El cor

Ja havia arribat l' hora. Aquest moment, aquest instant crucial - a vegades desitjat i en certs moments temut però sempre omnipresent- s' apropava inexorablement. Podia sentir el tic-tac incessant del gran rellotge metàl·lic, l' únic detall que adornava la blanca i pulcra paret de l' habitació, a banda- és clar- de l' obligada televisió.
Totes i les moltes ocasions en què havia pensat, meditat i fins i tot somiat sobre aquest moment una punyent sensació de pànic i inseguretat l' envoltava i el feia sentir aliè al seu propi cos, doncs mentre aparentment conversava animat amb la família el neguit el torturava per dintre.
Però no tenia opcions. Des de feia cinc anys, aquesta traïdora i silenciosa afecció cardíaca li havia anat reduint progressivament les funcions del seu cor, aquest múscul cardíac sinònim de vida. El cardiòleg, un home extraordinari capaç de traslladar els conceptes més àrids de la medicina a un llenguatge planer que per conegut es feia menys inquietant, havia estat taxatiu en el seu veredicte: no tenia cap altra més opció, doncs la seva malaltia havia arribat a un punt sense retorn on el trasplantament era la seva única llum d' esperança.
TRANSPLANTAMENT: Aquesta paraula havia passat a ser el punt d' inflexió de la seva existència. Estava segur que la intervenció marcaria un abans i un després en el curs - des de feia un lustre una mica tortuós- de la seva vida. En les llargues estones de descans a les que el seu cansat cor l' obligava havia meditat a fons i intentat trobar respostes a tots els angoixant dubtes que l' assaltaven: Arribaria l' apreciat òrgan a temps? Sobreviuria a la maratoniana i esgotant operació a la que el seu castigat cos seria sotmès o sucumbiria enfront la duresa de la batalla?
En aquests moments de recolliment interior, també tenia instants on deixava volar la imaginació i intentava fer-se la imatge de la persona el cor de la qual bategaria fins la fi dels seus dies en el seu interior. No podia evitar idealitzar el donant que un cop ja traspassat realitzaria un dels actes d' amor i generositat més gran que pot dur a terme una persona. Perquè el donant i la seva família donarien una part del seu jo en uns instants de dolor infinit perquè un desconegut pogués refer la seva existència, coneixedor de la paradoxa de la mort que genera vida.
Però ara res d' això li servia francament de res. Ara estava a l' habitació, envoltat dels seus éssers estimats: la seva soferta dona, els seus crescuts fills i tots els seus parents i amics. Només faltava la petita Aïna que per òbvies qüestions d' edat no podia ésser a la cambra tot i fer-se present en la ment del seu avi.
Perquè ell, tot i ser un home satisfet amb la vida que havia dut- una existència potser no heroica però basada en la família, la feina a la Caixa i els partits del Barça vistos al bar de sempre- volia poder gaudir de la seva última etapa, aquella vellesa on ja havia fet les paus i només aspirava a veure créixer els nets, recuperar el temps perdut per la feina i gaudir.
Les infermeres ja li havien col·locat totes les vies en les seves ja esclarosades venes i el cirurgià vingué a veure'l per acabar de passar revista. La seva dona, que estoicament suportava la pressió fingint una falsa seguretat, li besà la calba i acte seguit els zeladors començaren a empènyer la llitera.
Estirat i completament monitoritzat va implorar- trencant el seu habitual ateisme- una pregària d' ajuda i- ja un pèl atordit per la forta medicació- entrà a quiròfan.
En aquesta antisèptica i freda sala lliuraria la seva més crucial batalla i travessaria amb equilibri d' acròbata el fi llindar que separa la vida i la mort acompanyat d' una munió de cirurgians i infermers que serien els seus companys en la travessa. Així, conformat davant el futur, començà a comptar lentament seguint les ordres de l' anestesista:
- Un, dos, tre...