El banc del plataner, filles.

Hi ha un munt de coses imprevisibles. Tastar cada matí nous colors, noves olors, veure les primaveres obrir flors cada dia i ser a prop dels tons verds, o grocs, o liles, o vermellosos de les plantes rebregades per la pluja. Acaronades pel sol, com les nostres galtes en els llargs passejos per l´Albera, s´obren als matins, i a la tarda semblen adormides, preparant-se per passar la nit. Ofereixen aliments als insectes desapareguts durant l´hivern, perquè no hi hi flors i el fred no acompanya.
A Rabós tothom desapareix. Les dues Tereses i la Pepita abandonen el banc de sota del plataner, on seuen cada dia durant les tardes de bon temps. Es refugien a casa, a la vora del foc, però les hores són massa llargues quan la vida s´ha endut el que tenies. La Pepita mata el temps a la vora de la finestra. És privilegiada perquè veu la plaça i els cotxes que van i venen, i també als qui passem per davant de tant en tant. Una de les Tereses té la sort de tenir un hort, just darrera de casa seva. Cada tarda surt i el cuida, i planta cols i bròquils i altres verdures de l´hivern. Les recull per fer-se una olla amb la que farà un parell d´àpats. Amb l´hort estalvia part de la pensió, que té en un compte a part al banc, i on ja hi ha arreplegats uns quants diners. Els hi deixarà a la neboda de Pedret i Marzà, quan ja no hi sigui per seure en el banc del plataner. I l´altra Teresa ho té més cru. Viu aïllada a la casa que hi ha en el monticle de l´entrada. Allà dalt està molt sola, però als matins surt a caminar i a les tardes s´arreplega. Li agrada fer llargs passejos, i no li fa por el fred. Diu que cura els refredats i que t´enforteix per quan arriben. Camina perquè és el que ha fet sempre. De petita vivia a Delfià i es desplaçava cada dia a peu per anar, amb la resta de la mainada, diàriament a escola. Els que anaven fins a Vilamaniscle, agafaven un camí avui perdut entre els brucs, l´estepa i els garrics. Creuaven la Reguerada, i pujaven i baixaven pels turons fins que arribaven. I això ho feien tot sovint, per anar a veure a la família o reunir-se amb els amics.
Abans vivia molta gent a Rabós, més que ara, a l´època de les Tereses i la Pepita.
Fins i tot va venir un bisbe, en una visita pastoral el maig de 1961. Imagineu, un bisbe a Rabós, tot un esdeveniment pel poble tenint en compte que ara no tenim ni mossèn!
En el poble teniu lloc per córrer, per oblidar-vos, per satisfer desitjos, per empassar perfums. Ens protegeixen les muntanyes, us n´heu adonat? S´alcen per darrera interpretant una fortalesa natural. És la part més oriental dels Pirineus. A vegades la neu blanca refresca els cims de les muntanyes, sobretot del Puig Neulós, el més alt d´entre els cims d´aquesta zona, i s´eleva un poc abans de fondre´s amb el mar. Si algun dia som capaces d´enfilar-nos al Coll de Banyuls i anar superant els cims que encara queden fins arribar al Cap de Creus, gaudirem de la vista de la Plana i de la de la vessant francesa. A la plana hi ha terres fèrtils protegides a estones per xiprers, que aturen el fort vent de tramuntana i que malmet les sembrades. Hi ha camps sencers d´oliveres, i vinyes, algunes abandonades i altres cada cop més ben cuidades.
Algun dia arribarem al Cap de Creus superant les carenes, i li direm a en Joan que vingui, amb els seus dos burros, la Juliana i el Contentín, i ens portaran el menjar i el veure. També et podran dur a tu, Marta, perquè descansis quan ja no puguis més, i al vespre ens aturarem en algun refugi per fer nit, i escoltarem els sons de les muntanyes, el del vent, el de les fulles dels arbres, el de les passes d´algun animaló, i el cant dels ocells al matí, quan ens desperti l´alba. I llavors hi tornarem, pujant i baixant carenes veient de lluny el Cap de Creus, i acostant-nos amb les passes, veient-lo cada cop més engrandit, més proper, i el desig de tocar l´aigua s´anirà fent més intens. I així quan arribem a la cala Jugadora, ens capbussarem sentint com l´aigua ens frega el cos com un regal, com un regal que ens hem guanyat amb cada passa. Refrescarem el nostre cos i el lliscarem confonent-nos amb els peixos i sentint que som un d´ells. També buscarem petxines, que posarem sobre una calaixera o a la barana de l´escala quan ja siguem a casa.