Cercador
Dotzè sonet a Antoni Casals (Entre ertes tenebres)
Un relat de: deòmises- Compartir:
Perdut en el camí cap al fosc laberint,
Segueixo els passos del meu cec instint
Per cercar en algun lloc el roc, el plint
Que acabi amb el meu viure, com el cos del jacint.
La lletania penja del meu cint
I la seva agonia em visita sovint,
Tenyint de nou el meu cor amb un obscur tint,
Que és la tenebra que em mostra l'esplín
Meu, Soledat, encara que em trobi en el sortint
De la foscor, no em facis ser succint
Contra el dolor que em corca. Només sóc un helmint
Vivint al jaç de l'eixorc terebint,
Só la més trista nota de l'emmudit requint:
Sota la pluja tot m'és indistint.
l´Autor
373 Relats
1011 Comentaris
307357 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978