El conill

Encara no he entès què faig jo aquí, enmig de tota aquesta gent que em miren com si fos una bèstia rara. I aquell home, que sembla dirigir la cerimònia, vestit com per anar al carnaval, què em vol? Ah crec que em vol parlar.


- Però, senyor Linares, al capdavall, per què ha disparat?

- Us ho he explicat ja almenys deu vegades, Senyor jutge, em pensava que era un conill.

- Un conill d’aquesta talla?

- Sí, no era petit, és clar.

- Senyor Linares, vostè viu en una població, no pot sortir al vostre hort amb un fusell, així, i disparar.

- Em volia robar les pastanagues, aquell maleït conill. Tinc les pastanagues més boniques de tot el poble!

- No es mata per causa d’uns llegums!

- Sí, un conill, sí, i a més, he pensat cuinar-me’l al jaç. Coneixeu la recepta? És catalana, i molt tradicional. Necessiteu una cabeça d’alls, llorer, vi negre, ametlles, julivert...

- Senyor Linares, no som pas aquí per discutir una recepta de cuina. Som aquí perquè ha matat a trets el vostre veí. I voldria fer-nos creure que ha vist un conill? El seu veí pesa més de cent deu quilos per quasi dos metres!

- No se’n veu cada dia de conills tan grossos, sí, és veritat.

- Però... Senyor Linares, no s’ha posat cap qüestió abans de disparar? Les orelles, per exemple? No li ha vist cap orelles! Un conill de dos metres d’alçada sense orelles!

- Ara que me’n parleu, senyor jutge, sí, he remarcat una cosa estranya. M’he pensat, per què dimonis aquest cony de conill s’ha amagat les orelles sota una gorra? És molt excèntric per un conill, no penseu?


L’home amb el vestit negre es passa la mà sobre els ulls i crec que ha sospirat.

Bé, algú podria estar tan amable per explicar-me, al cap i a la fi, què hi faig, aquí?