en cercle esperant que acabés el procés. L'e-comerç seria un bon pastís a repartir novament. Amb els intrusos fora de circulació els que formessin part de la nova aliança, la “*EAGS” (la societat mundial de gestió i accés electrònic) estarien molt tranquils. El que va començar a principis de 2000 com a un remor estès i deformat, tractant als navegants de la xarxa com delinqüents es va convertir en llei quan no va haver suficients veus per a desmentir-ho.

Per fortuna van romandre veus que no van voler callar. Es van reescriure bilions de línies de codi entre programadors exiliats que mai es van deixar neuroimplantar i van utilitzar vells visors estereoscopics d'accés a la xarxa per a passar desapercebuts i tornar a sembrar una llavor que fes créixer l'esperança. Només si la gent tornava a creure en ells i en si mateixos, només si una gran majoria fos capaç de demanar una nova realitat lliure de lligams, només aleshores caurien els fonaments del setge al seny.

El navegant va ser salvat de la mort gràcies a la seva fe i a la de molts com ell. El codi lliure, sense registres ni proteccions va ser més gran que l'argolla que volien penjar del seu coll per a enfonsar-lo per sempre en un oceà replet d'arquejades provocades per la por i la frustació.

El navegant va donar un últim cop d'ull al seu voltant abans de treure’s el visor i desconnectar-se de la xarxa per a alimentar el seu cos i la seva ànima. Espècies antigues i noves s’escampaven per la superfície i sota ella, formant novament un teixit compacte i mal.leable que canviava de forma a cada moment. Aires d'esperança solcaven el cel a la recerca de ser compartits, modificats i renovats. El codi era lliure novament, la informació tornava a ser global. L'ombra de la “*EAGS” havia desaparegut per complet i amb ella les seves lligadures i el seu control de tots els que novament formaven part de la xarxa de xarxes, de l'oceà de bits que tornava a ser navegable, amb els seus foscos i lluminosos racons, amb el bo i el dolent en perfecte equilibri i harmonia, una subtil naturalesa formada per milions d'idees que s'entrellaçaven formant la XARXA.

Una càlida brisa s’obre pas per la finestra entreoberta del pis trenta-sis de la petita cambra en la que viu el navegant. Les seves parets ombrívoles li van semblar acollidores i el seu catre desfet un bon lloc per a descansar a la recerca de nous viatges.