EL NADAL TÒPIC

S'havien fet grans junts, vivien al mateix replà en un edifici de pisos de l'Obra Sindical del Hogar, els pares d'ambdós - com quasi tothom en aquella època - callaven davant les malvestats del Regim, i el feixisme aplicava la màxima de " qui calla atorga " , i els tenia inclosos dins l'epígraf "tibios" , que era per descomptat millor que els de "desafectos" que per exemple barrava tota opció d'accedir a una vivenda.


El Lluís sentia passió per la Sonia; aquest sentiment era perceptible i conegut per tothom, excepte - com acostuma a succeir - per la interessada; en la infantesa els jocs que practicava un i altre sexe, futbol, baldufes, a cuit i amagar .. els nens, i amb la corda, les nines, les cuinetes,.... els separaven de forma " natural "; a l'adolescència , primer a l'escola i més tard a institut , acostumaven a fer el camí junts, i cada cop de forma més clara el Lluís anava assumint que la Sonia se l'estimava " com un germà " , i el feia dipositari dels seus pensaments més íntims; va patir amb ella el primer amor, i va consolar-la en el primer desengany. Van ser anys durs, fins que el van cridar a files; el Lluïs va servir a l'arma d'artilleria, a la Bateria L-1, al Castell de Montjuïc; dos cops al mes podia anar a casa el cap de setmana, i malgrat això era l'enveja de la resta d'artillers per les cartes setmanals que rebia " de la novia ". La Sonia li explicava fil per randa, com anaven les seves "experiències" en el terreny amorós, i semblava no adornar-se'n de fins a quin extrem això el feia patir.


Li va tocar patir epistolarment la seva relació amb l'Aureli ; aquest era un xicot simple, i en alguns moments un xic violent; la relació no va ser mai un camí de rosses, i abans de la llicència definitiva del Lluís , els dos membres de la parella tornaven a viure amb els seus pares. No existia aleshores el delicte de violència contra les dones, però si dissortadament la violència, que la Sonia - com tantes i tantes dones - va patir amb excés.

El Lluís va marxar per qüestions laborals a Lleida ; des de la "terra ferma " com ho havia fet des de Montjuïc, va anar sabent/patint les successives relacions de la Sonia : el Josep, l'Oriol, el Manel,... en tots els casos finalment es trencava la relació en el moment en que semblava portar de dret al matrimoni.

Prop dels trenta anys, amb un càrrec força ben retribuït, el Lluís tornava de Lleida; anava a viure en un pis cèntric, lluny de l'Obra Sindical del Hogar i dels seus habitants, i amb la única recança de no estar prop de la Sonia.

Els anys també havien passat per a la Sonia, i quan va rebre una trucada del Lluís convidant-la a sopar, es va plantejar la possibilitat de que això fos un primer pas per començar una relació de parella.

Els carrers lluïen esplèndidament; per arreu es feia evident que s'apropava Nadal, abans d'anar al restaurant van anar a fer un tomb per centre de la Ciutat; més enllà de la vella atracció el Lluís va veure l'abisme que s'havia anat fent entre ell i la Sonia, també ella comprovava que el " germà estimat " havia madurat en tots els sentits.

El sopar va ser un remenber del passat, els dos amics van copsar deseguida que la seva relació no podia anar a més, i justament - sense dir-s'ho - van assolir el compromís íntim de no forçar-la sota cap concepte ni circumstància.

El divendres 25 de desembre de 2.009, es trobaven - una vegada més - per dinar junts el Lluís i la Sonia, ho farien en aquesta ocasió a l'Hostal Colomí de les Germanes Camps; un cop acabat l'abundós i excel·lent àpat, ben abrigats, amb abric, guants, bufandes,... faran un tomb a peu per aquesta Vila Comtal. Ambdós pentinen cabells blancs, i s'ho saben tot l'un de l'altre, però mai han tingut - ni ho volen - cap trobada intima.

EL Lluís i la Sonia, s'estimem des de sempre " com a germans ".

(©) Antonio Mora Vergés