El meu soterrar

És de tots ben sabut que un dia moriré. Per això, m’agradaria deixar escrites unes senzilles instruccions, ara que no percep cap causa probable del meu imminent traspàs. Després tot són preses i les coses ixen com ixen.
M’agradaria aclarir que estes instruccions poden anar canviant a mesura que passe el temps i s’allargue l’arribada de la parca per a mi.
Tampoc és necessari que es complisquen estrictament. Només és una desiderata. Qui es quede que les interprete lliurement i no se senta amb l’obligació de fer-les complir per damunt de tot. No vull causar molèsties
Una vegada fets els aclariments, passe a enumerar les instruccions sense cap ordre ni criteri de prevalença:

• 
  Donar els òrgans que es puguen aprofitar. Res m’agradaria més que alguna persona poguera aprofitar allò que jo ja no gastaré. M’he de fer donant d’òrgans. Segur que és omplir un formulari i arreglat. Esta setmana ho busque. Però si se m’oblida o demanen massa coses, jo ja ho he dit.
  No done el meu cos a la ciència perquè des que viu un llibre de 1r de Medicina amb fotos d’eixos cossos, em fa vergonya que l’alumnat medicinil puga manipular-me la xufa i fer bromes sobre la cara que se m’ha quedat i a qui em semble. No obstant això, tenint en compte el caràcter no prescriptiu d’estes instruccions, si és precís feu el que considereu. No crec que m’enfade massa. Gens.
  


• 
  Tapeu-me. És costum visitar al mort exposat a un aparador envidriat al tanatori. Això dona peu a comentaris com «Sembla que dorm i en qualsevol moment es desperta» (ja m’agradaria), «Ha quedat d’allò més bé», «Si ahir mateix m’estava contant que acabàveu de comprar el bitllet d’avió per a anar a Nova York a visitar a la vostra neta, que treballa al Mount Sinai i ara mira’l, quina cara se li ha quedat. Despagat, clar.»
  No em mostreu al públic. Tapat, per favor!
  


• 
  Res de misses. Ni res que puga fer recordar el meu passat catòlic (creus, estampetes ni la mare que va!)
  


• 
  Públic assistent. M’agradaria que no vinguera ningú al meu soterrar, llevat d’amics nuclears i parents de 1r i 2n grau. Però entenc que als que vos quedeu vos podria agradar o resultar satisfactori rebre condolences enteses com a agraïment a la meua persona. No m’oposaré (segur). Però res de fer ban (el memento mori diari als pobles). Sobretot em molesta la reducció d’una vida que es fa als bans: conegut per: el fill de X, l’home de Y, el del bar de l’estació... Una vida reduïda a una o dues paraules que en alguns casos poden ser complicades de trobar. Tampoc m’agrada el seguit de converses que va deixant el cotxe que va fent el ban pels carrers. Gent gaudidora de millor sort que conversa al carrer o des de les finestres, afegint més informació al currículum del finat. De vegades informació molt poc glorificant: Xe sí! El que furtava taronges, el que no va fer la mili, l’home d’Angelines la tonta...Per favor, res de ban. Un missatge al mòbil i ja s’escamparà. Així, la gent amb dificultats per encarar la visita al tanatori no se sentirà obligada a anar. Tenen l’excusa perfecta: No ho sabia.
  Sé que això pot provocar que durant uns mesos, els qui es queden, siguen abordats al carrer per gent amb bones intencions que s’acosten a presentar condolences. Sí, pot ser farragós, però pitjor estaré jo que m’he mort.
  


• 
  La caixa. No m’agradaria participar del negoci de la mort. És per això que desitge que la caixa en la qual em depositeu siga la més barata. Si pot ser lletja, millor, per posar en relleu la meua decisió de dedicar els diners a alguna cosa de profit i recordar el meu passat estoic. Encara més, m’agradaria que buscàreu altres maneres d’embassar-me. Em faria molt feliç que em posàreu dins d’una borsa o caixa de cartó. Sé que la normativa sanitària ho complica, però alguna cosa amb cartó o borsa d’eixes de CSI crec que es pot fer. Menys contaminant. Ara, si és més barat la fusta de palet, no vos ho penseu. Euro que vos pugueu estalviar en l’embolcall, euro que tindreu per a altres coses.
  


• 
  Cremat Cremeu-me després de treure el que es puga aprofitar. Les cendres les podeu tirar on vulgueu. Qualsevol lloc em va bé: des del contenidor de fem orgànic a baix de la garrofera de l’ato. No porteu trastos a casa!
  

A qui se li ocorreria guardar als morts en prestatgeries per a que la gent poguera visitar-los?

Salut!