El laberint de meva vida..

Primer de tot agrair-te el teu comentari.
M'he adonat que tens una llarga 'producció' de versos i poesies. T'he llegit una mica i em sembla entreveure una escriptura clara i directe amb la que reflecteixes al teu estat d'ànim i els teus sentiments; que van i venen, pujen i baixen si fa no fa com els de tots.
Aquesta del laberint m'ha recordat una meva, pel sentit d'estar perdut, de no trobar sortida i quedar-te penjat, inconscient ...
Dir-te també que m'agrada el teu nick. Això de fada pot semblar pedant i empalagós però al dir-te vermella incorpores un matís que li dona força. Una fada vermella, rebel, ardent, vital ...
També em sorprèn la teva escriptura i he de confessar que hi ha coses que no acabo d'entendre però tot i això m'agrada la forma, el llenguatge ... el teu xativés.
Quin rotllo t'estic fontent no ?
Molt ànims i segueix escrivint, intentaré seguir llegint els teus vesos.
Una abraçada.

Sovint la vida ens perd, com ens perdem a un laberint, però cal buscar el costat positiu a cadascún dels seus carrerons, dels seus amagatalls i així, poder arribar al final

com un laberint.
O ben senzilla, depen de l'estat d'ànim en que et trobes, de la vida que portes i molt sovint de la companya que tinguis.
El poemna està molt bé, fas arribar els teus sentiments amb molta frrça: la soletat, la impossibilitat de sortir-ne, la desoientació...jo també m'he sentit així algunes èpoques de la meva vida i per sort sempre he pogut trobar la sortida, sola o amb ajuda
T'envio una abraçada ben forta i t'afegeixo als favorits, per anar descobrint-te poc a poc...

És molt bonic i molt trist. amb molt sentiment.