El balencí...

Era jove, no tindria mes de 19 anys, pero ja era tota una dona,tenia un somriure encisador, una mirada que transemetia mes que qualsevol paraula i sempre portava el cabell sense recollir, l'agradava sentir com el vent feia onejar aquella llarga i daurada melena.,

Era una noia que la seva presencia marcava certa delicadesa, quan es posava aquells vestits llargs que marcaven aquell silueta,fragil, com si fos una petita capa de vidre.
Sempre estava alegre, era una noia amb iniciativa, li agradava mantenir el seu temps ocupat, era un nervi mai estava quieta,li agradava estar rodejada de gent, li agradava ajudar a la gent,i si algu necessitava d'ella, ella sempre estava alla.

Es mostrava com si fos una noia forta, alegre, com si fos de gel,encara que tots sabien que allo no era cert, pero moltes vegades s'oblidaven que era una noia molt fragil,que intentava maquillar la realitat.

Una paraula mes forta que un altre o un simple gest podia fer que aquella torre caies.

Ella i nomes ella sabia realment el que passava per el seu cap...


Feia dos nits que no dormia a casa, va començar a pujar escales, pero era com si els seus peus no volguessin pujar,
cada grao, que pujava era com si puges a una muntanya.

Arriba a la porta de casa seva i introduia la clau, amb una certa lentitud,sabia el que hi hauria darrere d'aquella porta.

Obri la porta i se senti el "clack", entra i deixa les claus damunt el rebedor, es va dirigir cap el menjador alla, deixa la bossa damunt la taula,es va treure la jaqueta i de la butxaca va treure el telefon, cap trucada cap missatge, res de res.

La casa estava buida i tal com la va deixar abans de marxar, es va asseure al balanci davant del balco, es posa les ulleres, agafa un llibre de la prestatgeria, encengue la llum i comença a llegir,pero quan tan sols havia llegit una linia, per la seva galta comença a caure una llagrima, ella continuava llegint com si no passes res, pero ja no era
nomes una llagrima, sino que n'eren moltesi començaven a caure damunt les pagines del llibre, pero en un moment esclata, i llença el llibre pels aires i comença a cridar i plorar amb una deseperacio, necessitava cridar i treure a fora tot aquell sentiment que li feia estar aixi, que no era un altre que la soledat.

Ella i la soledat feia temps que anaven juntes, pero ella no havia conseguit,acomadarse aquella situacio, li resultava massa amarg, aquell tristor de no tindre a ningu, era com quan l'aigua esta tan gelada que sembla que et talli,
li resultava tan cap amunt no sabia afrontar la situacio.

Torna a mirar el telefon entre llagrimes, res.

Es sentia buida i aquell buit ningu podria omplir-lo i ella n'era conscient, i era el que li feia mal, saber que aquella soledat, sempre seria el seu costat, per molts amic, per molta parella allo sempre seria aixi...

I aixi asseguda al seu balanci, plorant i pensant en tot, es queda adormida...

Sobtadament...entrà una brisa d'aire per la finestra, acariciant-li-la aquelles galtes humides de plors, sentiments, i dolor... Somiava.Somiava en una nova
realitat... volent canviar la manera de ser, intentant aparentar el que no era...pensament malèvols que li voltaven pel cap, no ho podia soportar! Nomes feia que picar a les parets desfogant-se d'aquells nervis i aconseguir una mica de pau.

Pero no ho aconseguia...ho provava, pero mai arribava a cap destí coherent...

D'un fort crit, ella es despertà , trencant el moment tan irreal que somiava; una vida més enllà en l'amargura, l'enveja, la luxuria i altres dels 7 pecats infernals.

Més relaxada, va seguir intentant, de nou, observar el dia pel balcó, allà... en aquell balencí...