El declivi del super-heroi

El gran super-heroi observa la seva esvelta figura reflectida en el mirall. Els anys viscuts en aquest miserable planeta, infestats de lluites impossibles i proeses inigualables, no han fet estralls en el seu cos ultra-poderós. En un micro-instant, gràcies al seu cervell meravellós, és capaç de fer el recompte de les seves gestes. Super-malvats, monstres, alienígenes i rescats impossibles circulen cronològicament per la seva memòria en un únic segon, pot ser menys. No sent ni fred ni calor, més aviat indiferència. De sobte, malgrat el temps que fa que no usa els calçotets per sobre de les malles, se sent ridícul, obsolet, com una espècie de mamarratxo passat de moda. Ja fa temps que no surt del seu refugi de gel, que ningú reclama els seus serveis i, en certa manera, ja li està bé. Tant de temps entre humans s'ha empeltat, reconeix amargament, dels seus defectes i misèries. S'ha fet egoista, gandul, rondinaire, fins i tot covard. Lluny queden els dies de glòria en que tota la humanitat l'admirava incondicionalment. Els temps dels prodigis i les meravelles, dels vols a gran velocitat per sobre de multituds estupefactes: és un ocell, és un avió, és... No pot evitar que una llàgrima mandrosa llisqui pel seu rostre angulós i, avergonyit per la seva feblesa, amaga la cara sota les mans poderoses desfent amb el gest el rinxol engominat que sempre l'ha identificat. Sanglotant—mentre es moca amb la capa vermella—pensa en les absències de la seva vida. La dels pares que el van salvar de la destrucció; la de la seva estimada que, farta dels seus compromisos d'heroi, va marxar un matí remot; la dels pares adoptius que li van donar una identitat humana i, fins i tot, la del seu arxi-enemic que, després de ser condemnat per totes les seves malifetes, ha sortit de la presó i segueix un programa de reinserció social. Es torna a mirar, per últim cop, com si volgués donar un darrer cop d'ull al mite, el de les calces blaves i els ulls ametllats, el del pit prominent i els braços invencibles, el de la mirada franca però perduda, la mateixa que, amb els seus rajos, ha fulminat a tants enemics. En sec, envermellit de ràbia, es propulsa amb totes les seves forces (que són infinites) cap a l'exterior. En un no res travessa l'atmosfera i, embolcallat per l'espai exterior, continua amb el seu viatge frenètic, foll, desenfrenat. En un sol segon recorre milions de kilòmetres. Al seu pas topa amb satèl·lits (naturals i artificials), planetes, estacions espacials, estrelles, deixalles, meteorits. El caos és immens, les conseqüències èpiques, la destrucció total: òrbites canviades, planetes desintegrats, estrelles apagades. La força desfermada és tal que, a barrades, s'origina un nou ordre universal. Però en el mateix instant en que el nostre super-heroi fa una pausa per contemplar la seva obra, una nau minúscula s'enlaira des d'un petit planeta que explota en mil bocins. A dintre viatja un nadó indefens.