Dolces batalles

Hi havia una vegada un nen que es deia Pau. Era un nen com n'hi ha molts, anava a l'escola, jugava amb els seus amics a la tarda però, a més a més, era molt llaminer. Li encantava el sucre, la xocolata, els croissants, els sucs de fruites ensucrats, les galetes amb xocolata, les torrades amb oli i sucre, la coca de pinyons..., però per sobre de tot, les llaminadures. Quan tenia una bossa davant no podia resistir-s'hi. Començava amb una, però continuava, i no parava, fins que la bossa quedava totalment buida.
Un dia, el seu amic Joel el va convidar a la seva festa d'aniversari. A en Pau li encantaven aquests tipus de celebracions perquè normalment, el que abundava en aquestes festes era el seu menjar preferit. Aquell dia, a l'hora de dinar no va voler menjar gaire. Havia de guardar un forat bastant gran al seu estómac per poder omplir-lo a la tarda. Així que amb mig plat de macarrons de la seva àvia va tenir-ne prou.
Esperava impacient les cinc de la tarda, hora que s'havia d'anar a la festa. Però l'espera no va fer-se molt pesada, ja que després de dinar va entretenir-se fent un dibuix per al seu amic i l'estona va passar volant.
Va arribar l'hora. Va anar a la festa, va passar-s'ho molt bé, va jugar molt, va riure molt, però sobretot va menjar, no molt, moltíssim.
Ja començava a fer-se fosc quan els seus pares el van anar a buscar. En Pau estava molt content, havia gaudit d'una tarda molt divertida, i a més, estava molt tip. Estava assentat a la cadireta de darrere del cotxe i notava que la panxa se li havia inflat, li pesava perquè la tenia molt i molt plena. De cop va notar una punxada dins del seu estómac, i una altra..., i cada vegada més fortes. En Pau començava a pagar pel que havia menjat, però el que no sabia era què passava dins la seva panxa.
Resulta que dins l'estómac s'havia acumulat una quantitat grandiosa de menjar que resultava difícil pair-se. Al fons de tot, que era el que havia menjat primer, hi havia uns quants macarrons. A sobre, tres panets amb pernil dolç, i més amunt dos talls de coca ensucrada i força xocolata. També un croissant, pa amb nocilla, dos talls del pastís d'aniversari, que era fet d'una base de massapà i, per sobre, nata i xocolata, i per acabar una bossa de llaminadures sencera que en Joel li havia donat com a obsequi per haver assistit a la festa. És clar que tants aliments dins d'una bossa petita com és l'estómac no hi cabien de cap de les maneres. Per això van començar a moure's i a barallar-se entre ells per poder aconseguir un bon lloc dins la panxa de'n Pau. Els panets de pernil dolç van començar a lluitar amb els adversaris que tenien més a prop perquè tot el menjar que hi havia sobre seu els aplastaven, els llaminers talls de coca ensucrada. Les llaminadures xafaven la nata i la xocolata del pastís perquè quasi no hi cabien. La nocilla xocava amb el croissant que tenia just al costat. I així va començar una batalla impressionant. Tothom era enemic de tothom. I mentrestant, en Pau s'anava recargolant dins del cotxe perquè li feia molt i molt i molt de mal la panxa.
Quan van arribar a casa, la seva mare li va explicar la batalleta que hi havia hagut dins seu i li va donar un xarop que servia per posar pau al petit conflicte que hi havia hagut dins la seva panxa.
Dit i fet. Al cap d'uns segons d'haver-se empassat el xarop, aquest va anar baixant fins a arribar a l'estómac d'en Pau. Aquell era una medecina especial: quan passava per la gola es tornava de color blau. Es va posar entremig de tot el menjar acumulat, enfadat, barallat, masegat, destrossat i barrejat que hi havia per allà dintre, tot com a conseqüència de la lluita. Amb aquell color tots els aliments van entendre que allò no es feia, que no s'ha de lluitar. I com per art de màgia, a poc a poc, tots van parar de moure's. Van fer les paus. Els croissants no es van posar tan amples com fins llavors perquè el pa amb nocilla no estigués tan estret, les llaminadures van deixar d'estrènyer i els panets de pernil dolç van aguantar tot el pes sense queixar-se.
Així va acabar tota la batalla. Al cap de vint minuts en Pau tornava a córrer per casa com si no hagués passat res. Per sopar va menjar un plat de verdura i una poma. Però sobretot, va entendre que mai més tornaria a menjar tants dolços perquè no li agradaven les batalles, i encara menys, dins la seva panxa.