El moment

Arribarà un moment
que no ens tocarà més remei
que ser amics de les mosques,
les mosques que a tots
ens descomposaran.

Serà un moment en el que
amb l'esperança que l'abraç
d'un Àngel del Senyor
ens deslliuri de l'última
sobrevolada de la mosca,
esperarem ser més,
nosaltres mateixos.

I ens preguntarem,
Senyor, tot era més fàcil
però nosaltres ho hem malmès tot.
hem fet de les muntanyes
cims inaccessibles,
de la mala mirada del company,
pressumpte assassí.

Escaldats estem d'aquesta mena
de tortura diària,
del que som i el que podriem ser,
sempre l'eterna nòria del que
hem acabat esdevenint
i el que ens passa pel costat.

Quina ala ara em dóna refugi,
el mateix refugi que hagués
necessitat aquell dia de solitud,
i no serà ella la que em doni
la calma, sinó l'ombra segura
del seu desplegar.

I miren des dels cels mil i una
cares diferents, rient unes,
plorant les altres; però
la pluja manca en els nostres dies
a l'igual que els sentiments.

No t'amaguis antic sentiment de culpa,
no fuguis sentiment actual
de vergonya pròpia.
Uns cauen, d'altres moren, les llagues
són llargues i punyents…
és el patir diari d'un món per redimir.

Sigue's tu, no caiguis, sisplau,
les hores toquen comptades,
massa són els paràssits sense dignitat,
fugiu passions, torneu ales divines,
vosaltres sou la passió, reposa
dalt del turó el meu aimat.