Cercador
El bes de la mort
Un relat de: EstherRD- Compartir:
-Per fi ets aquí. Fa temps que t’espero.
-Ho sé, però no estaves preparada.
-Com ho saps? Com se sap quan s’està preparat?
-Perquè sóc aquí.
-I ara, què passarà?
-Moriràs.
-Ja... Saps? Sabem que la mort forma part de la nostra vida, però clar, sempre li passa a algú altre. Pensava que quan arribés l’hora, no me’n adonaria. Mai he pensat que aniria així.
-No sempre és així. Les coses no són iguals per tots.
-En un moment o altre ens qüestionem la mort i ens preguntem pel sentit de la vida. Saber que hem de morir li dona valor, però donar-li valor no és el mateix que donar-li un sentit. Ara que estic a punt de morir no sé si vull saber quin sentit té.
-Potser no s’ha de buscar un sentit, potser de l’únic que es tracta és de viure, sense més.
-Potser. Em resulta inevitable pensar en tot el què he viscut, les persones que m’han acompanyat, les meves il·lusions, esperances, decepcions, fracassos, les alegries i les tristeses. Miro enrere per saber com he arribat a ser el que sóc, però no em qüestiono, no em jutjo. Miro enrere i em sento orgullosa del que he fet, del que no he fet i de tot el que he viscut.
-T’envejo.
-Per què ho dius?
-Sóc la mort. Sóc insensible, neutre. Sóc immortal, però no tinc vida.
-T’agradaria morir?
-No, m’agradaria viure! Voldria olorar l’herba després de la pluja, sentir el tacte de la pell d’un nadó, escoltar el so que emet el riure, sentir passió, enfadar-me, plorar, enamorar-me, estimar.
-Això és possible?
-Sí, però si moro en la meva vida i neixo en la vostra, es produeix un desequilibri.
-Vols dir, posem per cas, que hauria de morir en la meva vida i néixer en la teva?
-Sí.
-És difícil d’aconseguir?
-No.
-Què hem de fer?
-Has de rebre el bes de la mort.
En fer-se el bes, en algun lloc del nostre món se sent el primer plor d’un nounat amb tota una vida per davant, tota una vida per sentir, tocar, olorar, explorar, descobrir, tota una vida per viure iniciant-se així un nou cicle de la vida.
-Ho sé, però no estaves preparada.
-Com ho saps? Com se sap quan s’està preparat?
-Perquè sóc aquí.
-I ara, què passarà?
-Moriràs.
-Ja... Saps? Sabem que la mort forma part de la nostra vida, però clar, sempre li passa a algú altre. Pensava que quan arribés l’hora, no me’n adonaria. Mai he pensat que aniria així.
-No sempre és així. Les coses no són iguals per tots.
-En un moment o altre ens qüestionem la mort i ens preguntem pel sentit de la vida. Saber que hem de morir li dona valor, però donar-li valor no és el mateix que donar-li un sentit. Ara que estic a punt de morir no sé si vull saber quin sentit té.
-Potser no s’ha de buscar un sentit, potser de l’únic que es tracta és de viure, sense més.
-Potser. Em resulta inevitable pensar en tot el què he viscut, les persones que m’han acompanyat, les meves il·lusions, esperances, decepcions, fracassos, les alegries i les tristeses. Miro enrere per saber com he arribat a ser el que sóc, però no em qüestiono, no em jutjo. Miro enrere i em sento orgullosa del que he fet, del que no he fet i de tot el que he viscut.
-T’envejo.
-Per què ho dius?
-Sóc la mort. Sóc insensible, neutre. Sóc immortal, però no tinc vida.
-T’agradaria morir?
-No, m’agradaria viure! Voldria olorar l’herba després de la pluja, sentir el tacte de la pell d’un nadó, escoltar el so que emet el riure, sentir passió, enfadar-me, plorar, enamorar-me, estimar.
-Això és possible?
-Sí, però si moro en la meva vida i neixo en la vostra, es produeix un desequilibri.
-Vols dir, posem per cas, que hauria de morir en la meva vida i néixer en la teva?
-Sí.
-És difícil d’aconseguir?
-No.
-Què hem de fer?
-Has de rebre el bes de la mort.
En fer-se el bes, en algun lloc del nostre món se sent el primer plor d’un nounat amb tota una vida per davant, tota una vida per sentir, tocar, olorar, explorar, descobrir, tota una vida per viure iniciant-se així un nou cicle de la vida.