El Jorn dels Miserables

Eugeni N. havia desenvolupat amb el temps una sensació d'aversió extraordinària. Era especial en tant que la resta de persones, o com a mínim les que ell coneixia, no la vivien o experimentaven. Aquest sentiment havia anat creixent en ell des de petit, com un cuc que, en un principi es només una taca carnosa al terra -podent ser esclafat amb el mínim esforç per la sabata- però que amb el temps esdevé un immens monstre tip, gras, que ejacula rots de sacietat constantment. L'objecte d'aquesta aversió era la ciutat, en genèric, qualsevol acumulació de gent que constitueix una urbs. Si bé ell vivia en una ciutat petita, aquesta ja repetia les ignomínies de les metròpolis grans: una velleta, descalça, camina lentament empentant un carro de supermercat ple de bosses de contingut desconegut; el seu recorregut té com a punts de referència els cubells de brossa que remena amb les mans descarnades mentre marees de gent l'hi passen al voltant indiferents, fins i tot importunats per la seva presencia. Aquesta imatge descrita era per a l'Eugeni N. patrimoni de les grans ciutats, no obstant, feia uns dies que havia contemplat petrificat a aquella velleta a la seva pròpia ciutat. De mica en mica també es va anar omplint de drapaires i pidolaries, paradoxalment, en proporció a les obres d'embelliment que l'Ajuntament duia a terme i al nombre de barris burgesos que creixia. En aquest barris fàcilment podies topar-te amb un cotxe lluent rere un altre de no menys espectacular i ostentós, aparcats al front de les respectives cases magnificents. Però la misèria s'alçava vencedora, com a mínim als ulls del pobre Eugeni. Ja tenia por de trobar-se amb aquells personatges i recordava encara una de les ocasions en les que més va sofrir: havia sortit a donar una passejada per un caminet d'asfalt que rodejava cert rierol; amb els kilòmetres es va encoratjar fins a decidir que arribaria a l'altre ciutat propera i que, fins i tot, potser també travessaria aquesta; en un punt del recorregut va arribar a una zona que només havia vist de passada amb tren o cotxe, en aquesta hi havia nombrosos horts i casetes fetes amb tot tipus de materials de deixalleria; es va endinsar en aquell lloc i, minorant les passes fins a quedar quiet es va veure colpejat per l'escena. Un munt de brossa immens, que superava en grandària a l'alçada de les casetes i, sobre ell, un nen nuu intentant conquerir el cim de brossa i merda. El nen sembla relliscar però no cau, en aquell instant s'adona de l'Eugeni i surt corre'ns, perdent-se en el munt de casetes. L'Eugeni no es pot treure del cap a aquell nen, dona la volta, i gairebé a velocitat d'atleta torna a casa. Escenes com aquestes l'aterrien i, si bé una veu interior l'hi deia que havia d'assolir la maduresa necessària per a confrontar-les en tota la seva cruesa, una altra veu, menys forta, responia a la primera "Així que la maduresa radica en l'insensibilitat més absoluta?" Però ell agafava a aquesta segona veu i tractava d'ofegar-la en un llac imaginari. Havia tractat d'actuar, de cercar samaritanisme, sense gaire èxit: ONG's o esglésies no el convencien, era com llençar pomada a un cos humà cremat d'adalt a baix. Així, lector, comprendràs l'estat de l'Eugeni després de veure que el seu poble en plena prosperitat adoptava també les taques de misèria que no s'exposen als pamflets de turisme. També al seu interior es donava un altre debat, no sobre la maduresa, sinó sobre la seva actitud envers d'aquells miserables condemnats. Quan veia a un, per exemple, un dia en una metròpoli, passejant per un immens carrer ple de tendes, al costat d'una cafeteria plena a vessar de turistes hi havia un petit parc amb una font. Els bancs del citat lloc eren ocupats per una parella de joves i, al costat, un rodamón estes allà, amb un braç que l'hi tapava el rostre i que semblava dormir, tot i el terrible soroll que l'envoltava. Doncs bé, en veure a aquest individu allà ell es sentia més proper a aquest que a la resta de gent dels voltants. Es veia convertit en ell, estes al mateix banc, en un sopor estrany de condemna en vida, contemplant com al teu costat un turista fa una foto a la font propera obviant la teva existència, que embrutaria la fotografia per complert. Es a dir, lector, l'Eugeni no només sentia por per que l'hi fes mal veure aquestes persones -actitud que hagués estat merament d'un egoisme burgés i estètic- sinó que, a banda d'una llàstima profunda, es sentia proper a ells, gairebé convertit en ells, una part de l'eterna família dels miserables. No hi havia cap línea que travessar per arribar "a la seva banda", la seva banda era la de tots, tots compartien la seva desgracia. I la compartim. Així, lector, reflexionava l'Eugeni R.