El bosc de formigó

L'últim arbre salvatge plora.
Està sol,
acorralat.
Les seves arrels comencen a tocar el formigó.
Muntanyes de totxanes s'eleven al seu voltant
i ja no veu sortir el Sol,
ni el veu pondres.
Ara la llum la donen els homes.
Les fulles li han caigut,
confoses.
No saben si ha arribat la tardor
o la primavera.
No hi ha pluja, hi ha fum.
No hi ha blaus, hi ha grissos.
I el cant dels ocells ha deixat lloc
als claxons i als motors.
Ell,
l'últim,
poc a poc s'ofegarà
i agonitzant signarà
l'epitafi dels homes.