Cercador
El meu avi
Un relat de: skalyvaat- Compartir:
Avui us parlaré del meu avi. Ja fa molts anys que és mort, però sempre el tindré present. He tingut la sort –crec- de créixer en una casa juntament amb els meus avis materns, els pares i la germana. La iaia, la seva vídua, molt velleta, encara viu ara, amb moltes limitacions.
No sóc cap expert en el tema, però penso que els avis dins de la casa són una influència molt beneficiosa per als nens. Actuen com a factor de compensació enfront d’algunes circumstàncies, com un pare massa estricte, una mare excessivament protectora, un germà particularment pegon o malcriat. No estic parlant dels meus pares ara, sinó en general... els avis són uns braços enjogassats, un muscle on plorar, algú que ajuda quan els pares no poden, un company de sortides, excursions i aventures insòlites, algú que et porta de vacances i et fa descobrir certa llibertat, alliberat del jou paternal... en definitiva, i com vaig sentir dir a algú una vegada, un avi és una persona que frueix de l’exercici de la paternitat irresponsable.
Us havia dit que us parlaria del meu avi, o sigui que entro en matèria. El meu avi venia d’una família tradicional d’aquelles d’abans, o sigui, amb molts germans, dels quals desgraciadament en sobrevivien pocs. Jo només en vaig conèixer dos, de germans seus, però tots dos tallats pel mateix patró: persones amb un punt d’originalitat, capaços de fer bromes i animalades més enllà del que es considera socialment correcte, amants de l’art i amb bona mà pel dibuix, la pintura i l’escultura. A excepció de les activitats artístiques (per les quals sóc un complet inútil) crec que jo també he heretat una mica d’aquesta rauxa, que forma part de la meva manera de ser, en bona harmonia amb el seny.
El meu avi no n’era pas una excepció.... ben al contrari, més aviat un fidel exponent de la seva saga. He de começar dient que el seu pare tenia una empresa familiar de construcció: es dedicaven a fer ponts i carreteres, i això els portava necessàriament a residir en diferents contrades. Al meu avi el va marcar molt una llarga estada a l’Alt Aragó (Ansó, Aínsa, Jaca…) on va passar gran part de la seva infància i adolescència. D’aquí la seva afició als toros, que va plasmar als seus dibuixos i pintures fins al final de la seva vida. I és a l’Aragó on situo la primera anècdota que vaig a explicar-vos.
Una família de catalans acabats d’arribar en un petit poble aragonès. La natural reticència dels veïns enfront d’uns estranys, dels quals no entenien ni la llengua que parlaven. I la natural necessitat del meu avi de fer-se veure i començar la seva vida social amb els nens del poble.
Com veureu, no era pas el que se’n diu un xicot aturat. Havia de trencar el gel d’una manera o d’una altra. Així que, prop d’on jugaven els altres nens, ell s’asseu i comença a destrossar un paraigua vell, aprofitant les branilles.
-¿Qué estás haciendo?
-Flechas.
També es va construir un arc, i en pocs minuts ja va tenir tota la mainada del poble embadalida darrera d’ell. Els objectius eren els galliners, i entre uns i altres van fer uns quants estralls.
La cosa, però, va canviar de color quan van matar un porc. Un porc ja són figues d’un altre paner, i si la cosa no va anar a més, va ser perquè un dels membres de la banda era fill de l’alcalde del poble, i això va permetre negociar la compensació de la pèrdua amb l’afectat.
Una altra gracieta va ser una vendetta contra algú, per motius que no recordo o no sé ni si em va explicar. Aprofitant que tenia a mà explosius necessaris per a l’empresa de construcció, el meu avi va tenir la genial idea d’agafar una llauna buida, i convidar els seus amics a buidar-hi els seus budells a dins. Una vegada obtinguda tan preciosa càrrega, la van situar al portal de la víctima i a continuació la van dinamitar, en una espècie d’explosió controlada.
No cal dir que els treballs de neteja de la zona zero van durar aproximadament una setmana... de la pudor ja no us en dic res.
Es va casar ja gran, amb més de 30, amb la meva àvia, a qui portava 12 anys de diferència. La meva mare va ser la seva única filla. Més tard, com tots els de la seva generació, va haver de patir la guerra, amb tots els seus horrors. Com a membre d’una família d’empresaris va ser considerat patró, i una vegada un antic treballador de l’empresa amb algun compte pendent el va acusar pel carrer de feixista davant dels seus companys. Cal dir que per això i per menys, en aquells temps de por i d’incertesa, més d’un havia estat segrestat i afusellat, sense cap mena de judici. Es donava la casualitat que aquell home mirava guenyo, i el meu avi, apremiat per l’instint de supervència, va respondre:
-Feixista tu, que mires contra el govern!
Això va provocar la riota d’aquella colla d’homes, i el meu avi va seguir caminant pel carrer sense que li diguessin res més. Suposo que devia respirar molt fondo!
La postguerra també va ser una època molt dura, amb molta escassetat d’aliments, que el meu avi pal•liava amb la seva habilitat artística, a canvi de sabó o oli per a fer patates fregides, articles que en aquell temps es consideraven un autèntic luxe i despertaven l’enveja de la majoria.
Els primers records de la infància que tinc del meu avi eren d’un home simpàtic i bromista, tant com geniüt i rondinaire. El meu pare havia entrat de gendre en aquella casa i entre tots van lograr una convivència en bona harmonia. Vivíem en un primer pis, però hi havia un entresòl abans, i naturalment era una casa vella i sense ascensor. De petit, ell corria per les escales i m’encalçava. De més gran, recordo que em deia: Quan eres petit, t’atrapava per les escales... ara ja no puc. Els seus últims anys, i a causa de la seva obesitat i l’emfisema pulmonar que patia, havia de parar, al principi a cada replà, i al final a cada graó, mentre des de dalt sentíem els seus esbufecs.... arribava a casa esgotat.
Recordo les estades a Monistrol de Calders de vacances amb els avis... recordo haver-me banyat a la bassa, haver anat en bicicleta sol pels camins, haver caçat papallones... unes vacances en absoluta llibertat.
A casa, hi havia un tros del pis, llarg i estret, que era com el seu territori: un menjador que feia servir com a botiga o dipòsit d’antiguitats. I és que la compra i venda d’antiguitats era una passió per a ell. Això era l’excusa per fer viatges amb tren a Barcelona, als Encants o al Clot, o a altres ciutats, a veure altres antiquaris i fins i tot drapaires. Jo sempre que podia m’hi apuntava. Ho mirava i ho remenava tot.
Aquesta afició per les antiguitats va estar a punt de donar-li un disgust, durant la guerra. Uns comissaris es van presentar a casa inesperadament per a fer una inspecció, i van descobrir un trabuc de la guerra de la independència. Un d’ells volia endur-se el meu avi, acusat de tinença d’armes. Un altre, afortunadament més raonable, li va fer entendre que era una arma històrica.... tothom va respirar fondo, aquí!
El meu avi era un home prou conegut a Manresa, al Cercle Artístic, entre pintors i escultors. Tenia un talent notable pel dibuix, la pintura i l’escultura, i havia arribat a fer alguna exposició: recordo que en va fer una a La Pedrera, a Barcelona. Li agradava molt dibuixar temes taurins i costumistes, molts d’ells ambientats a l’Alt Aragó de la seva infància, que mai va oblidar.
Els darrers dies de la seva existència, a causa de les seves limitacions físiques, es quedava a casa, i omplia frenèticament quartilles, on hi dibuixava les seves escenes preferides. Sovint ocupava l’únic lavabo que teníem durant llargues estones, i es dedicava a fer tota mena de barreges amb les pintures, amb les naturals molèsties i cues que provocava. Quan això passava, la meva germana i jo teníem un passatemps favorit: ens acostàvem al lavabo i des de fora cridàvem:
-Toros a la teleeeeeeeee!!!
Era mentida, naturalment, però la seva gran passió pels toros li feia deixar el lavabo precipitadament. Nosaltres (que dolents!) disfrutàvem tant del fet de poder satisfer les nostres necessitats com de veure la cara que hi posava quan s’adonava que l’havíem ensarronat.
Ens va deixar un dia, més a prop dels noranta que dels vuitanta, però de manera bastant imprevista i sobtada. No cal dir que un home així va deixar empremta. Molts anys després, tots en tenim un record molt entranyable, de l’avi Jaume.
No sóc cap expert en el tema, però penso que els avis dins de la casa són una influència molt beneficiosa per als nens. Actuen com a factor de compensació enfront d’algunes circumstàncies, com un pare massa estricte, una mare excessivament protectora, un germà particularment pegon o malcriat. No estic parlant dels meus pares ara, sinó en general... els avis són uns braços enjogassats, un muscle on plorar, algú que ajuda quan els pares no poden, un company de sortides, excursions i aventures insòlites, algú que et porta de vacances i et fa descobrir certa llibertat, alliberat del jou paternal... en definitiva, i com vaig sentir dir a algú una vegada, un avi és una persona que frueix de l’exercici de la paternitat irresponsable.
Us havia dit que us parlaria del meu avi, o sigui que entro en matèria. El meu avi venia d’una família tradicional d’aquelles d’abans, o sigui, amb molts germans, dels quals desgraciadament en sobrevivien pocs. Jo només en vaig conèixer dos, de germans seus, però tots dos tallats pel mateix patró: persones amb un punt d’originalitat, capaços de fer bromes i animalades més enllà del que es considera socialment correcte, amants de l’art i amb bona mà pel dibuix, la pintura i l’escultura. A excepció de les activitats artístiques (per les quals sóc un complet inútil) crec que jo també he heretat una mica d’aquesta rauxa, que forma part de la meva manera de ser, en bona harmonia amb el seny.
El meu avi no n’era pas una excepció.... ben al contrari, més aviat un fidel exponent de la seva saga. He de começar dient que el seu pare tenia una empresa familiar de construcció: es dedicaven a fer ponts i carreteres, i això els portava necessàriament a residir en diferents contrades. Al meu avi el va marcar molt una llarga estada a l’Alt Aragó (Ansó, Aínsa, Jaca…) on va passar gran part de la seva infància i adolescència. D’aquí la seva afició als toros, que va plasmar als seus dibuixos i pintures fins al final de la seva vida. I és a l’Aragó on situo la primera anècdota que vaig a explicar-vos.
Una família de catalans acabats d’arribar en un petit poble aragonès. La natural reticència dels veïns enfront d’uns estranys, dels quals no entenien ni la llengua que parlaven. I la natural necessitat del meu avi de fer-se veure i començar la seva vida social amb els nens del poble.
Com veureu, no era pas el que se’n diu un xicot aturat. Havia de trencar el gel d’una manera o d’una altra. Així que, prop d’on jugaven els altres nens, ell s’asseu i comença a destrossar un paraigua vell, aprofitant les branilles.
-¿Qué estás haciendo?
-Flechas.
També es va construir un arc, i en pocs minuts ja va tenir tota la mainada del poble embadalida darrera d’ell. Els objectius eren els galliners, i entre uns i altres van fer uns quants estralls.
La cosa, però, va canviar de color quan van matar un porc. Un porc ja són figues d’un altre paner, i si la cosa no va anar a més, va ser perquè un dels membres de la banda era fill de l’alcalde del poble, i això va permetre negociar la compensació de la pèrdua amb l’afectat.
Una altra gracieta va ser una vendetta contra algú, per motius que no recordo o no sé ni si em va explicar. Aprofitant que tenia a mà explosius necessaris per a l’empresa de construcció, el meu avi va tenir la genial idea d’agafar una llauna buida, i convidar els seus amics a buidar-hi els seus budells a dins. Una vegada obtinguda tan preciosa càrrega, la van situar al portal de la víctima i a continuació la van dinamitar, en una espècie d’explosió controlada.
No cal dir que els treballs de neteja de la zona zero van durar aproximadament una setmana... de la pudor ja no us en dic res.
Es va casar ja gran, amb més de 30, amb la meva àvia, a qui portava 12 anys de diferència. La meva mare va ser la seva única filla. Més tard, com tots els de la seva generació, va haver de patir la guerra, amb tots els seus horrors. Com a membre d’una família d’empresaris va ser considerat patró, i una vegada un antic treballador de l’empresa amb algun compte pendent el va acusar pel carrer de feixista davant dels seus companys. Cal dir que per això i per menys, en aquells temps de por i d’incertesa, més d’un havia estat segrestat i afusellat, sense cap mena de judici. Es donava la casualitat que aquell home mirava guenyo, i el meu avi, apremiat per l’instint de supervència, va respondre:
-Feixista tu, que mires contra el govern!
Això va provocar la riota d’aquella colla d’homes, i el meu avi va seguir caminant pel carrer sense que li diguessin res més. Suposo que devia respirar molt fondo!
La postguerra també va ser una època molt dura, amb molta escassetat d’aliments, que el meu avi pal•liava amb la seva habilitat artística, a canvi de sabó o oli per a fer patates fregides, articles que en aquell temps es consideraven un autèntic luxe i despertaven l’enveja de la majoria.
Els primers records de la infància que tinc del meu avi eren d’un home simpàtic i bromista, tant com geniüt i rondinaire. El meu pare havia entrat de gendre en aquella casa i entre tots van lograr una convivència en bona harmonia. Vivíem en un primer pis, però hi havia un entresòl abans, i naturalment era una casa vella i sense ascensor. De petit, ell corria per les escales i m’encalçava. De més gran, recordo que em deia: Quan eres petit, t’atrapava per les escales... ara ja no puc. Els seus últims anys, i a causa de la seva obesitat i l’emfisema pulmonar que patia, havia de parar, al principi a cada replà, i al final a cada graó, mentre des de dalt sentíem els seus esbufecs.... arribava a casa esgotat.
Recordo les estades a Monistrol de Calders de vacances amb els avis... recordo haver-me banyat a la bassa, haver anat en bicicleta sol pels camins, haver caçat papallones... unes vacances en absoluta llibertat.
A casa, hi havia un tros del pis, llarg i estret, que era com el seu territori: un menjador que feia servir com a botiga o dipòsit d’antiguitats. I és que la compra i venda d’antiguitats era una passió per a ell. Això era l’excusa per fer viatges amb tren a Barcelona, als Encants o al Clot, o a altres ciutats, a veure altres antiquaris i fins i tot drapaires. Jo sempre que podia m’hi apuntava. Ho mirava i ho remenava tot.
Aquesta afició per les antiguitats va estar a punt de donar-li un disgust, durant la guerra. Uns comissaris es van presentar a casa inesperadament per a fer una inspecció, i van descobrir un trabuc de la guerra de la independència. Un d’ells volia endur-se el meu avi, acusat de tinença d’armes. Un altre, afortunadament més raonable, li va fer entendre que era una arma històrica.... tothom va respirar fondo, aquí!
El meu avi era un home prou conegut a Manresa, al Cercle Artístic, entre pintors i escultors. Tenia un talent notable pel dibuix, la pintura i l’escultura, i havia arribat a fer alguna exposició: recordo que en va fer una a La Pedrera, a Barcelona. Li agradava molt dibuixar temes taurins i costumistes, molts d’ells ambientats a l’Alt Aragó de la seva infància, que mai va oblidar.
Els darrers dies de la seva existència, a causa de les seves limitacions físiques, es quedava a casa, i omplia frenèticament quartilles, on hi dibuixava les seves escenes preferides. Sovint ocupava l’únic lavabo que teníem durant llargues estones, i es dedicava a fer tota mena de barreges amb les pintures, amb les naturals molèsties i cues que provocava. Quan això passava, la meva germana i jo teníem un passatemps favorit: ens acostàvem al lavabo i des de fora cridàvem:
-Toros a la teleeeeeeeee!!!
Era mentida, naturalment, però la seva gran passió pels toros li feia deixar el lavabo precipitadament. Nosaltres (que dolents!) disfrutàvem tant del fet de poder satisfer les nostres necessitats com de veure la cara que hi posava quan s’adonava que l’havíem ensarronat.
Ens va deixar un dia, més a prop dels noranta que dels vuitanta, però de manera bastant imprevista i sobtada. No cal dir que un home així va deixar empremta. Molts anys després, tots en tenim un record molt entranyable, de l’avi Jaume.
