El miracle del Ter

Aquests són uns temps de pobresa i desencís degut a la sequera que està patint la població, des del novembre que no es veu ni una gota d'aigua, i ja ens trobem al juliol. Els sembrats d'hivern no han donat res, molts pagesos ni tant sols feren entrar les recol·lectores al camp, perquè ?, si només faran que donar tombs i tombs en la recerca d'alguna espiga. I de la collita d'estiu que se'n pot dir, no ni ha ni l'ombra, els pagesos no han pogut sembrar de dura que estava la terra, aquest any tampoc s'ha vist ni una rosella, ni flors de primavera.
Es un any de poca feina, els pagesos descansen, els molins no molen, els tallers treballen poc, i ningú mou ni un ral, que s'hi pot fer, en temps de crisi el millor és no gastar i quedar-se a casa. Però no tothom ho creu, a casa no s'arregla res, diu el Sr. Francesc Rupit.
- Jo no em quedo sense fer res. S'ha de veure d'on ens ve el mal.
Es un home amb empenta, enginyer de professió, 40 anys casat i amb un fill menut. Porta els comptes d'una empresa a Girona, és a dir no exercita en la seva professió , però ho porta per dins. El mouen principis ecològics i de reciclatge, somia amb un món equilibrat des del punt de vista producció consum, un món igualitari amb els beneficis de la ciència per a tothom.. Es va criar en un entorn rural, i allí i va aprendre el reciclatge natural de la matèria , de forma que mai s'acaba res, no en sobra, no hi ha restes, i no es pot especular.
I el mal d'on ve, es pregunta una i altre vegada.
- Potser no és veure el mal si no el remei.
El remei a una sequera és la pluja o l'aigua, però que es pot fer per que plogui, de moment res. I per a tenir aigua? portar-ne. Però d'on?
Aquest tema l'absorbeix de dia, de nit, a la feina i al toilette, a alguna cosa el durar portar tant esforç per una causa. Dons si , va estar rumiant i fent càlculs per a determinar totes les possibles conduccions que podrien tornar a fer córrer l'aigua pels nostres rius i molins. Aigua que córrer, peixos que pugen, canals plens de vida, camps verds, fruita, tot, es tindrà tot.
- Ja tinc el remei, ara falta l'execució.
Que vol dir l'execució, es planteja. Vol dir veure polítics, triar-los, convènce'ls , no que et convencin, que és l'habitual, que hi hagi eleccions, que ho facin servir per a la campanya, que guanyin, i que no se'n oblidin, i finalment, el més important que hi hagi diners.
- Hi ha un gran parany. Se m'acut.
Quin parany, qui som nosaltres. Som prou, ens tenen en compte? em pregunto. Nosaltres uns quants milers a les comarques més deprimides del principat. Nosaltres una economia pagesa de subsistència, que no pinta en cap estadística, si no és en les dolentes. Nosaltres pobladors d'un territori inhòspit, que ni carreteres ens permeten desplaçar-nos per les nostres comarques.
Quin panorama, si fos a l'anvers altres aires bufarien, si, si fos a l'anvers ja no tindríem aquest problema. Als rics totes li ponen.
Això em far reflexionar. S'ha d'escollir l'opció més econòmica i que perjudiqui menys als afectats. Però aquestes dues premisses són incompatibles, per a l'opció que té més punts. L'opció Oest l'anomeno, Oest per que porta l'aigua des de l'oest de la regió afectada, més ben dit la beneficiada del projecte. Les comarques: Gironés, L'Ampurdà i la Selva se'n poden beneficiar d'entrada, i de sortida, ja es veurà.
El gran problema és l'origen d'aquesta, de qui és l'aigua, d'allà a on neix, dels que la consumeixen, del mar, bé, és una mica de tots. Si, això és el que els hi haig de fer veure, que és de tots, per tant també de nosaltres.
L'opció Oest, desvia aigua del Ter al seu pas per Roda de Ter, comarca d'Osona, i mitjançant una conducció que superi un desnivell, permeti alliberar les aigües al torrent de Sau i per desnivell portaria l'aigua a la Sellera a on connectaria amb les minses aigües del Brugent, i riu avall regaria la cubeta de Girona, la plana de l'Empordà , i permetria conduir aigües a la costa, que amb l'arribada d'aigua permetrà el seu desenvolupament, hotels , càmpings , xalets, urbanitzacions, i donaria a conèixer al món sencer aquesta meravella salvatge de que disposem, i que ara només alguns excursionistes i van a passar un diumenge, solitari ells i la motxilla amb els entrepans i el beure, per a recuperar l'esforç d'obrir camí pel bosc i poder arribar a fer una remullada en unes platges inhòspites i magnifiques.
- L'aigua és dels veïns.
L'aigua que corre per la plana de Vic i segueix cap al curs del Besos, és canalitzada i distribuïda cap a la metròpoli. Una gran extensió de gratacels , oficines, fàbriques, polígons industrials, camps de golf, piscines etc. un paradís d'economia i serveis, turisme de costa i de vila, visitada per un munt d'estrangers que any rere any deixen el seus estalvis estiuejant a la costa central catalana. Una riquesa produïda espontàniament a partir d'un bé escàs i necessari, l'aigua, que per coses de la vida se l'han trobat a mig del camí, i no han hagut de lluitar per res. En tot cas ara lluitaran per que nosaltres els pobres no aconseguim part de la seva riquesa. Catalunya és una unitat, i que hi ha del equilibri territorial, i a més, allà ja no hi caben, ni més indústries ni més hotels a la costa,. és que volen continuar fent créixer Catalunya?.
Raons i raons, se'n poden trobar i totes ben fonamentades, però això és paper mullat davant d'un polític amb un punt de vista diferent. Potser se l'hauria de dur a passejar per la nostra costa, pels nostres camps i pels nostres pobles. O bé hipotecar-nos nosaltres i els nostres fills i més generacions, com a compensació per les obres de condicionament de les nostres comarques. Però no és quelcom que podem decidir per nosaltres mateixos, sinó que els "jefes" ens han de permetre l'operació, ens l'han de finançar d'entrada, i a més ens han de cedir , llogar , vendre o qualsevol cosa pitjor, l'aigua, que hom diu que és un bé de Déu, però en aquest cas és un bé dels Xaves.
- El projecte està enllestit.
Ara és l'hora de donar-lo a conèixer, treure-ho a la llum pública, veurem les reaccions, si és que n'hi han, cosa que seria bo d'entrada. Una campanya pels mitjans locals per començar, entrevistes amb polítics locals no corruptes i amb bons principis, que tinguin una veu pròpia al parlament, és a dir que el deixin parlar, i a més se l'escoltin.
No és qüestió d'enfrontar comunitats, s'haurà de vendre com que ells se n'aprofitaran, podran venir a estiuejar els estius a la costa, no cal que apareixien per aquí cada cap de setmana ja que són molt pesats i creguts, i ens voldrien tenir de servents, per tant se'ls ha d'oferir un xic però no massa, que no sabem com pot acabar tot això. Fins ara no necessitàvem a ningú, però les coses han canviat, i ens hem de vendre, però al preu menys baix possible. Els catalans hem estat des de sempre un poble mercader, dons ara és el moment de fer honor al nostre tòpic. S'ha de comprar el nostre progrés, si aquest ha de comportar felicitat, benestar, salut, i no estrès, embussos, aglomeracions, enveges i avarícia. En tal cas seria canviar la nostra personalitat, la nostra identitat, desarrelar-nos, i vendre'ns al dimoni.
Com pot un paper, un projecte, provocar tants trastorns i canvis en una societat?
- És l'hora d'actuar.
Dilluns al vespre, entrevista a una televisió local de Girona, potser tres-cents o quatre-cents televidents en començar l'entrevista. El presentador em presenta com si portés un remei miraculós per a solucionar tots els mals, un vident, un il·luminat, valguem Déu, quin començament, dels tres-cents només en degueren quedar menys d'un centenar, i el que és pitjor, els que els agrada el esoterisme i les coses del més enllà. Només falta treure'm unes cartes i endevinar el futur del presentador.
El presentador no ha connectat amb tota l'entrevista amb el desig de comunicar l'idea d'una via possible, potser és que no sóc bon comunicador, serà un art o un ofici?
Com es de preveure, no ha tingut ressò, ni tant sols se'n han recordat els amics, no van saber sintonitzar, era massa tard, no es veia bé, excuses de mal pecador, però la pel·lícula del dilluns no se la degueren perdre. Lo bo, he après una lliçó.
- S'ha de passar al següent acte.
El Sr. Xirinacs és un gironí que representa un sector rural i un grup urbà sensibilitzat per les qüestions ecològiques, això assegura un recolzament directe per una part dels electors, la resta s'haurà de guanyar, creant expectatives de creixement i riquesa. A comarques és fan poques trobades socials, no hi ha grans teatres, ni inauguracions de grans àrees lúdiques o comercials. Pot ser el més interessant serà trobar-lo pel carrer.
Alguns diumenge s'acosta per l'església, sobretot prop d'eleccions, em vaig a fer un assidu de les misses de dotze, fins que l'enxampi. Un diumenge d'aquests, a la tornada de rebre la hòstia sagrada canvio de seient per anar a asseure'm al seu cantó. En Xirinacs no s'estranya, no dec ésser pas el primer que hagi utilitzat aquesta tècnica d'apropament. Li faig un amago de voler dir-li quelcom, i em fa un senyal de a la sortida. En acabar la missa sortim, l'un darrera l'altre, i en travessar la porta el saludo.
- Bon dia i bona missa Sr. Xirinacs.
- Per a tothom.
- Home millors podrien ésser, tanmateix canviessin les coses d'una forma més substancial.
- Que té alguna fórmula màgica.
El que hauria de fer per no semblar un visionari.
- Sóc el Sr. Rupit, enginyer i he fet un estudi de viabilitat per traspàs d'aigua cap a les nostres comarques.
- I d'on pensa treure-la.
- De les nostres comarques veïnes de l'oest.
- Això no és treure-la, és robar-la.
- Si això sembla d'entrada, però hi ha prou arguments per a compartir-la, per circumstàncies de la natura, els ha tocat a ells, però podríem estar en una situació ben diferent.
- Vostè fa història ficció.
- La gent necessita sentir-se important, i que fan història.
Havia d'engrescar-lo , i engrescar els polítics, és tenir vots i fer història.
- Són temps difícils per an
ar canviant el món.
- Es poden acabar aquest temps difícils, tornar l'optimisme , les idees i els principis, característiques d'una societat desenvolupada i madura.
- Bé, hi pensaré. que tingui un bon dia. Passiu bé.
Sembla que ja no es pot dir res més.
- Passiu bé.
No sé com podrà contactar amb mi, si no sap a on trobar-me. El que deu voler dir és que jo haig d'insistir i tornar a trobar-lo un cop hagi pogut reflexionar-hi.
- Ara sembla que ja no estic sòl en aquest vaixell, ja som un i un peu.
Els dies són avorrits esperant que algú faci quelcom per a tu, i això fa pensar en la gent que ha de menester dels altres per a la seva mobilitat física, o per a fer-los sentir bé, pot ésser molt gratificant si la gent et respon com esperes, però en canvi molt desesperant i desil·lusionador si aquests et fallen. És en aquests casos, que hom se n'adona del content que s'hauria d'estar de poder valdre's per si sol, però no amb tot podem valer-nos per nosaltres sols, la feina, el treball en equip, una venta depèn del comprador, un producte depèn del fabricant, bé a la fi ens adaptem a la feina i en creem costums.
Mentre, a la feina amb el temps que guanyo l'aprofito en fonamentar l'historia ficció. Perquè el curs natural d'un riu és el que té?, hom no es planteja aquesta trivialitat, la gent diria: el pendent, les valls, l'erosió, el pas dels anys, les glaciacions etc. Si, tenen raó, totes tenen influencia, però com podria haver estat diferent aquest curs? Quasi ningú podria respondre, es creu que és com l'evolució de les espècies, si som així és per que així havia d'ésser i hauria estat, ja que tot els factors ajuden a anar en aquest sentit. Dons no, s'han de fer hipòtesis i veure el que hauria passat si . . . Si alguna circumstancia haguera estat diferent, quina i com hauria d'haver estat, és el tema en qüestió.
Dies després a la feina, rebo una trucada del Sr. Xirinacs. Sembla que deu tenir interès, deu tenir por que me'n vagi a veure la competència. Dons és l'hora de fer-lo pregar una mica per que s'impliqui.
- Si el recordo Sr. Xirinacs.
- Escolti, m'aniria bé repassar la seva documentació sobre la viabilitat del seu projecte. Pensi que me és difícil reflexionar-hi sense tota la informació.
- Si l'entenc, tingui en compte que la documentació és molt tècnica.
- Ho pot deixar al l'apartat de correus 1128 de Girona. El faré passar a recollir.
- Així es farà.
- Fins una altra.
- Esperem-ho.
Es un home que sap demanar les coses, però no és gaire agraït. Està vist que no es poden tenir polítics per enemics, poden saber-ho tot de tu. Bé de moment serem amics i aliats.
No n'hi ha prou de jugar amb una sola carta, cal tenir una as amagat a l'altra mànega per si falla o per a fer pressió, per tant m'haig d'entrevistar amb la part que li faci més front, la seva oposició, les esquerres, un revolucionari, el Sr. Armegí, lidera un partit polític radical, amb l'avantatge de la seva tropa de militants, afèrrims a les idees impulsades pel líder, una ma d'obra a disposar per revolucionar l'aspecte dels carrers, propagandes, pintades, etc. el que pugui donar més resultat.
L'aspecte ecològic del pla queda en l'entredit, millorar econòmicament en decrement d'espècies animals, és una raó de mal interpretar, així que el missatge, per a uns idealistes revolucionaris, es el reequilibri, el desenvolupament i treball per a tothom.
Li he plantejat la problemàtica, sembla que no estigui al cas, per a ell no hi ha símptomes de sequera ni pobresa, no connecta amb les capes socials afectades, aquest idealistes, només veuen el que no existeix, o el que els interessa, per això no guanyen mai, i tenen poca representativitat, millor així, que en mans d'aquesta gent moriríem lluitant per ideals.
No vaig voler prémer l'accelerador, només calia donar-me a conèixer, i aprofitar del seu exèrcit, per a fer reaccionar el Sr Xirinacs.
Els dies passen i ells no respiren, deuen estar engrescats en algun altre tema de discussió en el parlament, potser no és el moment d'enfrascar al parlament amb tal història, ara estic en mans dels polítics, i aquest faran i em diran el que voldran, tot per tal de que no me'n vagi a veure la seva competència.
De moment el temps, el temps de debò és a dir la climatologia va al meu favor, però no al dels pagesos, no havia caigut ni una gota, això assegura una massa social, en reivindicació d'algun canvi o promesa, ja sabem que ningú no es mou quan tot funciona mínimament bé i costa molt aixecar el cul de la cadira o del sofà.
És un dia al vespre mirant les telenotìcies de les nou, quan sento que hi ha hagut una discussió entre diferents grups parlamentaris, es nota un aire preelectoral, i cada grup vol marcar diferències de comportament. Potser ara és moment de moure fitxa, indicar-li al Sr. Xirinacs de l'existència de partits de l'oposició interessats, i alternatives de govern.
Mitja hora més tard sona el telèfon.
- Si, digui'm.
- Bona nit tingueu vos.
- A vostè el recordo.
- Bé així no em calen les presentacions. El truco per fer-li saber que la seva proposta a saltat a la llum, per mans del grup parlamentari que pertanyo.

Això vol dir que ja no el podré vendre a cap altre partit ni polític, ell s'ha casat amb l'idea.
- I ha tingut bona acceptació?
- Ni parlar-ne, el parlament s'ha desestabilitzat, la correlació de forces s'ha trencat, i ara ja no s'aprovarà cap més resolució fins després de les eleccions.
- Ai valguem deu, i se'n parlarà del tema?
- Tothom ha volgut tirar-se els plats uns als altres, i s'han deixat anar totes les problemàtiques fins ara callades o amagades, que han diluït el nostre cas.
- Bé, li dono total confiança, espero que s'hagi iniciat un procés que faci història en bona direcció.
- Així ho esperem, fins una altra, i bona nit.
Haig de mostrar que li faig costat sense condicions, espero obtenir el grau de complicitat necessària amb els polítics, que no t'arraconin en cas d'èxit, o t'acusin de cap de turc en cas de desastre.
La recerca d'una explicació del perquè de les coses continua. Perquè les aigües del Pirineus oriental sud, el Gironí, van a parar a la costa central, a l'anvers de la del Pirineus oriental nord, el del Roselló que van a parar a Perpinyà?, alguna explicació hi ha amagada. Malgrat la simetria a ambdós costats del Pirineus, valls, rius, planes, serralades, símptoma de la formació en la mateixa època, i sotmeses a la mateixa erosió. En un cas el Tec, el Tet i l'Aude neixen al Pirineus i travessen serralades pre-pirenaiques i giren al Mediterrani. Per l'altre la Muga que neix a l'altre canto del Tet, el Fluvià del Tet i el Ter de l'Aude, aquest darrer riu català s'ha revoltat i va a l'anvers dels demés. Perquè l'Aude travessa les Corberes i el Ter no ha pogut travessar les Guilleries? Aquesta és la qüestió, ara ja tenim el culpable, dons manca el motiu.
Passen dies i dies , m'estic convertint en un expert en geologia, cosa que va bé però no és l'objectiu, el que ha fet la natura pot tenir una explicació, però ja no es poden tornar repetir les circumstancies. Si el senyor Xirinacs no respira o no treu cap del ensurt que se n'envà enduu, vol dir que ell no té prou força i no pot fer valer la seva veu. Esta vist s'ha de crear base, cal mobilitzar la gent, no va enlloc una sola veu, aquí els termes són milers o milions de veus, veus que diuen el mateix, i que no és pas el que els polítics volen que diem.
Els polítics sempre t'enreden, i a més tots són iguals, això dóna a entendre que per aquesta via no hi ha res a fer. Potser tots no són iguals, les polítiques deuen ésser diferents, més fidels, més insistents, més persuasives, ves a saber. També s'haurà d'ésser diferent per tractar-les, més tacte, comprensió, diàleg, potser el mite déu ésser realitat en aquest cas.
Repassant les llistes electorals i paperetes propagandístiques. S'ha de caçar núvia, és a dir una xicota, xicota de sang jove, esperit lluitador i amb idees innovadores, una xicoteta axurida , entenent per axurida, tenir un aspecte encisador, al menys de bon veure. Una xicoteta axurida i benparlada, i per benparlada, agradable de mantenir-hi conversa, i un somriure sempre apunt.
Hi poso més pegues i condicions que per trobar la parella per a tota una vida, el cas és que ha d'agradar al major nombre de gent, i en les coses bones i boniques la majoria de la gent sol esta d'acord.
En les primeres línies de foc no s'hi troba exemplar adequat, s'ha de recórrer a la reraguarda, a on hi ha les reserves, els futurs líders, dels quals molts es quedaran en promeses i somnis particulars, per tant rescatar algú de les catacumbes sembla fàcil, si no prometedor.
- He donat al clau.
Judith Alemany, una jove historiadora que potser per falta de feina remunerada, es dedica a passar estones a la sèu del partit, fent de secretaria més que res, donar imatge i rebre les visites quotidianes, a més de voler-se-la lligar els jefes amb falses promeses i bons sopars.
Jo haig de donar una imatge diferent, per que no es pensi que vaig amb les mateixes intencions, una imatge d'intel·lectual, els joves creuen en la ciència, les innovacions i el progrés, a més són optimistes i poc incrèduls.
Aquella tarda m'acosto a la seu del partit a on segurament trobaré la xicota que hauré d'encisar amb les meves historietes, però ja no m' en recordo de res, de les tècniques d'apropament que utilitzava quan era jove, i vull conèixer una noia axurida per saber si a més té bon caràcter, però la vergonya i la por a ésser rebutjat poden més, i frustren qualsevol intent de donar una imatge adequada del que jo soc, penso o represento. En entrar la saludo i l'hi demano pel cap de la representació local del partit, sé que es difícil que hi sigui i fins hi tot concertar-hi una entrevista, per tant hi haurà una petita discussió que trencarà el gel.
- No, no té previst venir per aquí de moment, ja sap que està molt ocupat.
- Mentre al carrer faci més bona feina que aquí, entenc que no s'acosti.
- És època de precampanya,
i nosaltres la comencem molt aviat.
- Si pels carrers el puc trobar, però no serà el millor lloc per a una entrevista.
- Si vol deixar les seves credencials i el seu motiu de visita, de bon gust les hi farem arribar.
- Tot això esta molt bé, però ja els coneixem, desprès mai més donen senyals, i finalment donen l'excusa del temps, del poc temps que tenen.
- Dons no sé que més dir-li.
- Jo si sé que més dir-li, jo tinc moltes coses a dir-li, i si no pot aprofitar-les ell, seria bo que ho aprofités vostè.
- Que vol dir.
- Arguments, bons arguments, d'aquells que fan escola. Bons i ben fonamentats, informació privilegiada que tenen els bons polítics, com un as que es treuen per enfonsar als contraris, i que marquen la diferència dels programes electorals.
- Que és polític vostè?
El jovent es deixa enlluernar amb noves idees i esperances, és el moment de deixar que ho reflexioni, més ben dit que hi pensi i es munti el seu castell de vidre del seu triomf personal.
- No, no m'agrada ni la política ni els polítics, però no hi més remei d'anar-hi a parar, ja que són ells qui remenen les cireres. De totes maneres ja ho tornaré a intentar un altre dia.
- No li garanteixo l'èxit.

Dos dies desprès a la mateixa hora, la seu del partit deurà estar en les mateixes condicions. Si, tot està com el previst.
- Hola de nou, m'ha fet interès el que m'explicava.
- Si no m'estranya, és una cosa d'interès general.
- M'agradaria escoltar-lo amb atenció, però fora d'aquí.
La cosa funciona, es vol apropiar de l'idea, i progressar en aquest món tant salvatge i agressiu de la política.
- Quan vostè vulgui.
- Valguem deu, no em tracti de vostè, sóc jove.
- Perdona.
- Miri, em va bé . . .
- Jo també sóc jove, però no tant.
- Quedem per sopar, per exemple.
Els polítics tot ho solucionen durant els àpats, com si no tinguessin la resta del temps lliure.
- Quan?
- Quan abans millor, que sopa avui?
- Si, (un silenci) no hi ha problema, tot sigui per una bona causa.
- A les nou al restaurant de l'altre cantonada.
- D'acord.
A les nou ja estic apunt per entrar al restaurant, dutxat i encoloïnat, ella no haurà pas tingut temps de passar per casa seva, si la tenen com una esclava a la sèu, de clar a fosc.
No l'hi veig , és fàcil, no hi ha ningú encara, per tant, prenc la taula més ben situada per l'ocasió, una cantonada, així s'eliminen uns quants orelles, parelles d'aquelles de tota la vida, que els falten motius nous , i gent nova per criticar.
Una estona més tard travessa la porta amb un vestit impressionant, blanc llarg, i brodat, marcant tota la seva anatomia, una cosa enlluernant.
- Pren lloc, va bé aquesta taula?
- Si millor no podria ésser.
Bé, el sopar està transcorreguent perfectament, l'hi he donat els detalls del projecte, i s'entusiasma d'allò més, fins i tot els ulls l'hi brillen, que bonic és ésser jove, amb els sentiments a flor de pell, sense por d'expressar-los i sense mala fe.
- Bé, la forma d'actuar és fer-t'ho teu i proclamar-ho als quatre vents.
- Si, ja ho tenia pensat, això no me ho pren ningú.
Pocs dies desprès, s'ha d'anar a fer pressió, que no sigui que es trobi massa sola per a una cosa tant gran, necessitarà ajut i recolsament de bon començament, per a sortir del forat a on l'han ficada. Tornar a la seu i fer veure que no passa res, que no sigui que es posi en un compromís davant dels superiors.
- Hola, ja em pensava que m'havia quedat sola.
- Necessitaràs ajut en la teva comesa.
- Si, sempre serà bona.
- Amb mi ja hi pots comptar, ja se sap pel bo i pel dolent.
- Home esperem tenir bons resultats i bons records d'aquesta feta.
- Si el camí és difícil, sempre serà millor amb bones cares.
- Tu la bona cara ja la tens.
No entenc si hi ha un missatge de rera fons, però com és de suposar ella vol tot el meu interès i la dedicació per assolir la seva fita.
L'hi he anat explicant una i altre vegada els detalls, punts forts i febles del projecte, però sembla no adonar-se'n del difícil que serà de convèncer a l'altre part.
Durant les reunions que duren fins altes hores, cosa que amb comporten un cert compromís amb la meva família, les estones passen com si el temps anés més apressa, i sense més ni més es fan les tres de la matinada.
- Vols un té, una til·la.
- No mercès, si d'un cas un suc.
- Ai, d'això és l'únic que no en tinc, no sé com disculpar-me. Tu fas tant per mi i jo no et corresponc.
- No et preocupis bonica.
Aquesta expressió amb surt de l'anima, per que realment ho és, i és la imatge que el subconscient m'ha creat. Li causa gran admiració, és d'estranyar que una noia axurida no estigui acostumada a tot tipus de afalagaments.

- Ara si que amb sento malament. A més d'ajudar-me molt amb dius coses boniques, i jo no et corresponc amb res.
Ja no entenc el que pot estar passant pel cap d'aquesta noieta, és l'edat, que jo ja no la comprenc, és l'hora, que trastorna el comportament del més dret, o és un interès o un sentiment que ha anat calant amb els dies.

- Dona , tu no pateixis, que tots dos treballem per a la mateixa causa.
S'he m'acosta.
- Estem tant units per la feina, que és com si et conegués des de petita, i no tinc cap problema per sincerar-me amb tu.
Potser ara és el moment de deixar les coses clares, més val parlar abans que després, o massa tard.

- Tu em pots explicar el que vulguis, i jo molt atentament t'escoltaré, però el que hem de deixar clar és que tenim una relació mercantil, és a dir de feina, i que no es poden barrejar les coses.
- Home, no et posis així, que no ha passat res, jo no mossego, almenys fins al dia d'avui.
- És que tu ets un bombó i et tinc tant a prop que a vegades perdria el món de vista.
Avia d'arreglar el que es molestes.

- I que et creus que sóc inhumana, que sóc de pedra. Jo també agafo afecte d'una persona intel·ligent i agradable, que em desperta i m'obra un món nou ple de perspectives, noves idees, i d'il·lusions.
Una de freda i una de calenta, no se si ella ho fa amb la mateixa intenció, si em segueix el fil de la conversa, o juga amb mi. De totes maneres haig de defugir d'aquesta conversa en aquesta hora tant intempestiva.
Així, va anat, cadascú a casa seva, i el pròxim dia ja veurem.
L'hi ha demanat al cap del partit local de fer campanya amb arguments de repartiment de riquesa i millora del benestar, i sense més ni més li ha fet un moviment amb el cap consentint. Normalment no se l'escolta, i ara no deurà pas ésser diferent.
Amb el consentiment a la butxaca s'atreveix a escampar les idees revolucionaries, amunt i avall a dretes i a esquerres. Pels carrers amb els ex-companys d'escola, amb els parents i veïns, cada vegada agafa més moral i es convenç del que diu, continua amb gent que no coneix de res, mercats, fires, sortides de cinema. Sempre igual, un grapat de fulletons amb fotos d'ella, i eslògans cridaners, i uns quants incondicionals que l'acompanyen a tot arreu. Ja comença a crear admiració.
Se n'adona que entra el jovent té més repercussió i entusiasme. Ells la veuen com una persona propera que lluita per un futur que aviat serà present per a tots ells. Així que ho explota, els diumenges són els seus dies de treball, i cada cop la segueixen un grup més nombrós de gent, que per al jovent és un espectacle més , una forma de reunió, i una possibilitat de conèixer gent de móns diferents, i per tant l'audiència està garantida ja que no cobra per participar-hi.
S'ha atrevit a convocar un míting en una plaça coneguda, acompanyada d'un grup musical local, que per a la causa, i per donar-se a conèixer, accepta de fer un assaig en públic. L'èxit de concentració ha estat important, aquest dia jo també hi he estat convocat, sap que el recolzament d'una persona amb coneixement i credibilitat fa més seriós el seu missatge.
L'espectacle ha tingut ressò mediàtic, de moment una esbroncada per part del seu cap, dient-li que són aquestes idees i l'exaltació popular, a que és deu. Aquí és on m'ha tocat arreglar-ho tot, així ella es treu les puces de sobre, com és d'esperar, quan un ha de caure, no vol caure sol.
El seu cap sap que allò pot ésser una pólvora i que està encesa, però encara és a temps d'apaivagar els ànims, però astuciosament li faig veure l'altre cara de la moneda i permetre que és continuïn les manifestacions, que això crea base i els desmarca dels altres partits. Ara el problema és seu d'evitar que l'esbronquin des de la central.
Abans dels mítings ella necessita d'una mentalitzacio i posta en escena que demana d'una concentració, un repàs d'idees, i establir un ordre en l'execució. Cosa que em porta de nou a una compenetració total amb ella, que me la fa sentir fins i tot més a prop que la meva muller. Sort que uns minuts desprès ens desconnectem i cadascú polula per l'escenari independentment però com una unitat mental.
La pressió que rep el meu cap, el meu cos, és inexplicable, sensacions, moviment, contagi de l'exaltació col·lectiva, entusiasme, etc. una explosió de sentiments que rejoveneixen i alimenten el meu esperit, però en arribar a casa no parlo massa del tema, per no ferir la muller. I trobo pau, massa pau, no es pot passar de l'exaltació a la calma sense aturar els nervis, dóna lloc a un estat estrany de buit , flaquesa i apoltronament.
No hi vull reflexionar, sé que és una situació temporal, que tot és a fi de bé per la comunitat, i que si per això el meu cor o estat d'ànim suporten greus alteracions, serà compensat amb el futur de les properes generacions.Quanta gent ha fet la guerra per a la seva comunitat.
Aquell n'és un vespre sortint d'un míting a un camp de futbol municipal. Tornant amb cotxe, i pel camí :
- Que n'ha estat de bé aquest vespre.
- Darrerament ho frueixo des del primer moment .
- Que se'n poden fer de coses al teu costat.
- Jo et motivo però tu les fas.
- Tothom ha de menester d'una musa , i tu ets . . .
- Si saps aprofitar el que et donen.
- Això és el que necessito que em donis i em donis.
- Al final no queda res si prens i prens.

- No tu tens molt per donar i hi ha parts de tu que em perdo , i això és com menjar un pastis deixar la nata per un altre.
- No, tu prens el millor.
- Doncs també vull el pitjor, feria aquest sacrifici.
Sort que el trajecte és curt i es pot desviar la conversa cap el trànsit i el malament que condueixen alguns conductors que avancem. Els vespres donen per parlar de sentiments, un cop s'ha passat un dia profitós, sembla que es vulgui la cirereta per arrodonir la jornada.
N'és un enamorat de la terra, de la seva terra, pot discutir i trobar arguments durant hores per ressaltar les meravelles del lloc on ha nascut i transcorregut la seva infantesa. Que n'és de gran i meravellós el seu país, i sempre diu el mateix, com n'és d'intel·ligent Déu per haver-lo col·locat allí, si així era, seria per alguna finalitat, i creu que la finalitat és fer un bé important a la terra que l'ha acollit, ja que creu que en un lloc tant privilegiat, només hi ha cabuda per a escollits, i per a forgidors, gent que han de realitzar una tasca per anar forgin d'una forma adequada el territori.
Quant sento per algun mitja de difusió el nom Girona, de comarques de Girona, o La Costa Brava, em venen tots els sentiments melancòlics, i de retrobament barrejats, que em posen primer la pell de gallina, amb unes escalafriançes, uns ulls llagrimosos, acompanyats d'algunes llàgrimes en moments de quietud i soledat, i al darrera una eufòria amb alegria, quantes coses deuen passar pel cap tant ràpidament, i tot seguit un no recorda del perquè de tants canvis de sensacions.
Algunes reflexions deuen ésser les que aprofundeixen en el sentiment d'estimació de la terra, i és quant intento imaginar els meus avantpassats, els més propers, l'avi que explicava com anaven arreu amb bicicleta, i en el travesser sobre una tovallola, el meu pare, anaven a pescar, a les gorges dels rius, nets, i frescos, de vegades a mar, això ja era una gran excursió d'un dia complert, i d'historietes de carretes i carretons, tot un grapat, carretó que tombava, que perdien la roda, que encallaven, i d'aquest tipus també n'hi havien explicat a n'ell els seus avis, però abans no els feia massa interès ja que era cosa quotidiana en les seves vides, en canvi és anecdòtic en els nostres dies. I el que ara és corrent, accidents en les carreteres, embussos, cues quilomètriques, etc. els problemes dels nostres temps, ves a saber quina generació posterior ho veurà com a curiositat, i pensaran que n'érem de sacrificats i rucs d'admetre aquestes inclemències.
El que és cert és que generacions i generacions d'avantpassats, convivien amb el mitjà i la natura, sense ni plantejar-se modificar substancialment l'entorn, així era i així sabien com viure amb ell, altre cosa els podia perjudicar fins i tot eliminar. La gent s'aparellava al poble, eren coneguts, no hi havia sorpreses, els dolents quedaven marginats de la societat, no hi havia lloc per a un comportament inadequat o t'encaixaven a formar part dels que no hi tocaven ,dels pillaries, o altre estranya espècie. Parlar de gent d'altres pobles, era com parlar de l'estranger, són diferents, són d'allà, com aquell qui diu no interessa.
Avui en dia interessa tant el de l'altre cap de món, com el dels nostres pobles veïns, fins i tot els coneixem més bé, sigui per les males noticies que ens arriben. Com si els països a on tot funciona bé no existissin, com per exemple els països escandinaus, que fan? com van? costaria recordar informació d'ells, al menys informació actualitzada, ja que en els diaris, només surten quan hi ha una comparativa de dades, i s'hauria de recórrer a llibres per a conèixer d'aquells països.
Un fanfarró, un delinqüent, un mentider, etc., la calanya de gent que abans hauria estat marcada, poden passar desapercebuts, amagats o circulat per les multituds, canviar tot sovint de poble o de negoci els permet anar esquitllant la justícia i el que diran.
Si en aquesta època els canvis han estat notables, sembla que tots per afavorir als mateixos, com si els haguessin fet ells per a ells, és per això que alguns que no estem entre ells i no ens conformem amb la direcció que prenen les coses, el que ens toca fer una mica més incòmode la nostre vida particular per redreçar el rumb de les coses per que puguin durar per molts i molts anys.
Mítings i més mítings, fins quan n'hi haurà prou, de vegades un sentiment apareix davant dels problemes, un sentiment traïdor que et diu d'abandonar-ho tot i marxar a terres llunyanes a on sigui un desconegut, i pugui començar de nou sense cap pressió i sense estar observat. Sentiment que apareix quan les coses pinten malament, quan es veuen a venir que sortiran malament i a més a més, els ensurts no venen mai sols. Un lloc nou que doni possibilitats, començant de res és molt fàcil, progressar dóna moltes satisfaccions, quin canvi, és bo tenir il·lusions, un horitzó il·luminat, amb esperances, gent nova, gent agradable que no et coneix, i que et dóna un vot de confiança d'entrada.
El perill de no arribar als objectius cada vegada més difícils que un es planteja, és també cada vegada més alt, i en ésser cada vegada més importants, són més coneguts per la gent, i per tant el fracàs més sonat, potser per això la gent es deixa de fer-se plantejaments massa agosarats, més val passar desapercebuts, mostrar que ja s'ha arribat a on es volia i que un viu perfectament i content amb el que és. La por supera als èxits, que curiós que és el comportament humà.
Hom creu que un de fora és millor que un de conegut de tota la vida, però és ben sabut el refrany que diu, qui lluny és va a casar enganyat o a enganyar va, per tant res de bo de gent que ve d'altre món, segurament venen rebotats, si haguessin triomfat no vindrien a aquestes contrades a buscar l'èxit, i qui no el troba en un lloc difícilment el trobarà en d'altri. Avui en dia la comunicació fa que ja no hi hagi zones amb la gent més enrederida o despistada, al menys en les nostres contrades. Així que aquests que prefereixen els de fora em faran pensar que és per enveja, ja que no ho poden ésser ells, que no ho sigui el veí.
Tot i passar per moments puntuals baixos, la grandesa de l'objectiu llunyà fa superar tots els entrebancs, i així va. Ja som populars, arreu on anem ja saben de nosaltres i de les noves propostes, així la gent que reunim n'és favorables a la proposta, cosa que permet que l'idea es conegui amb més detall i es difongui de forma exponencial. Ara el problema no és el coneixement a les contrades Gironines, si no a contrades reàcies, fins i tot opositores a la proposta. El com introduir-s'hi, comunicar i convence'ls sense perill i sense provocar una reacció de mobilització contrària és el gran repte.
Aquest és un gran dia, juguem fora de casa, camp contrari, comencem per un territori hostil, però no el més hostil, el Vallès, una zona que n'és molt beneficiada per les aigües que utilitzen, encara que la gent del carrer ho desconeix, sempre ha estat així, i els és ben normal. Si els comuniquem que no els prenem res, que ells no hi perden, i que com que ja reparteixen amb la gran capital, no els ve d'aquí repartir part del que toca a la capital per a comarques.
- Bé Judith, estàs disposada.
- Si, ja no em ve d'aquí.
- Els hem d'agradar molt, és com la primera vegada.
- Això és com quan t'agrada una persona i no saps com dir-li.
- Si, suposo, ja fa tant de temps.
Un discurs impecable, amb una interacció amb el públic, fent-li's qüestions locals en les quals la gent contesta com una mateixa veu, i aplaudeix, ja estan tots d'acord i en sintonia, ara és quan se'ls pot deixar anar el missatge que portem. Un èxit , d'aquí se'n poden treure conclusions, com enlluernar a multituds, com contagiar una eufòria col·lectiva, com fer combregar la gent.
Bé formes i mètodes que deuen estar ben recollits en manuals de dictadors i polítics, informació de la que no disposem ni en volem saber més, només ens cal transmetre un missatge clar i sincer, que la gent pugui entendre i transmetre als seus propers.
A mesura que anem recorrent les comarques properes a Barcelona, anem tancant el nucli de poblacions que han de repartir l'aigua amb nosaltres. Tots creuen que si algú ha de cedir o repartir són els més grans , les grans ciutats, la capital. Arribarà el torn que ja no es podrà assenyalar a d'altri per a repartir i es sentiran perjudicats. A menys que els tornem la pilota als que no hi son, o canviem el missatge, que a repartir tothom.
Cada vegada hi ha més caps que ens fan costat, que s'apunten al carro de la fama mentre el carro en reparteixi. Un grup nombrós de figures que com a mínim mostren que estan d'acord i et fan costat. No se'ls pot deixar dir gaire res, ja que els seus interessos podrien conduir el tema del míting cap a problemàtiques locals o cojunturals, i que ara no és el moment.
La relació amb la Judith al igual que és fa més distant físicament, gent pel mig, viatges acompanyats, etc. s'aprofundeix, és a dir, unes mirades més còmplices, i amb molta carrega emotiva, estem junts en això des del començament. Unes mirades que si hom les descobreix pensaria malament de nosaltres.
Per circumstancies de la vida, del destí o com vulguis dir-ho, hem de compartir habitació, l'altre gent ho veu d'allò més normal, no se si és que s'imaginen el que no hi ha, o per que em veuen una persona incorruptible, de totes maneres ho discutim en trobar-nos a l'habitació.
- Tu que creus que s'imaginen coses?
- No els hem donat motius de cap mena.
- Potser ens posen a prova per a tenir una carta amagada.
- Ens escolten, ens graven?
- Bé, no els donarem possibilitat.
Ella se'n va a canviar al lavabo i es posa al llit, desprès de llegir una estona apaga la llum.
Jo somio que no dormo sol, que és una de les millors nits que recordo, en la glòria, paradís, no sé, potser la seva olor altera el meu subconscient.
I enmig del somni com si es fes material, noto un braç que m'acarona el cos, i en aquest casos un segueix el somni, sense voler
despertar-se i participar-hi mig real mig virtual, però que vagi cap on vulgui anar. No puc recordar grans detalls, és com els records dels somnis, ho has viscut, ha estat realitat?. Tots dos en som còmplices, se sap el que ha passat, però cap s'atreveix a fer la més mínima menció del que voldria que hagués estat. Si ha passat un cop, pot tornar a passar, si ha estat bé si, si no adéu.
En moments de reflexió, és com si no em notés, no em notés el meu cos, absorbeixen tant els sentiments que no et notes els punts de subjecció del cos. Qui sóc jo? a on tinc el cap? amb qui penso? que em passa? preguntes i més preguntes, de les quals no es busca resposta, només plantejar-les.
I la meva dona que li dic, és el mateix que tenir somnis amb d'altres dones, fantasies eròtiques, pensar amb d'altres dones quan fas l'amor amb la muller, a on és la frontera?
Quanta gent viu amb pecat, i si em confesso i si em penedeixo, i si tot plegat és un somni?
Si no torna a passar, i estic penedit, crec que estic curat, per tant s'haurà de fer el que calgui per estalviar una altra situació semblant.
El desig pel desconegut és molt fort, cal considerar que ja no és desconegut i ja no hi ha més desig, quanta gent no repetirien una excursió que han preparat amb tota il·lusió. Mirat fredament, ja tinc una dona que em dóna tot el que una dona em pot donar, dons que més vull.
Una cara més bonica, un cos més afinat que pot cridar l'atenció a un home, però quan s'està a casa ja no hi pensa ni necessita res més. Una aventura, un canvi a la rutina, una distracció. Que n'és de complicada la ment humana.
Però si és per una cara bonica, hom s'acostuma, tant a una cara bonica, com per una poc agraciada, serà per natura, per afavorir la supervivència de l'espècie, o per que al final l'home és un animal de costums. I que se'n pot dir d'un cos més afinat, és el desig, la curiositat que et vol portar a la descoberta, un també s'acostuma un a un cos? és tant important el que hi ha de diferent?, qui pot respondre, serà l'opinió d'un cas particular, o serà l'explicació del comportament humà?
La recerca en trobar una explicació a l'historia, sembla que ha arribat al seu fi. El motiu pel que el curs del Ter va en direcció sud i no sud-est cap al Mediterrani ,com ho fa el seu homòleg nord-pirenenc el riu Aude , en la recerca del camí més curt cap al mar, i seguint el pendent del relleu, són les muntanyes de les Guilleries, que no van ésser tant castigades i erosionades en les èpoques de les grans glaciacions com les Corberes, i tot això degut al basalt de que estan formades, que la proporció en que apareix és molt superior al massis homòleg de les Corberes, i va estalviar al riu de tallar un camí per les Guilleries, com han fet tants rius catalans, i han creat magnífics congostos en el seus recorreguts, i a fi de comptes portar aquesta aigua tant beneficiosa a les nostres comarques. Altres aires bufarien, en cas de que la capritxosa natura hagués dibuixat un recorregut més curt per al riu Ter.
Un es pot preguntar, en aquest cas hipotètic, en que el curs del riu Ter travesses les Guilleries i portés l'aigua dels Pirineus Orientals a comarques Gironines, com s'ho farien per aconseguir part d'aquesta aigua per a comarques de Barcelona, en cas de necessitat. Ens ho demanarien, ens compensarien, farien una repartició adequada?. Hom pot pensar que entre els extrems hi hauria la solució. Els de comarques nord orientals som comprensius, i coneixedors del important que és l'aigua pel desenvolupament, i com a conseqüència pel reequilibri, per tant és fàcil dialogar amb nosaltres, i conscients de la grandesa del dialogador que tindríem al davant pel que representa, el nostre grau de comprensió i compartiment estaria assegurat en una negociació.
Però això no vol dir que siguem estúpids i no protegim els nostres interessos. Si es donés el cas i ens volguessin prendre quasi tota l'aigua, deixant un minsa cabal, anomenat ecològic, que només servís per a que les aigües residuals de les diferents poblacions per on passa el riu no facin pudor, però no per que hi hagi vida al riu, i menys, peixos, ens revoltariem. I a més tampoc es permetria prendre aquesta aigua, sense consultar ni avisar als afectats. Tota la gent de les comarques nord orientals ens sentiríem afectats i agredits, i comportaria un malestar i bloqueig total a l'administració que pretengués fer-ho d'aquesta manera. No serien maneres, avui en dia ja no es poden fer les coses per força i amb força, és una lliçó que la democràcia ens ha fet aprendre i que ens agrada aplicar.
I encara que arribats a un acord en tants per cents, tant per tu tant per mi, això hipotecarien les properes generacions, el consum ha d'anar creixent juntament amb el creixement de població riquesa i turisme, en canvi les aigües d'un riu no creixen, si d'un cas disminueixen, canvi climàtic, plou menys i de cop, etc. I desprès , quan es demanés per ampliar els canals de regadiu, ampliar conduccions d'aigua per les poblacions i per els llocs de lleure, ells, els qui les haurien d'aprovar i en part finançar, serien els primers en dir que no hi ha possibilitat, ja que repercutiria en limitar el seu consum d'aigua i benestar.
Amb el pas dels anys acabaríem amb uns canals de regadiu, minsos, de terra, i plens de matolls, ja que no serien d'interès general , vull dir d'ells de canviar la situació.
Bé, deixem de somiar, no és bo ésser pessimista, pensem que aquesta situació no és la que pertoca, i cal lluitar per que les coses siguin millors i ben fetes.
La lluita continua, en dic lluita, per que cada vegada és més difícil. Els contraris estan cada cop més presents, en els mítings, al voltant de les manifestacions, i el poder, el poder real està cada cop més enfrontat amb nosaltres.
Ens acostem a la capital, Barcelona, és l'hora de conquerir Barcelona, uns quants hem de conquerir la ciutat, no físicament però si mentalment, hem de fer que la nostra proposta es conegui i es recolzi. Que mentalment la gent o la majoria estigui d'acord. Si en queden uns quants, i aquests són els qui tenen el poder, ja els hi farem veure a on és la majoria i que és l'hora de canviar-se de banda.
L'entrada a Barcelona, un dia plujós, trist, com sense esperança, una Barcelona aparentment hostil, seria per l'idea que ens n'hem fet, del difícil que serà aquí la nostra escomesa. No és com quan hi vas per comprar o encàrrecs, o fins i tot passar-hi el dia, no, aquell efecte de passar un dia diferent, distret i veure coses noves, que provoquen il·lusió i ganes, no són presents en aquest moments.
- No se'n pot dir, una entrada triomfal.
- La nostra ha d'ésser una sortida triomfal.
- Més val així, poder entrar i passar desapercebuts.
- Si, al menys ja som a dins.
- És més fàcil atacar des de dins.
- Bé, anirem a barris humils, de treballadors i gent molt comprensible.
- Si, m'agrada molt aquesta gent.
- Si es desglossa una ciutat, es troben diferents ciutats dins d'ella, això per un poblarí com jo no sembla tant evident.
En una gran ciutat, o a la capital, un se sent una peça del mecanisme, tot es mou, no para, un hi ha de formar part, seguir, no parar, per que la ciutat vagi al seu ritme. A més dóna una sensació de ésser tant poca cosa, la simple peça, aquí només s'és important si s'és famós, l'altre gent no té dret a mobilitzar, una peça no fa cas a altre peça, s'ha de pertànyer a altre categoria de peces per a poder fer coses diferents, que anar corrents tot el dia amunt i avall mirant el rellotge.
No puc, aquest no és el meu territori, allà on puc viure, treballar i gaudir del temps, de la feina, del lleure, dels estels, de tot. Vull pensar, tenir temps per la família, poder anar passejant a casa si cal, trobar a coneguts pel carrer, sense fressa, sense pressa.
Me'n torno al meu país, encara que no tingui una gran capital, no em puc adaptar, supera les meves conviccions, la meva força, la meva capacitat d'aguant. Lluitaré des de comarques, aquesta feina quedarà per fer, li ho deixo a aquests polítics que els agrada tant les grans ciutats, les aglomeracions de gent, jo no puc, tinc claustrofòbia, necessito espai.
Comarques, per a uns els sonarà a poca cosa, per a d'altres a glòria, que hi ha millor que comarques, hi ha de tot, poc però de tot. El temps passa aquí més lentament, tant serveix per a veure les venir com per poder fer-hi alguna cosa, un temps que transcorre al nostre ritme. Ritme al que ens hem adaptat i que ens costa molt de canviar.
Amb aquesta distància del temps es pot percebre com l'economia de la regió està en un atzucac, que la gent ja no veu perspectives de negoci en res més, sembla que ja està tot explotat, i si ens hem de barallar per poca cosa, i repartir-nos el que ja hi ha, no val la pena, s'han de trobar coses noves, nous productes, nous mercats.
Aire fresc, que doni llum i esperances d'èxit, sense il·lusió i esperances quin futur ens espera.
Productes, quins productes es poden fabricar en una empresa familiar i que siguin competitius en preu i qualitat aquí, i allí. Difícil resposta, ja no queden mercats locals aïllats, en tots ells hi ha els mateixos productes, fabricats allí, altre país, altre continent, ja no hi ha barreres, fronteres, diferencies culturals i gastronòmiques, es el que anomenen la globalització, i només serveix per a que unes quantes grans empreses envaeixin tots els mercats, el petits i els grans, per eliminar les poques diferències culturals que queden, i això si , per a fer-se ells ben rics.
Qui pot fer ombra a aquest monstres, de magnitud i d'interessos? Qui s'atreveix a muntar una empresa per ésser menyspreat i avassallat per aquestes multinacionals?. I a un petit comerç, que hi passa? com es pot vendre a preus tant rebentats, i amb uns estocs que si te'n queden els has de regalar, degut als canvis de moda i baixades de preu. Superfícies i grans superfícies comercials, que venen de tot i amb facilitats de pagament, diria d'endeutament, i a més et canvien el producte si un cop prova
t no t'agrada. Pot un petit negoci oferir cap servei?
Quines perspectives té el jovent, dic el jovent, per que encara en té algunes, la resta, els de mitjana edat, ja no en tenim, i els grans ni en parlem. Sí, volen ésser rics, i després gaudir de la vida, però com?, no muntant un negoci i tenint èxit, no, l'únic camí que els queda, és treballant per una multinacional, i pujar mica en mica fins arribar a dalt, i després cobrar un sou milionari.
Però quants ho aconseguiran dins de l'empresa?, un o dos entre uns quants milers. Que hauran de fer per arribar-hi? treballar més del que el cos permet, estudiar tota la vida, o fer calques coses no massa honestes. Això és treballar amb el que a un l'hi agrada, gaudir amb la feina, i tenir temps lliure per gaudir de la família?
Nous temps, nous aires, però l'home té una capacitat d'adaptació al medi terrible, és la continuïtat de l'espècie, més ben dit de la família, del sou que permet sobreviure a la pròpia família.
Dons si no podem fer front a les multinacionals, hem d'aprofitar de calque cosa que no en disposin, que de moment no hagin pogut comprar. Un producte nostre per a un nou mercat.
Nous mercats a on, a les antípodes, com hi podrem arribar i ésser competitius amb preu. Si el nostre és un producte únic, si que valdrà la pena, per que es comprarà sòl. Quin és aquest producte tant meravellós que ningú més el tingui o el sàpiguen produir.
La nostra costa, es magnífica, algú creu que n'hi ha de millors, més boniques, amb les aigües més netes i tranquil·les, i amb verdor a tot voltant, i de la temperatura? que no faci massa calor, i que l'aigua estigui fresqueta. No , no hi ha altre lloc conegut.
Es aquest el producte, però no es pot transportar ni vendre a bocins, caldrà apropar la gent, gent que pugui apreciar la meravellositat de la costa per que se l'estimi i torni sovint a gaudir d'una estada meravellosa a un lloc paradisíac. Un producte que no es pot vendre que no es consumeix, ni es fa malbé, Tot està en les nostres mans de saber-ho aprofitar i no deixar que aquestes multinacionals que no ens han dut res de fabulós ni fantàstic, ens ho prenguin de les mans i ens tornem a quedar sense res.
Tot depèn del mateix, de l'aigua, el primer és fer arribar l'aigua a l'interior, i després ja podrem desenvolupar la costa, anar-la perfilant i configurant-la com ens convingui. Uns quants hotels per platja, algunes platges naturistes amb càmpings, i d'altres pels pescadors, per que puguin mantenir el seu art i tradició. I tot amb la participació del poble, del nostre poble mediterrani que pugui donar servei a aquesta gent necessitada de fruir de les nostres meravelles paisatgístiques i culinàries.
Un bon dia es presentà sense més ni més un forà, es diu Enric Daurat i és natiu de Tarragona, està molt interessat amb el que fem i es vol apuntar al carro. I pot dedicar tot el temps, sembla que no té problemes de finançament, o així ho aparenta. A veure el que passa pel seu caparró o bones intencions, com ara voler fer i passar a l'historia, o dolentes com ara voler enredar-nos, fer-nos perdre el temps, diners pocs per que no en tenim, o bé està interessat amb la Judith, o ja pensant amb el pitjor de tot, estar interessat amb mi. Bé ja es veurà, però que sigui aviat.
Diu de venir el matí de dissabte aviat per poder organitzar i aprofitar el dia.
Som dissabte a les set del mati a la seu del partit de la Judith, m'espero a la porta, fa fred i no se que fer, si donar tombs o asseure'm en els escalons de l'entrada, que deuran estar ben freds ,amb el que ha refrescat tota la nit. Mentre em decideixo, vaig mirant si s'acosta algú, un dissabte a les set, potser és l'hora en que hi ha menys tràfec per aquí. I sí, se'n acosta un de per allà, sembla que ve apressa cap aquí , bé, tindrem la primera xerrada en calma des de que s'ha donat a conèixer.
- Hola bon dia.
- Si , fa fresca aquesta hora.
- És bona hora per a començar el dia, i amb la calma que hi ha es poden fer bones reflexions.
- Si, en cas d'haver dormit bé.
- Que no és el cas?
- Bé, hi ha nits millors i d'altres més llargues.
Deu voler tenir alguna excusa, per si li fa falta
- Sembla que per allà ens arriba la portera.
- Sí, quina feina que li ha tocat.
- És com aquell qui diu casa seva.
- Bé, ara podrem estar guarits del fred.
- Sí, ja s'ha acabat el bon temps.
- Només alguns dies solts.
Entrem tots i ens posem a la taula de treball.
- Ja deus conèixer bé els nostres objectius?
- Si, els suposo, el que encara no m'encaixa, és el paper de la Judith.
- Bé, jo participo en el projecte per que hi crec del tot, el que em manca encara és el suport institucional, del meu partit i de les institucions públiques.
- El que jo puc aportar, són contactes, aquí i a l'estranger, d'Estats Units a l'Aràbia Saudí. Polítics, magnats del petroli, ambaixadors.
A veure si tenim aquí un De la Rosa
- Bé, de moment no sé de que en podríem fer d'aquesta gent tant important.
- Si home. Els podem convèncer per a fer inversions, hotels, camps de golf, indústries.
- Tot això fa falta, però arribarà després que la nostra feina estigui enllestida, però no abans.
- Aquesta gent compra, ho compra tot.
Parla de corrupció
- El nostre projecte s'ha de realitzar amb el consentiment de tots els afectats, no només amb el d'uns quants.
- Això és com l'evolució de les espècies. O avança de forma lenta i natural, o l'home hi participa i ho far evolucionar en la mateixa direcció i molt abans. O és que no t'agradaria viure dos cents anys amb salut i lucidesa mental?. Per que esperar a que ho puguin fer d'aquí a cinquanta o cent generacions. Tot per arribar al mateix punt. El que és bo i convé , ara ja se sap , perquè deixar que la natura faci proves i proves fins que endevini el que és bo?
- Bé, així és la natura, però el que fan els polítics, no són proves fins que surt el que convé, ja treballen en aquesta direcció, i fan el que està en les seves mans per que aquest progrés arribi apressa.
- Això ho creus tu, el progrés arriba per l'elecció de la gent, és la supervivència natural de nous productes creats per empreses, que representen mutacions en sentit de millora, i d'aquest en queden els que sobreviuen, i que posteriorment es derivaran amb d'altres que també tornaran a estar seleccionats. I el que fan els polítics, és participar de vegades en aquesta selecció, i no sempre per mantenir la direcció de millora per a tothom, si no de vegades per a tenir control, o possibilitat d'influència sobra la gent. Si no perquè només hi solen haver quatre o sis canals de televisions en els països més desenvolupats, poques companyies telefòniques i demés sistemes de comunicació?

- Si, però aquest tipus de projectes d'aquesta immensitat, com el nostre, que afecta tants municipis i rius, les companyies privades no hi poden participar totes soles.
- En els països del petroli, si que participen i fan el que cal per evolucionar, no s'atura un oleoducte per un conflicte amb un veí, així no s'acabaria mai res, i aquí ja no es comencen per que ja es veuen a venir aquest problemes.
- Bé, dons quina és la solució?
- En sembla que ho he deixat clar, no és la compra dels polítics.
- Per suposat.
- No, no ara ja no es fa i menys en països desenvolupats. Ara és la llei del diner, tot té un preu, tot es pot comprar, si la inversió podrà ser compensada, la compra d'un particular per car que sigui, poc canviarà davant del cost global, però així no s'atura l'obra.
- Dons detallen's el teu pla.
- La compra de finques rústiques, finques que ara no tenen gaire valor, i que desprès en disposar de l'aigua amb abundància hauran multiplicat el seu valor, finques ben arrenglerades que formaran un cordó des de la font als boscos arran de mar. Terrenys que tots ells no tenen cap valor, si no se sap el que hi passarà en pocs mesos. Això sí, cal tenir el secret ben guardat, i en tractar-se d'ajuntaments diferents, les sospites seran mínimes.
- Es pot donar el cas d'algú que ja estigui al cas del nostre projecte, i aquest pot fer entrebancar les operacions.
- El camí no és únic, una mica de volta no impedeixen els objectius.
- I la instal·lació de la canonada?
- Dins d'una finca particular està permès la instal·lació de canonades pel regadiu o consum. Quanta gent té pous i no paguen res de res per l'aigua que hi extreuen?
- I l'abastament d'aigua per a la canonada, com es podrà fer si les conques dels rius són propietat de l'administració?
- Bé, el rius si però no els terrenys de la ribera.
- I com vos treure l'aigua del riu des de la ribera?
- Hi ha terrenys al costat del riu ,en que el subsòl està format per dipòsits d'eluvions del riu, i aquests són molt porosos. Un o varis pous en aquesta zona pot desviar gran part de l'aigua del riu cap a la conducció privada.
- Que desprotegits estem, qualsevol dia eixugaran el pou de casa els avis.
- I si canvien les lleis per evitar de que es pugui fer?
- Si la instal·lació ja està realitzada la nova llei no pot afectar els drets adquirits, com a molt poden reduir la capacitat d'extracció de cada pou, a un màxim individual.
- Això podria impedir el bon funcionament del projecte?
- No, s'haurien construït suficients pous i en diferents finques per a no haver de reduir el cabal transportat.
- Hi ha un altre perill, que prenguin l'aigua més amunt per a desviar-la a la capital.
- També té solució, un altre cordó de finques que pugi aigües amunt. Segur que un cop els hagi sortit malament la inversió que costa instal·lar cent quilòmetres de tuberia, i que pocs mesos després aquesta treballi per sota les expectatives, els quedaran poques ganes de fer més invents.
- Sembla que està tot mol ben collat. Ara falta saber a quines mans anirà a parar, i quin profit en faran.
Si potser això encara seria pitjor que vendre'ns al dimoni.
- Són bona gent, tenen molts diners i mol bones intencions.
Això de quedar tot en unes soles mans és molt perillós, penso que és preferible en milers de mans i amb interessos difer
ents
- És ben bé que aquesta gent amb l'aigua fan miracles, es nota que són de secà.
- Ells no se'n saben avenir que aquí, que hi ha de tot, encara no ho tingueu com un jardí.
- Ja en l'època dels àrabs, que n'hi van fer de canals i construccions, aquell ritme no s'hauria d'haver aturat. Bé , ja en continuarem parlant, ara anem per enllestir uns rètols que teníem pendents.

Així passà el dia, fent treballs manuals com es diria. Quan no es disposen de mitjans més moderns, pensats per a fer grans tirades , no hi ha més remei que fer-ho a mà , però que no es noti massa, ja que donaria la impressió d'ésser molt casolà i poc important.
La conversa amb el senyor Daurat fa reflexionar, a qui li agraden fer les coses apressa ja l'haurien convençut, dit i fet, sense entrebancs ni mals sons. Al fi i al cap també anirà a parar a unes poques mans i segurament multinacionals, a veure si la gent de comarques amb una economia de subsistència s'embrancarà en demanar crèdits per a construir grans hotels i camps de golf, o es deixaran enlluernar per una quants diners que els oferiran multinacionals per unes terres de les quals no n'hi treuen profit. I qui es podrà imaginar que d'aquí uns anys les seves terres seran unes de les més concorregudes del món.
Quina dosi de pedagogia més gran em cal per fer creure en tots aquest missatges, només hi ha una cosa en que puc creure, és en l'esperit català, aquell que no permet vendre el que és teu, el que fa estimar allò que em mamat, l'esperit emprenedor i enfrontar-se amb el desconegut. Són les úniques armes amb que disposem per a mantenir unes comarques ben catalanes , ben desenvolupades i riques. I no voler ésser simples treballadors de multinacionals, que munten uns complexes per a turistes, complexes tancats que és com si ens arranquessin del mapa les millors zones de les nostres contrades.
Uns dies després ens tornem a veure a requeriment d'ell, i en la conversa:
- Es va gestant el nostre projecte?, és una oportunitat única per la regió. Però no és única per a qui represento, el món n'està ple de llocs bonics i desaprofitats, i de gent no en parlem, de gent que volen veure les meravelles de la natura, i gaudir-les, tocar-les, estar-hi pel mig i fer seu-ho una mica seu, a milions.
- No tants, no en volem tants, amb uns quants d'aquests que s'estimin la natura i la respectin, ja en feríem prou. Milions de gent ho xafen tot, tant per anar-hi, com l'estada o el retorn, tampoc els volem que es quedin sempre aquí, valguem Déu, seria casa seva, i no casa nostra.
- Nosaltres, vull dir vosaltres tindríeu el control, qui? quants? quan val? que els donem, que els deixem tocar i veure.
- No s'ha pas d'arribar a aquest límits.
Si pensa així de la gent, que pensa fer amb mi? quina por, el posaré un xic entre les cordes, a veure si és bona persona
- La veritat és que hi estat pensant, i crec que la seva opció és una opció a no descartar, el que és evident és que n'hi ha moltes més, i primer s'han d'esgotar les altres vies.
- Altres vies, quina sortida tenen, perdre el temps i diners, és tot el que se'n pot treure.
- No sigui tant pessimista, encara no s'han esgotat tots els recursos.
- Vostè vol ésser un heroi, d'aquells que els homenatgen als cinquanta o cent anys de la seva mort, i que en vida no han pogut veure el fruit del seu treball? o vol ésser un home feliç, veient el resultat del seu treball, i amb diners per a fruir , poder viatjar i conèixer com és la resta de mon.
- L'entra mig, un terme mig.
- Una casa gran a la platja, a la platja que vostè triï, la més bonica, la més tranquil·la, la més gran, davant del passeig, amb jardí i camps pels seus cavalls. Carnets per tots els camps de golf, pàrking privat a totes les platges. Sopars als hotels de luxe pagats. I del sou, no en parlem, com els directius, que fan els directius? pensen, que és exactament el que ha fet vostè, tenir una bona pensada.
Com es pot imaginar tants camps de golf, hotels de luxe, en uns terrenys que són erms, que no hi creix més que matolls, que són irregulars, plens de roca, etc. Deu pensar en malmenar-ho tot, excavadores amunt i avall, capgirant-ho tot.
- No m'imaginava pas aquest entorn, vostè si que pensa, i en el més enllà , hotels de luxe, camps de golf, i pàrkings a les platges, a on és que ha vist això?
- Ha de viatjar més senyor Rupit, és la nova moda, la nova societat, els aires del nou mon.
- D'alguns serà per alguns.
- I d'entre ells vostè.
- Quin mon, uns treballen i els altres no només no treballen, si no que s'ho passen d'allò més bé.
- Així és, si no es veu, un no se'n adona que s'està sacrificant per a res. La vida dura el mateix per a tothom, bé que per alguns una mica menys.
- Sap què, segueixo amb la meva, la seva proposta està aquí i ja s'estudiarà en el seu moment adequat.
- Vostè sap el que està dient. Està dient NO a l'única proposta viable que pot fer tirar endavant el seu projecte, un projecte de futur per les seves comarques. Els seus veïns, amics i parents, més val que ells no sàpiguen el que està fent en aquests moments, per que no l'hi perdonarien mai. La meva gent no està disposada als capricis de vostè, ara no ara si, o es fa ara o no em busqui, les oportunitats s'han de prendre quan passen, i ara es el moment, un moment d'or. Ha tingut la sort que se li ofereixi la col·laboració, es podria haver donat el cas que no se li hagués fet l'oferta, i aquí estaria sol i decebut. En canvi pot veure la llum amb optimisme, i poder dormir tranquil i orgullós.
- Ho sento, diners en hi ha arreu, i si vostè no estarà allí, altres si que hi seran.
- Això no se ho creu de cap de les maneres, els bancs voles les coses clares, comptes, i no contes, historietes sense garantia. Vostè mateix , aquí se l'hi acaba el seu projecte i canvi de vida, l'hi ha passat per les mans i ho ha deixat escapar, conscient del que es fa. No com aquell, que no ha pres un nombre de la sort que ha tingut entre les mas i després ha estat premiat, no vostè sap que serà premiat mentre el té entre les seves mans, i renuncia a ell. Potser li fa por canviar la seva vida, la dels qui l'envolten, i l'entorn. Li deu fer por el progrés, la nova economia. Però no cregui que ho podrà aturar, el progrés es imparable, tardarà poc o una mica, però arribarà, i ho gaudiran altres, vostè no ho veurà, per sort per vostè, cas contrari, no podria dormir de veure que ho tenia i se l'hi ha escapat. ADÉU-SIAU.
El que no entenc és per que em necessita a mi per a tirar endavant el projecte, ara ja el coneix força, i amb l'ajut d'altres enginyers pot arribar ales mateixes conclusions, i de diners no els n'hi falten. Que deu ser? deu ser que amb l'oposició del poble no s'hi pot enfrontar, els diners de poc els serviria, necessita algú del poble que els convenci, que els faci veure que això els convé. Però bé no sóc l'únic a qui s'escoltarien, qualsevol conegut a qui el paguin bé faria la feina tal com l'hi demanin. Serà que amb mi com oposició, difícilment arribaria a cap la seva intenció. Que el pare del projecte estigui en contra dels seus interessos, i a més descobrint als afectats els interessos reals d'aquesta gent, no els dóna garanties de tirar endavant una gran inversió. Ara si que veig qui té el poder, un poder ocult, un poder a la reraguarda.
Tornem a quedar sòls, està vist que per a coses honestes la gent no s'hi apunta, qui vol col·laborar a canvi de res ?, ningú. O volen augmentar políticament, o econòmicament, o bé de poder, ben mirat l'únic que ho fa de forma altruista sóc jo, no tinc propietats afectades, ni inversions a fer-hi. Està clar que els negocis són totalment incompatibles amb els valors.
Quan un veu que xerrar amb gent no està portant a res, que a un el maregen i li fan perdre el temps, que el despisten per sortides no desitjades, et fa analitzar profundament l'estat d'ànim.
Soc un assalariat, i que vol dir , vol dir que no hauria de tenir masses complicacions, de la feina a casa, que fa molta il·lusió anar-hi, retrobar-te amb els teus la muller la mainada, tenir coses per explicar xerrar de les coses més quotidianes i banals, el que menjarem, el cansat que estic, dels veïns o parents, tot es interessant de xerrar. En canvi si un es planteja uns objectius difícils i a més, no els està assolint, aquestes converses banals no li venen de gust, ni tanmateix arribar d'hora a casa no fa il·lusió, en veure que no s'avança en els objectius, no hi ha humor per anar a casa a encomanar l'estat de malestar que un porta per dins. I dissimular, qui sap dissimular o alleugerir els problemes, no són d'aquells problemes que un cop explicats un agafa ànims per a continuar i oblidar o deixar de racó les preocupacions, per que es dia rera dia, i sempre amb el mateix maldecap, no té remei, no hi ha qui ho tregui.
Sempre he pensat el mateix, quan depens de la gent, dels altres, ho passes molt malament, això de necessitar ajut, et fa perdre la paciència, et desil·lusiona de la gent, et fa sentir impotent. Si un pogués resoldre les coses tot sol o fins hi tot amb l'ajut de màquines, afegint hores de treball la cosa avançaria, però en el cas de la gent, la il·lusió que t'encomanen, et decep en poc temps. Es totalment compressible, el repte no és d'ells, és meu, i si jo amb tot l'esforç possible no hi veig la sortida, menys ells que hi posen menys el coll i no els es un repte primordial.
Les prioritats del ésser humà, són la supervivència, per tant la gent vol assegurar , primer la integritat física, després l'alimentació, també l'habitatge, i després busquen la qualitat de vida, física i mental. I l'objectiu que vull assolir en quin ordre està?, no es cap d'aquests, al contrari, d'entrada si no es convenç les parts afectades, perilla la integritat física, i en segon lloc portar endavant el tema perjudica la qualitat de vida, feina extra, maldecaps. Dons s'ha de vendre com una millora de la qualitat de vida, per les properes generacions, però quin polític posarà en perill la seva carrera per a uns vots que enca
ra no existeixen, unes generacions futures que potser ja no se'n recordaran de qui va fer l'obra, que va perjudicar directament als afectats i a la resta amb uns anys de pressupostos minsos per a fer front a una obra de magnituds faraòniques.
S'estan ensenyant les cartes, cada vegada tinc més clar amb qui me les haig de jugar i com. Polítics i politiquets, són persones normals, amb més pressió que la resta, però funcionen amb els mateixos mecanismes. Qui no té la pressió d'un superior , del de dalt, la pressió li ve de baix dels de baix de tot, del poble. Qui es la màxima autoritat del tema, el President, el nostre i estimat president, i quins interessos deurar tenir amb el tema, quedar bé davant de tothom, mantenir les coses com estan i quedar malament amb mi, un sol vot. Com donar la volta a la truita, això es el que farà ell, fer girar la truita, i fer-me anar a casa convençut de que ell té raó, i uns dies després me'n adonaré que no, que qui té raó sóc jo, i així anar passant, ara tu ara jo. No es pas aquest el joc el que vull.
Que els fa reaccionar: guanyar, fer història, ésser admirats i adorats, sentir-se estimats e importants, bé qui no li agradaria, que quedés quelcom d'un per la posteritat, però ben pensat després d'unes generacions, com a molt es recordaran del nom, i del rostre, l'estimació s'haurà perdut i l'única glòria restarà en la descendència familiar que duran el seu nom i la gent els preguntarà si tenen res a veure amb aquell polític famós.
Demanarem audiència, com tothom ,de moment sóc un ciutadà vulgaris, amb un nom poc sugerent, i el que em preguntarà és d'on sóc que de moment és l'única cosa que em marca, un entorn una comunitat uns problemes, que són genèrics per a tota aquesta comunitat, després anirem concretant i es voldrà assabentar del meu problema, el problema concret que em difereix dels altres. El que no sap es que li vull portar una solució no un problema particular. Una solució a un problema comunitari, bé ja veurem com anirà.
Desprès de fer les gestions corresponents i esperar el seu temps, se'm ha concedit una audiència d'un quart d'hora, sembla molt de temps, però entre que es comença amb una mica de retard, les presentacions, i alguna interrupció pel mig, tot deu acabar amb un, ja l'estudiaré el seu cas, no pateixi, el tindré en compte, i un passiu bé amb molt de teatre, rialles i premudes de mans.
Si tot està anant com es d'esperar, espera i espera en la sala d'espera del metge, no, aquest cas no es el metge, però bé, s'ha d'esperar.
La secretària va mirant de tant en tant per sobre les ulleres, ja que no aixeca mai el cap. Telèfon i papers la portent de coronilla, ja hi deu estar acostumada i ja hi deu posar pell morta. Al final és de debò em crida a mi. Se'm puja la temperatura, tanta espetacularitat de palau, bidells i secretàries, en fan pensar que no és un lloc qualsevol, i que jo no hi faig per aquí.
Agafo força aire i endavant les hatxes.
- Bon dia.
- Bon dia, senyor Rupit.
- Sí, Francesc, em pot anomenar per Francesc.
- Vostè dirà.
- Si miri, (voldrà saber de on soc, segurament ja ho té anotat), la meva comarca, bé, allà a on visc i conec
- L'Empordà, molt bona terra.
- Sí, sí, té raó, es molt bona terra, però no es pot aprofitar gaire
- No ho digui això, es exedentària d'hortalisses, de patates, de figues, i de
- Això em refereixo, que només produïm petites coses sense gaire valor, de petits horts a la vorera del riu
- És una economia de petita escala, però dóna treball a molta gent que els permet de menjar unes coses exquisides molt naturals i
El temps anava passant i jo no puc introduir el que fa el cas.
- El tema en qüestió es l'aigua, un recurs al que no podem recórrer per que no n'hi ha.
- No ho digui, la pluviometria mitjana de la comarca es superior a la mitjana, amb unes pluges abundants de turmentes d'estiu, de les que s'aprofita cadascuna de les gotes que cauen.
- Si aquest tema ja el sabem, però si només ens haguéssim de refiar de l'aigua plujana, tot Catalunya seria un erm.
- Les grans concentracions urbanes, necessiten d'aportacions especials, i gràcies a que tenim a prop i la natura ens les ha conduït fins aquí, aquesta zona està ben proveïda d'aigua, i es aquí que s'ha desenvolupat l'economia.
Tots són termes d'economia per els polítics, bé com a mínim no anem mal encaminats.
- Això em refereixo, una economia feble o de pobres, això és el que estem patint.
- Tranquil, no hi mai dos anys iguals, i menys dolents, aquesta campanya passarà i d'aquí uns anys ningú se n'en recordarà d'aquell any sec.
- Els que no ho puguin suportar segur que no, els altres sempre més.
- Francesc, no cridi el mal temps, bé, ja faré algun viatge cap allà per a veure tot el que em diu.
- Sí, no dubti en avisar-me que l'hi ensenyaré de ben a prop
- Adéu-siau.
Està clar que el meu temps s'ha esgotat, deixem les coses així, que hem quedat bé, i si de debò ve per allà, ja me n'assabentaré, i no em separaré del seu costat.
Els dies passen, ha caigut alguna gota, turmentes de tardor, aquí si però allà ni gota, i així anem passant. Som uns oblidats, i si som oblidats a Catalunya, que dir de més lluny, ni devem existir, tribus de muntanya i valls, a la que se'ls deixa viure i s'intenta no molestar-los gaire, si així han viscut durant molts segles, perquè anar ara a canviar-los les coses. Són gent adaptada al seu mitjà, a les adversitats, si no veuen el progrés ni les riqueses tampoc les voldran.
Tenen raó en una cosa, en que som uns adaptats a que ens deixin de racó, ningú es queixa, tot es troba normal, ni un comentari, es tant rutinari, que no mereix atenció. Perquè xerrar d'això , per posar-nos de mal humor, i que en traurem, així es com pensa la gent, fins i tot trobaran estrany que aparegui el president per a veure si tenim algun problema, i li voldran dir, el bonic que es el nostre país, i el bé que estem, al fi i el cap l'hi voldran fer la pilota.
Un viatge com tants, inauguració per aquí, àpats per allà, xerrar, passejar, en definitiva passar-s'ho bé, aquesta deu ésser la rutina, algun cop alguna escridassada, però ja deu fer mans i mànegues per estalviar-se-la. No li anirem a increpar l'estada, el que convé es fer-lo estar a gust per que vulgui aprofundir en els seus coneixements de la nostra terra, que se l'estimi com nosaltres, i vulgui el millor.
Aquest dia ha arribat, diuen que vindrà el cap de setmana, una mica, viatge de plaer i de negocis com diríem, viatge oficial per a ells. No farem mobilitzacions, anirem en so de pau, com gent pacífica i entenedora que som.
La comitiva es veu de lluny cotxes i cotxes negres l'un darrera l'altre, i el trànsit aturat per a deixar pas pels senyors. Abans eren els reis, els senyors feudals, i ara els polítics, al fi i el cap és el mateix, qui mana, qui remena les cireres, qui té el poder. Algun lloc es deurà aturar, capitals de comarca, a veure les seves seus i despatxos. Bé anirem cap una d'aquestes seus, que deurà estar a l'agenda.
L'enrenou que hi ha per allà a on ha de passar, indica el recorregut i l'hora en que està prevista la revista. Tothom de vint i un botó i ben encoloinats. Només cal estar per aquí i fer-se lloc en el moment i punt adequat.
A quarts de dotze es la hora prevista, almenys això diuen alguns, el problema es que són quarts d'una i res de res, ja se sap retards.
Ara si, sembla que ve un grup de gent, i aquí tothom pren posicions, com si haguessin de repartir premis, a veure qui es el més ben plantat. Com un ser humà pot conèixer i saludar tants coneguts, si jo conec i saludo un centenar de persones, com pot reconèixer un centenar per població, potser no els reconeix, però fa veure que estan en el seu cap.
Premudes de mans, abraçades, tothom se'l deu estimar molt, així ho expressen les mostres d'afecte i solidaritat. Va arribant, jo posaré la mà com tothom, i a més d'una premuda li faré una senyal, a veure si respon.
Es la meva, m'està prement la ma, es ell, se m'acosta i em diu a l'orella que el segueixi cap a dins la seu del partit. Es increïble, potser el viatge l'ha fet per a trobar-me, milers de gent molt més públics que jo i ha fet el viatge per mi, un desconegut, es increïble.
Que vingués no ho trobo estrany, però que entre tanta gent, vulgui parlar amb mi, amb aquest enrenou que s'ha format, em descol·loca. I aquest deu ésser el seu interès, estar aquí però en el seu terreny, entre els seus, aclamat, tot ho fa bé, qui el criticaria davant d'aquests fanàtics, però no puc perdre el meu punt de vista, els meus interessos, la resta es teatre.
Bé, segueixo la comitiva, com si fos un més. El de l'entrada em deixa passar, deu haver vist com em dirigia el president la paraula, després d'estona xerrant i saludant, passem a una sala de reunions, i em fan asseure.
Es discuteixen temes de llistes i regidors, per mi molt avorrit, però bé hi ha temes importants i s'han de resoldre per a tenir el quarter ben endreçat. S'acaba la reunió i el president els va acomiadant a mesura que van sortint de la sala. Ja quasi no queda ningú, i ara se'm dirigeix .
- Ara podrem anar a passejar pel seu mon.
- Que bé, li prometo que serà interessant per vostè i els seus acompanyants.
- Anem-hi
La zona més interessant de veure es el camp, la collita que no s'ha recollit, els camps que no s'han sembrat, els horts que no es poden regar, i el bestiar que pateix.
- No es preocupi, ja li vaig dir que d'anys excepcionals no n'hi han mai dos de seguits.
- Aquest es el problema que això passarà, després tornarà i encara no haurem arreglat res.
Si pel camp no es motiva caldrà mostrar-li una altre cara, una cara econòmica, que d'això si que hi entenen, un punt de vista de futur. La costa aquesta costa tant abandonada que se sap que existeix, però ningú sap quina cara fa, tant bonica, interessant, tant salvatge i silvestre.
- Si aquesta platja es meravellosa.
- Llàstima del camí.
- Arreglant algun d'aquests camins ja en faríem prou, tampoc es qüestió de posar-ho tot al descobert.
N
o hi ha manera de motivar-lo, el duré a lloc a on es pugui veure la viabilitat el projecte. Les Guilleries, aquí és l'arrel del problema.
- Aquestes muntanyes varen barrar el pas del curs adequat del riu Ter, el camí més curt, seguint el pendent del terreny, però aquest parany ha canviat la història, i la vida de moltes generacions.
- Ai noi, la natura és capritxosa, i que passarà d'aquí milers d'anys, ningú ho pot predir.
- Però ara hi ha mitjans tècnics per a tornar les coses al seu lloc.
- Vostè parla de molts diners, que no es podria pagar amb moltes generacions, i qui vol aquest mal per als seus descendents, factures per pagar?
No hi ha maneres, quan no volen, no volen, encara que estigués mig acabat, no ho farien, és que no saben obrir-se a noves idees.
Perquè m'ha dedicat tant de temps, si a priori ja ho tenia clar?, segurament volia veure com estaven els ànims per comarques, si hi hauria enrenou amb el tema. Però no li he volgut mostrar, aquesta mesura de força s'ha d'emprar quan més convingui. Ara ja sap el que passa, es pot atenir a les conseqüències.
Dies després s'ha de reactivar el tema, el president ja deurà haver oblidat el cas i el meu nom, dons jo estic disposat a fer-li memòria, ell té moltes coses a fer, però jo no tantes, i em puc dedicar més a cadascuna d'elles.
Que es pot fer, mobilitzar als seguidors. Qui està disposat a gastar temps i diners per una mobilització de la que se n'espera poca cosa? I quants? Potser uns centenars, quin ressò pot tenir? Sembla que aquest no és pas el camí, no sé com se ho fan alguns per aprofitar els mitjans de comunicació per que li donin un efecte multiplicador, però amb nosaltres com si ho veig, uns milers pels organitzadors, i un centenar per la Guàrdia Urbana. Quin descrèdit.
Però així i tot cal fer-se sentir, i que se'n adonin que és un tema que està al carrer, que es viu, i que ara és el moment de parlar-ne i donar sortida al tema, que no és pas per d'aquí unes dècades o fins i tot per un altre segle.
I així ho fem, amb totes les nostres forces i conviccions. La parelleta, la Judith i jo, continuem, vespre rera vespre, i dissabtes i diumenges sense parar, fer n'os sentir, pel carrer , per les places, els cinemes i els teatres. I quines són les reaccions, algun titular de premsa comarcal, algun anunci en premsa d'àmbit català, qualque columna, comentaris en les editorials, i alguna altre cosa, això sí però, mai en la televisió pública. Bé almenys el president déu estar al cas de les nostres malifetes i del nostre recorregut.
Ja se'n troben de fanàtics o gent que creu amb la causa, uns quants aquí, uns quants allí, però lo bo seria d'anar-los acumulant, com una bola de neu, però no és el cas, quan marxes d'aquella població, és com si no existissin, ja no els tornes a veure més. Amb una mentalitat tant de casa no es pot fer un gran país, aquest es fa no només amb grans homes, sinó amb una gran societat, ben coesionada i que creguin i s'il·lusionin amb ideals. I és molt difícil, quant aquesta societat està bombardejada per diferents missatges, de vegades contradictoris, depenent d'on ve el missatge.
Ara se sap que ens movem, que fem campanya i que hi ha adeptes, o convençuts. Cal continuar, aquest és només un esglaó, un pas que s'ha de passar, si es deixés aquí, al cap de poc molts renegarien d'haver-hi participat, n'hi ha que no volen anar amb perdedors, i d'altres ho recordarien com una anècdota de temps remots.
S'ha de passar al següent acte, és com una funció de teatre en la que un i forma part, però el final es desconeix, i la gent que hi sortirà també. Un acte d'emoció, en el que han de passar coses, un dels actes culminats, a on s'entreveu el final, sigui el bo o el no desitjat pel públic, però és com en una pel·lícula, en que es coneix la seva durada, i un mira el rellotge, i veu que queden vint minuts, i amb aquest temps s'han d'aclarir i resoldre moltes qüestions. El problema és en el que ha de passar, no es pot ésser un simple espectador, i veure les venir, s'ha de participar i de manera activa, a fi efecte de fer acabar el més semblant al desitjat. El temps ara va en contra, l'oblit de la gent, l'hivern que tornarà sense retard. Tot indica que les accions han d'ésser contudents, i que provoquin reaccions.
Tinc un pla, tinc una estratègia, és el que cal en aquest moments, anem a retrobar el president, demanarem audiència, com tothom, sense privilegis ni discriminacions, serà la Judith qui donarà el nom, qui donarà la cara, la seva bonica cara. Les grans coses s'aconsegueixen amb la paraula, no amb els fets, en els temps que corren, ja no valen les lluites, els enfrontaments, les petites revolucions, són altres èpoques, gent tranquil·la, frases assenyades, eslògans memorístics, frases evocadores. És el joc, és el nou joc.
Tal dia com avui tenim visita, tenim la visita amb el president, altre cop uns minuts de consulta i prou. Bé dons les frases hauran d'ésser igual d‘escuetes i contundents, sempre amb bones paraules. Qui s'enfronta a les bones paraules?
- Altre cop, tinc el gust, i aquest cop ben acompanyat.
- Si miri, potser em prendrà amb més atenció.
- Que m'explicarà la mateixa historieta?
- Si vol amb més detall.
- No cal, estalviï'ls.
- Vostè vol un bon futur pel nostre poble?
- Ara tenim futur, un bon futur per endavant, no cal sacrificar el poble.
- Aquest poble és mereix més, un sacrifici ara, que és front el provenir de Catalunya?
- Catalunya té història feta i molta per fer, hi ha data de començament, però no n'hi de la fi.
- Un poble ric sempre serà respectat. I la riquesa es crea fent sacrificis.
- No em faci dir el que no és, vostè sap les prioritats, tot és qüestió de prioritats, que convé ara i que després.
- El sacrifici només comporta una part, la resta ve sola, quan el tema estigui encarat, tothom hi voldrà tenir part.
- Tregui-s'ho del cap. Quan el president diu no, vol dir això. I ja no pot anar a rondinar més amunt, ho veu, s'ha acabat. Al menys mentre jo mani.
Ni les frases amb profunditat el fan veure més enllà, ni una cara simpàtica el fa canviar de actitud. És ben bé que per arribar a manar aquest complicat país cal un home de ferro, intransigent i cuentista. És ben bé que ens el mereixem.
Deixem estar les bones paraules i els ideals, ara passarem a la veritat.
- No del cap no se'n irà. Al menys mentre jo visqui.
- Dons no viurà plàcidament.
- Anem a pams, vostè no vol, i qui representa no ho sabem, i no l'interessa fer referèndums, però si que l'interessa el que li explicaré.
- Ara em comença a interessar la seva història, digui'm, digui'm.
- Si el poble no ho vol fer per interessos generals, jo i d'altres tenim moltes ganes de portar-ho a port, però amb interessos particulars, malauradament.
- Aquesta cançó em sona, no és pas el primer que vol fer pressió sobre els seus interessos particulars.
- Però jo vaig de debò.
- Sap el que diu, no podrà posar tanta gent d'acord, i des de l'administració li posarem tota mena de trabes, i si no n'hi ha prou, canviarem les lleis per impedir la concentració parcel·laria.
- Creu que ho té tot lligat, però no en farà prou, no hi serà a temps, com sempre l'administració és feixuga i lenta. En podran aprendre treure conclusions i estar preparats pel següent cop.
- M'agrada aquesta conversa, llàstima que ja no hi ha més a dir.
- Si això creu, jo ara xerro per xerrar, tant se'n dóna que se'n assabenti pels diaris, que per la tele, jo li explico per cortesia, però ja no hi té res a fer.
- Que vol dir, que ja està fet. Dons per que em ve a fer propostes?
- El meu grup, del que jo en sóc el cap visible, ja ho té tot ben lligat, les finques, les parcel·les, el recorregut, els punts d'entrada, els punts de sortida, el repartiment, tot. Només cal que surti d'aquesta porta i els faci una trucada i digui endavant, i les màquines podran començar a foradar.
- No m'espanti, això no m'ho pot fer, ningú em perdonaria de no haver actuat a temps, m'ha de donar temps, per posar lleis, per impedir-ho.
- Massa tard, que no els sabia els nostres interessos? dons ja podia haver actuat.
- Jo em pensava que res.
- No pot menysprear a qualsevol. I el seu servei d'informació?
- Dons si així estan les coses, ens haurem de posar d'acord.
- Ara m'agrada a mi la conversa, i podem acabar en que ens agradi a tots.
- Hi ha quelcom que podem fer per vostès?
- Jo, li diria una cosa, en veu baixa.
- Digui'm la, digui'm la.
- No n'estic gaire contents, d'aquesta gent, els podríem fer la pirula.
- Dons hem d'actuar molt ràpid.
- Però això sí, en el sentit d'activar el tema.
- D'acord, i mentre vostè els entreté durant uns dies.
- Es qüestió que vegin que els han passat al davant.
- I és només així que ho deixaran córrer.

L'engany no ha estat com sembla, he dit que ho tenien tot lligat, tal com és , però mai he dit que ho tinguessin comprat, i ara amb les presses no s'entretindran en comprovar-ho. A més ara que ja ha canviat de parer, encara que veiés que es pot aturar, no ho faria, ara voldrà fer història, i creurà en les possibilitats del projecte. Que se n'ha de fer de teatre per fer obrir el punt de mires d'un que es creu amo i senyor de la raó.
Segueixo de prop tot el que transcorre en els següents dies, si no passa ara ja no passarà per mi, i jo en vida ja no ho veuré, i això significa que per mi que no ha passat. Per tant són els darrers dies de patiment, com una final de futbol, com aquell qui diu a cara o creu.
Mirant sempre les noticies, la tele, els diaris, la radio, un tema així, ha de tenir importància pels informadors, els periodistes que buscaran l'enfrontament, i els tres peus al gat de la notícia. En un diari, sí, surten les declaracions del president que ha donat a la sortida d'un consell de consellers.
La noticia comenta entre d'altres actuacions aprovades en el consell , un ajut en cabal per les comarques gironines per fer front a la sequera que s'està patint. No hi trobo més detalls, és curiós com se li dóna tant poca impo
rtància, ja m'agradaria veure com ho ha maquillat el president per que no causi interès als periodistes.
La'n demà els diaris ja en parlen amb més detall. Alguns deuen haver entès el rerafons d'aquell missatge tant poc clarificador, ‘ajut en cabal', que significa? d'on prové? a qui afecta? són preguntes que l'hi deuen haver fet per clarificar la situació. Llegeixo varis diaris i en tots ells comenta el president: Un ajut en cabal que permeti subsistir l'economia de les comarques més afectades, i descriu l'estat de l'Empordà, el Gironès, la Selva, amb quantitats, pèrdues econòmiques etc. I la solució, amb aportacions en metres cúbics d'aigua, el repartiment, usos i més detalls, i d'on prové, les capçaleres dels rius occidentals afectats amb percentatges a aportar.
El tema en qüestió ara és com afecta a la resta de la població la nova demanda sorgida. En resposta: Esteu tots tranquils, això es farà a cost zero pel que fa en decrement de consum, un quadre de pluviometries per zones i metres quadrats , consums i capacitat de embassament, justifica aquestes paraules, però comenten alguns periodistes, que implica un augment de capacitat d'emmagatzemar amb el seu cost i destrucció d'espais protegits per a la realització d'embassaments.
Els dies següents segueix estan viu el tema, i ara és el torn de les crítiques per part del verds i petits grups ecologistes. És la destrucció del Pirineus, les properes generacions no sabran el que es estar en mig de la natura, fora de l'acció de l'home, etc. I el president com és d'esperar surt al front amb declaracions: Solidaritat, un poble solidari amb els d'allà, no es pot permetre fer patir als nostres, als autòctons. I en aquesta causa ens farem un bé a tots, és un tema de seguretat nacional, ens estem protegim de les riuades, en un clima canviant, gotes fredes, Niños i augment de les temperatures, em d'ésser previsors, i actuar a temps, estar ben preparats com un país ben desenvolupat.
Cada vegada plourà menys i de cop, i si no ens volem convertir en desert, em de fer actuacions ben pensades, i a temps. És molt important ésser a temps, veure-les venir les coses, si hom no hi és a temps, haurà d'actuar precipitadament i sota pressions, i no el deixaran actuar segons el seus principis i l'equanimitat.
Sembla que ha après la lliçó, i no déu voler que els passi el mateix.
Entre d'altres coses interessant que comenta: Els pagesos de comarques sacrifiquen uns quants diumenges a l'hivern a la conservació de la Mota, una protecció centenària, per no dir mil·lenària, que protegeix el seu poble de les possibles riuades. I avui en dia es podrà prescindir d'aquesta solució tant antiga, han arribat els nous temps i ara la protecció son els petits embassaments de capçalera, una protecció molt més gran i segura. No es ecologisme el que estem practicant?
Sembla que un president ho pot justificar tot, si és president, alguna especial qualitat déu tenir. El que sí està clar és que té la informació, quadres taules i nombres quadrats, i davant l'evidència que és pot criticar. El pati està calmat, no hi queixes ni desencantats, tot s'he ho ha ben manegat, tant difícil que ha estat per a mi i tant poca estona i esforços que li ha costat.
Ja tranquil a casa fent de pare i espòs, em truca el president
- Hola, bon dia.
- Bonissim.
- Que, com ho veu?
- Si va bé, tot va bé.
No sé que vol i em vull mostrar expectant.
- Els seus amics, com estan?
- No entenen el Català.
- Per aquesta situació els perdono, però els convidarem i els hi ensenyarem la nostra llengua.
- No estaran gaire contents.
- Que els hi ha dit res?
- No, valguem Deu. M'hauré d'amagar.
- Tranquil nosaltres el farem costat.
- No voldran saber res més de nosaltres.
- Només falten uns dies, i tot arreglat.
- Ens ho haurem de fer sense ells.
- Bé, som capaços, tenim ganes i diners. Perquè els volem?
- Podem anar més apressa, més diners, més gent.
- No, no ja en som prou, que nosaltres som un país amb poca gent.
- Dons ja veuré que hi puc fer.
- Li ho agraeixo moltissim.
- De res.
Segur que ara se l'ha fet tant seu aquest tema, que ara jo sóc una petita llavor del tema, una simple font d'inspiració, però que més se'n dóna si els meus objectius arriben a cap. La meva satisfacció està sobradament compensada, sortir als diaris, entrevistes a la tele, que et truquin a casa, quins enrenous, jo no sóc d'aquests, s'ha d'ésser polític per poder aguantar aquest assajament, sóc un home tranquil, que li agrada pensar quan camina, i no està mirant la gent, saludar tota l'estona, i guaitar a davant i a darrera.
Me'n assabento que hi ha moviment de tropes, per les zones afectades, per tropes, vull dir tècnics d'obres. Així que me n'hi vaig, és la culminació de l'obra per a mi, com l'edició d'un llibre per un escriptor, o la pel·lícula per un director. Es fan les primeres prospeccions, sondejos, perforacions, mesures, desnivells, etc. Tot el que jo hauria d'haver fet per a realitzar el projecte, però no és feina d'una sola persona, jo no l'hauria enllestit ni en un any sencer.
Haig d'esperar els resultats del treball de camp. Ara no hi puc dir res, haig de vetllar pels nostres interessos, els de comarques del nord-est. Que no sigui tot una qüestió de maquillatge, i es realitzi una petita obra que no solucioni d'una vegada per totes els nostres problemes de fons. Si aquesta és la voluntat del govern no hi haurà problemes, però de la forma en que s'han desenvolupat els fets, l'únic qui està a la oposició en aquest tema, sóc jo. Ni els mateixos pagesos es poden posar unànimement d'acord per la supervisió de les obres.
La meva posició de proximitat amb el president em deurà donar possibilitats de conèixer el projecte a realitzar, si no s'haurà de recórrer a aquests mètodes tant eficaços, però de tant mal gust.
M'ha arribat una còpia per correu certificat, que prové de presidència, voldrà dir que les coses es fan ben fetes. Una carta a l'interior del president.
Benvolgut company.
Estem treballant molt seriament amb el seu projecte, ens ho em pres com una cosa d'estat, i ja que la fem, la farem el millor possible, que perduri, i que s'aprofiti al màxim.
Aquí li adjunto una còpia dels resultats de les mesures i el projecte pel desenvolupament de zona nord-oriental. Estem oberts a millores i objeccions que ens pugui suggerir.
Molt, cordialment.
El President
Bones paraules, bones intencions, però el que val és el projecte que es portarà a cap.
Analitzo el projecte, dada a dada, línia a línia, mapes, traçats, quadres, etc. I sí tot quadre, sí quadre amb el meu projecte, el mínim necessari. Si és com un plagi del meu projecte, i millorat, amb el pas del temps, els analistes, podran pensar que he estat jo el que he fet una còpia dolenta. El mateix traçat, la mateixa quantitat, el mateix punt de sortida. Bé no hi ha res a dir. Contestaré la carta amb un telegrama per que no s'estigui esperant l'execució de l'obra a rebre la meva resposta, cosa que dubto, però ara que els vents bufen a favor, s'han d'aprofitar.
M. Honorable President. Li agraeixo la invitació a comentar el projecte. Estic totalment d'acord amb el que pretenen realitzar, i els animo a realitzar l'obra tant aviat com sigui possible.
Ara ja puc dormir tranquil, jo he fet tot el que calia, i és farà com cal. Que em pot treure la són aquests dies, res, de moment res, donarem unes setmanes per que trobin els diners i els prometin a alguna empresa constructora.
Les obres començen, ja s'ha adjudicat la empresa concessionària, n'és una de la comarca d'Osona , allà on començen les obres. Ha vingut el president a clavar el primer cop de pala, periodistes i personalitats li fan costat en aquests instants, cal que la gent de la zona vegi que tothom està amb la obra. Les màquines tot seguit comencen a remoure terra, sembla que per aquí i ha de passar una autopista. La gent és pregunta si tot tornarà a quedar com estava abans, total és qüestió d'enterrar una canonada.
Els pagesos de la zona estan indignats, pel desgavell de terra que s'està produint, ja se sap que la terra de davall no és bona per cultivar ja que no l'hi ha tocat mai l'aire i no hi ha bacteris. A més per anar als seus camps s'ha de fer grans tombs per camins improvisats i aixafant els marges d'altres veïns, cosa que fa esclatar una manifestació el diumenge per la plaça major de Vic.
Els pagesos i han anat a bolcar remolcs de terra de l'obra, la plaça ha quedat amb poca estona plena de pols, i pobre plaça i edificis, sembla que ha estat dos cents anys inhabitada, només una pluja abundant pot deixar la plaça en condicions.
El batlle els fa costat, serà per estalviar que s'enrabiïn més, desprès de llargues converses amb els representants, han estudiat si es pot aturar l'obra, canviar de recorregut, o aprofitar que per allí passa, per a treure'n alguna compensació.
Una compensació econòmica a rebre al cap de 5 anys i de poca magnitud, no els solucionarà res, només els farà callar, i no és aquest l'interès. La solució n'és treure'n aigua tota la vida, i les següents generacions, encara que l'aigua té poc valor, al menys ara, amb tantes generacions estaran sobradament pagats. La proposta que proposen: Us estalviem que s'hagi de soterrar la tuberia, us deixem que aquesta passi per la superfície, i sigui oberta, o en el seu lloc, es disposi de sortides de tres polsades cada cent metres, per a poder disposar quan vulguem i sense restriccions de l'aigua que circula per les nostres terres.
No és clar, que un pot disposar de l'aigua subterrània que circula pel subsòl de la pròpia finca, dons d'una tuberia enterrada també.
N'és una proposta a negociar, però no hi ha terme mig, que puguin regar o no. No es pot regar a mitges, o que només reguin la meitat del afectats. Els polítics creuen que en aquesta mesura no queda clar quina és la repercussió en l'increment de cabal a transportar, tots coneixem els pagesos, normalment no es donen res entre ells, però si que són capaços de vendre aigua als veïns apartat
s de la tuberia, o també serien capaços de fer canvis de terres a fi efecte de poder regar més terrenys, i legalment no es podria evitar.
La solució la trobarem en la tècnica, s'instal·laràn unes vàlvules a l'interior de la tuberia, ajustades per permetre disposar d'aigua als ramals de regadiu, si la pressió de l'aigua sigui suficient, és a dir que tothom no podrà regar a l'hora. Serà problema seu d'organitzar-se per regar per torns, al igual que ho fan al pla de l'Urgell o a la horta de València. Així assegurats uns mínims de pressió i cabal, s'ha pogut firmar el pacte.
Aquest tracte crea precedent, per tant per estalviar més enrenous per a tota la zona a on passa la tuberia, es deixarà una boca de subministrament cada cent metres, només per a us de regadiu en els camps travessats.
A partir d'aquest moment les discussions i pressions són en sentit contrari, per forçar el pas de la tuberia per a determinades finques i pobles, però el poc marge en la desviació del trajecte més recte i amb menys pendents, estalvia d'haver d'escollir d'entre el interessats.
El govern central ha tret immediatament una llei per estalviar que els ajuntaments, creïn urbanitzacions al voltant de les sortides d'aigua, camps de golf, càmping o piscines, cosa que portaria haver de construir carreteres paral·leles a la tuberia, i augmentar excessivament el consum d'aigua en una línia verda travessera al territori.. El territori ha de créixer d'una forma natural, i condicionar aquells entorns que per si sols són un atractiu, dotant-los dels recursos bàsics necessaris, i no a l'anvers. Ja prou que al voltant de les carreteres principals del territori s'estableixen nuclis urbans i polígons industrials, però el que no es pot permetre encaixar-hi les zones residencials i d'esbarjo, disposem d'un territori prou bonic i agradable per situar aquestes zones a on millor s'escaiguin.
Tot sembla anar bé, la gent contenta i les obres en marxa, ara només queda acabar de perfilar els nombres, nombres per poder tenir aigua per a tothom, tot és qüestió de pressió , a més pressió més aigua, si en manca, menys pressió, bé ja s'ajustarà en funció de l'època i de l'any.
Per travessar les Guilleries, les màquines s'enfilen tot foradant els boscos, i aquí és on apareixen els amants de les feres de la natura, els ecologistes. Per ells ni ell soroll de les màquines els està bé, dons imagina la resta. Es lliguen als arbres, s'hi enfilen, formen cadenes humanes, bé de tot. En aquest punt s'aturen les obres, només falten una trentena de kilòmetres, una quarta part de la obra total, i si allà s'acabés només serviria per a regar uns quants camps. S'ha de trobar una solució.
No hi ha ruta alternativa, s'han de creuar les Guilleries, treballar de nits, de cap de setmana, no és cap solució, aquest paios hi són les vint i quatre hores de cada dia. Ensenyen en el seus vídeos, escarabats aixafats, arrels malmenades pel pas de les màquines, i nius d'ocells d'amunt dels arbres que hauran d'ésser trasplantats al mateix punt, tot això molt ben conjuntat i amb una musica d'en Txaicosqui que et posa la pell de gallina.
Tenim una proposta per a intentar fer los canviar d'opinió, volen protagonisme, i se'ls ha de donar un pel de raó. Reunits els polítics amb els representants del dos grups ecologistes, que entre ells no són amics, cosa que farà difícil de convençe'ls ambdós a l'hora, sigui per portar-se la contraria d'un a l'altra. L'idea ha estat de fer dues reunions a l'hora en sales diferents i separats, així firmaran el mateix sense saber-ho.
El canvi proposat és , realitzar el recorregut sota les línies d'alta tensió que creuen les muntanyes, i així disposar de punts d'aigua per a apagar possibles incendis, i més en el cas que siguin provocats per aquestes línies. La discussió ha estat en el nombre de punts de connexió i el precinte de les sortides, de les quals en volen disposar per a usos ecològics, i se'ls ha hagut de fer entendre que l'ecologia és sequera en època de sequera, i que els animals de caça major ja saben buscar punts d'aigua, disposar-los d'abeuradors, els domestica, els crea dependència, i acabaria essent un punt d'atracció turística. Sense més ni més tots dos han firmat i s'han fent seva la proposta. A la tele es poden veure les dues declaracions, i per una vegada estan totalment d'acord.
Així va anant l'obra, s'aixequen les torres d'alta , s'enterra la tuberia, i es torna a col·locar-les, i aprofitant la companyia elèctrica per millorar la línia, segurament a fi de poder transportar més energia, s'entén que la inversió s'ha d'amortitzar.
A la fi la tuberia ha arribat al seu destí, el Pasteral, allí es donarà pas a la llera del riu Brugent per a seguir transportant les aigües i distribuir-les.
El president aprofita un dia festiu per la inauguració de l'obra, només cal prémer el botó verd de posta en marxa de les bombes que donen la pressió a l'aigua per a fer-la circular per la tuberia. I així ho fa, mentre una càmera a l'altre costat dona la visió en una pantalla que tothom es mira impacientment. Una estoneta més tard surt una aigua negra i graxosa que sembla més un oleoducte que un canal de regadiu. Sembla estrany que els operaris no hagueren fet sortir aquesta primera aigua que porta totes les restes del que hi havia dins les tuberies.
El president fa broma dient que la tuberia deu passar pel mig d'una bossa de petroli, i que ara serem rics amb combustible.
A la estona ja s'ha regularitzat i l'aigua és més clara que en el seu origen, en circular l'aigua, les bombolles d'aigua li dóna blancor, el president diu que seria bo de beure'n, però que aquest no n'és el seu us.
Quin ús li donem i com, ara es veurà, de moment regar, corregir el que ha passat, ja no s'hi és a temps, per corregir-ho tot, hi ha perjudicis, però la moral està alta. La gent es refarà, optimisme, endavant, no ha estat res, i el millor, no tornarà a passar. Tots els qui puguin intentaran dependre'n, és estable, hi és quant s'ha de menester, al contrari del temps, no és mai correcte, ens fa adaptar als seus capricis. S'ha acabat, ja no ens marcaran els ritmes, els dies feiners i els festius, ara tot depèn de nosaltres, una bona planificació i els diumenges seran dies d'esbarjo. La collita està assegurada, l'economia també, un podrà anar al banc a portar o treure-hi diners, com si fos un industrial, o un assalariat, tal dia cobrarem. Aquest es el comentari més sonat dels pagesos.
Sembla que ja està tot fet, però no, ara s'ha de pensar com ens agradaria que aquesta millora afectés el nostre territori? És la pregunta, i tothom té una resposta, però depenent de qui ho contesti sabríem d'on és, i quins interessos el mouen.
Això sí, que els de les comarques del nord hem de tenir una resposta unànime, em de saber el que és bo per nosaltres i el que no volem, i si es veu que se'ns perjudica reaccionar el més aviat possible.
Un paratge idíl·lic. Poblacions properes al riu plenes de vida, indústria manufacturera, per a processar els aliments que es produeixen a les nostres valls i muntanyes. Camps fèrtils i de regadiu a les ribes del riu, planures verdes i florejades per a produir uns magnífics fruits naturals i gustosos gràcies al sol radiant de primavera i estiu. Unes platges obertes, com a lloc d'esbarjo, jugar a pilota a la sorra o a l'herba dels voltants, fer-hi pícnic, plantar la tenda i gaudir d'uns dies de natura i tranquil·litat amb la família. I tot això conjuntat amb uns enllaços viaris còmodes i àgils, que permetin gaudir-ne de tots els pobladors de les comarques, fins i tot els de les valls i muntanyes, amb una estructura entrellaçada, de forma que no hi hagin centres o nusos de comunicació , aquells, que es bloquegen quan part de la gent volen fer el mateix. Això és el que hem de vigilar, que es doni'n els nostres interessos, i no el de altres que vulguin projectar les vies de comunicació a partir del seu origen i cap el seu destí sense tenir-nos en compte, ni tampoc deixar que l'especulació faci malbé el territori, destrossant la natura i deixant uns nyaps que perduraran molt més temps que el lucre que hauran obtingut per la seva destrossa. Ni aglomeracions de gent que no s'estimi l'entorn ni protegeixin les coses ni la natura, bé que en podríem dir de coses que no es volen, però per quelcom que no les ha vist mai, els semblarà que faig catastrofísme d'una altre regió i una altre època.
Perquè hom s'estima tant el seu territori, on hi ha passat la seva infància, tant fort són els records, tant gravats han quedat, tant bé ens ho em passat de menuts, que ens hagin quedat tants bons records. Sembla increïble, però hom se n'adona quan es viatge fora del nostre territori, que n'hi han de coses boniques, catedrals, museus, paisatges, parcs i jardins, però enlloc s'hi deu estar tant bé com a casa, la casa, les comoditats de casa, el poble, els veïns, els familiars, records que et venen al cap al cap d'uns quants dies fora de la teva terra, i perquè serà, tant comodons som, allà ho tenim tot, tot el que es demana sociològicament parlant, aquí no hi tens res, s'hauria de fer tot de nou, quina feina i quants ensurts, no, ja estem bé a casa i que bonic és el nostre territori, aquestes grans meravelles estan molt bé, però no estan a la bast, només són per a fer bonic, no les pots utilitzar, en canvi l'església del poble, els turons i els jardins, si que són per nosaltres i els disfrutem com ningú.
Que difícil serà fer imaginar a la gent que sempre ho vist així, el com podrà ésser, aquest paradís que hi ha en la meva ment, com fer-ho realitat, com fer invertir tots els estalvis en un projecte mental. I només pot ésser d'aquesta manera, sempre n'hi haurà de llestos de fora que hi creuran, i voldran participar-hi. Tant d'esforç per no comptar amb el capital estranger, per que ara per manca d'esperit dels ciutadans tot quedi a mans de forasters, i quedem relegats a segona fila, petits empresaris, taxistes, botigues, i treballadors del sector serveis.
Repartir un bocí de costa
per a cada habitant, que puguin entre familiars reunir el suficient per a engegar-hi un negoci familiar, tots benentesos, posant-hi esforç i hores de feina. Com si fos la reconstrucció d'un país després d'una gerra. Tots a la una, un mateix objectiu, garantia de reequilibri i sana competència. Aquest és el model desitjat. La gent lluita pel que té, o el que tenia, però a veure si lluitarà per una promesa del que pot arribar a tenir.
Un pot estar content, fins i tot és pot sentir orgullós de veure que les coses pel que s'ha lluitat són a la fi. Però no, és exterior, com si haguera estat diví, un miracle, el veure com corre l'aigua de nou pels nostres rius, és com un miracle, com si un només fes part del destí, jo he fet el que em pertocava, tot anava en el sentit adequat, si no hagués estat jo, li hauria tocat a una altre, però la fi, la mateixa. Són els miracles dels nous temps, no es fan sols, hi participa l'home, tant és, el resultat és el mateix. O és que només la natura pot produir com a situacions anormals, desperfectes?
Una nova sensació de placidesa i satisfacció, troba un en donar per acabada una obra, un objectiu. M'hauré de plantejar noves fites, un no pot viure massa temps del record i d'històries passades. Petites fites, que semblaran no res, però donaran de nou sentit als dies feiners, com el pagès que recull i l'endemà ja està pensant amb la següent campanya. Com si no hi hagués temps per gaudir, per descansar, tindríem un buit al nostre cos, un no saber en que pensar, serà l'instint de supervivència qui ens fa estar sempre en atenció, sempre en la recerca d'objectius.
Em prenc una estona per gaudir. Com n'és de bonic sortir al carrer i gaudir de l'espai de la natura, la calma que es demana per sentir-se còmode al carrer, poca gent poc moviment, però amb un remurmuri de gent i fressa, que diu que no estem sols. Perquè és vol una casa gran, si es pot gaudir de l'espai exterior, ben cuidat i conservat. El verd del bosc, el groc dels camps, el marró dels camins, quin quadre podria reflectir tots aquest colors i matisos dels paisatge, i de l'evolució del paisatge què? els ocres de la tardor, els marrons de l'hivern, i els colors de la primavera, perquè tenir uns quants quadres a casa per reproduir l'entorn.
La ciutat, sembla que ho ofereix tot, cultura, lleure, treball, promoció personal, fortuna, si potser si, potser per algú pot tenir tot això, però no per a la majoria dels mortals, quants es queden amb l'esperança? i fins a quina edat no es renuncia al somni? i després ja no hi ha forces per a canviar res, per canviar de mon, un ja és massa gran per a fer canvis, no queda força ni moral, només resignació. Desprès es pensa que altre elecció d'hora podria haver estat millor, que no ens tornaríem a equivocar si tornéssim a començar, que ara podem donar bons consells a qui ens vulgui escoltar, però qui ens vol escoltar? el jovent no, pensen que a ells no els passarà el mateix, i els grans tampoc, cadascú té una història similar per explicar, cosa que no interessa als altres ja que no hi ha res de nou ni interessant. Bé, almenys si encara hi som per a veure-ho, podrem veure que aquest jovent que es creu d'altre civilització, també ensopega amb les mateixes pedres.
I pensar que només som un esglaó de la cadena, uns simples transmissors d'informació, informació genètica, per arribar a on?. Només la realització d'algunes millores al nostre entorn, serà la petita col·laboració a la actual civilització. I és per això que val la pena lluitar, per alguna causa que sobrepassi la vida personal, l'entorn familiar i local. Ja que només som un esglaó, i la nostra tasca és transmetre una informació genètica, un cop realitzada la tasca, un cop complerts amb la natura, hem d'aprofitar el temps restant per a gaudir, gaudir del temps, amb la natura, amb la família, amb els àpats, amb l'esport, i si és possible amb la feina.
No es pot anar anti-natura, s'ha de fruir amb el que sempre s'ha pogut fer, aquest nous mètodes de gaudir del lleure crec que són anti naturals, saltar d'un pont amb una corda, pujar cims a on hi ha aire irrespirable, jaure hores i hores sota el sol, menjar quilos i quilos de calçots, beure litres de cervesa, córrer davant dels braus, i d'altres. Segur que han de passar factura al cos, encara no ha passat prou temps per poder estar l'espècie humana adaptada a aquestes inclemències.
Aquest present del que formem part, és nostre, hi participem, hi som actius, i amb el pas del anys, ho veiem més passat, tenim més de passat que de present, i de futur, quin futur ens espera?, no tenim futur personal, tot s'acaba. Quins canvis de mentalitat, quan un creu que ha de fer moltes coses a la vida, creu que té un futur, i si creu que ja les ha fetes té un passat. Quin futur em queda? cap, viure del passat, recordar, explicar o escriure les memòries, per a què? Per allargar la memòria col·lectiva, per sobrepassar la generació següent que et recorda i t'anomena a la seva posterior. Cinquanta anys més, que et segueixin apreciant i siguis viu en els records. I després què? Altres generacions, altres gents, com si un no hagués existit, un nou mon. Un podria tornar a començar i ningú se n'adonaria que ja hi havies estat. Només un se n'adonaria que són altres temps i ens hem de tornar a adaptar al mitjà i a les noves circumstàncies, les coses que eren d'un ja no les serien, aquell entorn familiar ja no ho seria, no hi hauria lloc de nou, casa meva, meva de què?. I pensaríem, i el nostre pas, de què ha servit? Tot seria igual? No depèn d'un, som tants milions, que d'altres haurien fet la mateixa feina. I de la transmissió de la informació genètica què? No hi ha perill, tothom la duu, tothom la transmet.
Dons per tornar de nou en aquest mon, l'única forma possible, és de petit, integrat en una llar, i començar de zero, per poder adaptar-te plenament a les noves circumstàncies, la cultura adaptada, configurada amb les generacions. No hi ha lloc per aterrar amb l'experiència ,coneixement i cultura d'altre temps sense ésser polida per les darreres generacions i esdeveniments. Dons un interpreta, que l'acumulació de coneixements i experiències, serveixen només en aquesta època, i la forma de transmetre és mitjançant la comunicació amb les següents generacions, de res serveix guardar-se ho tot com un erudit a la seva caixa forta. I ara que ja no tinc temps ni forces per a fer grans coses, aprofitaré el temps que disposo, per:
A viure que són quatre dies.