El final

Un relat de: Bolet

Arribo a casa:
"ei mare, ja sóc aquí!", no hi ha ningú.
Tanco la porta,
faig dues voltes a la clau
i la deixo en el pany perquè no s'obri.

Entro a l'habitació
tot comença a fer voltes.
Vaig cap a l'armari,
agafo la meva roba
l'estripo, la trepitjo.
Els meus jocs, els llenço tots a terra
i salto damunt d'ells, els aixafo,
els rebento, els destrosso.

El meu ordinador, preu? 800 euros;
vaig cap a ell, agafo la pantalla de plasma
la llenço al terra amb força i faig un crit,
la trepitjo, agafo el meu televisor
i li llenço a sobre, explota.
Dues ferralles mortes d'un cop,
el teclat, obro la finestra i el llenço:
"què ha estat això?" diu una veïna,
"la teva puta mare!" contesto cridant.
Ara la torre, la llenço contra el terra
i s'obre la tapa,
trepitjo i trenco tots els circuïts,
la deixo feta xixina.
El meu ordinador, preu?
20 euros si ha sobreviscut alguna peça.

El llit, els llençols, l'encenedor,
calo foc, muah ha ha ha ha!
Tot comença a cremar,
sento l'escalfor del foc i el seu color,
el color de l'odi.
Vaig a la tauleta de nit,
i la llenço a terra d'un cop,
trec els calaixos
i llenço les coses a la foguera.
Tots els llibres, els còmics,
el diari, els records, la consola:
tot a la puta foguera! tot!
que cremi collons!

I vaig cap a les cortines,
i les arrenco amb odi;
i veig per la finestra
que una veïna truca a la policia,
"Que et follin mala pècora!".

Els pòsters comencen a cremar,
el foc s'expandeix
i comença a cremar l'armari.
I me'n vaig corrents,
vaig cap el balcó, miro el fons
i em llenço fins a caure.

Uns minuts més tard arriba la policia i els bombers que no van poder aturar l'incendi de tota l'habitació, per sort van aconseguir que no arribés a cremar-se la resta de la casa. Els meus pares, que havien anat a fer una volta i van trobar-se amb tot allò van quedar en estat de xoc. Jo, era una persona totalment normal i que aparentment era feliç, no podien creure's que hagués estat el causant de l'incendi i que a més hagués tingut els collons de llençar-me des d'un segon per iniciativa pròpia.
-Dispensin, són els pares d'aquest noi? -va dir un comissari dels mossos d'esquadra en sortir del portal i veure els meus pares plorant.
-Sí... -va contestar mon pare, totalment confós.
-M'hauran d'acompanyar a comissaria, els bombers han salvat la casa. Només s'ha incendiat l'habitació de la víctima. -va dir l'esvelt senyor amb to autoritari.
-I no s'ha salvat res del meu fill? Cap record? Tota l'habitació s'ha cremat completament? -va dir la meva mare, sent conscient que a mi ja no em tornaria a veure més.
-No... curiosament s'han salvat tres paperets que tenia penjats a la paret, dos són dibuixos i semblen fets per la mateixa persona, l'altre és un autògraf d'un cantant. També dins un calaix hem trobat una carta totalment intacta, d'una noia.
-Només això? -va dir ma mare sorpresa.
-Ah! Ara que ho diu també hem trobat com dues figuretes ben estranyes, d'aquestes que s'utilitzen a les obres, posades dretes com si fossin dos bolets. Ho sentim molt, però quan hem arribat tota l'habitació estava envoltada de flames, ens ha estat impossible.

I un cop vaig escoltar el que havia dit el policia, simplement vaig somriure i vaig pujar cap el cel. Hi ha coses que no esborra ni la mort...

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: