Dixeland's Bar

Devien ser vora les sis quan el primer raig de sol es presentà impacient a la carretera.
Solitari. Tímid.
L'inici del dia deixà a la vista les esgavellades lletres del bar, mig tortes, dins d'aquell cartell immens que jo sempre trobava massa buit, somort.
Encara s'intuïa el color vermellós del rètol original, però el temps havia malmès les lletres negres nacrades. Capes de ronya i òxid substituïen ara la lluentor del nacre. Malgrat tot, es podia llegir amb claredat. DIXELAND'S BAR.

La claror feixuga i la quietud serena de l'alba aviat inundaren el local, sorprenent a un grup de joves que, entre rialles, escuraven les últimes cerveses.
L'ambient feia olor a suor i a alcohol i a gasolina.
Desplomats, a les cadires i al vell sofà de cuir, s'hi trobaven els clients habituals. Motoristes, músics i fins i tot un transeünt extraviat que portava ja tres nits consecutives dormint al bar. Poc a poc començaren a despertar, encara mig borratxos i desgrenyats.

Aviat es van fer les set.

Feia dos dies que havia decidit posar fi a la nostra fatídica relació , però a aquella hora , el teu record tornava a mi més torbador que mai.
Anhel de tu.
La cuinera xiulava la mateixa melodia de sempre. Monòtona , gris.
I jo... et trobava a faltar.
Malgrat tot, l'ambient era reconfortablement familiar.
A la taula del fons, l'home del tatuatge en forma de cap d'àliga filosofava amb els amics.
Els motoristes veterans havien deixat les Harleys a fora i jugaven a cartes mentre entonaven les seves grolleres i alhora rutinàries cançons.
També hi era l'escriptor frustrat que freqüentava el local ,a la barra , amb el seu bloc de notes a la mà i el seu cabell color atzabeja ,acabant amb els primers gots de whisky del dia. Tu el coneixies bé.
De vegades es quedava molt quiet, sense parlar, amb la mirada perduda rere la finestra. Impassible.
Altres mossegava nerviosament el tap del bolígraf o es fumava un dels seus cigarrets de marca estrangera. Sempre duia un cigarret darrere de l'orella. L'encenia amb parsimònia i el fumava allí, recolzat a la barra, a la mateixa barra on tu i jo ens vam conèixer. Després l'apagava amb el taló, i s'ajustava les solapes de la caçadora texana gairebé igual que ho feia John Travolta a la pel·lícula de grease (De jove era molt aficionat al cinema, jo). Tot seguit s'acostava a la barra i demanava un Vodka, o un Martini sec.
Sempre em va cridar l'atenció aquesta manera de fer, trobo que tot plegat li donava un aire a pel·lícula dels vuitanta. Potser és només que va néixer a la època equivocada.

Poc a poc, a mesura que avançaven les busques del rellotge, l'aire del recinte s'anà substituint per la cortina de fum habitual, i jo t'ansiava amb més força si cap. El meu cos et necessitava però...no, jo no pensava acceptar-ho.
Vaig anar al lavabo i em vaig rentar la cara. Tot era inútil .Les parets guixades, el mirallet del tocador... tot em recordava a tu. Havia de passar pàgina, aquest cop n'estava convençut.
El meu sou de pianista no t'hauria pogut mantenir molt temps més , i després estava el tema de la salut...
Estava tan boig per tu que vaig arribar a posar-te per sobre de tot.
De menjar. De dormir. Dels amics. Dels familiars.
De viure.
Passar un dia sense tenir-te, tota meva, sempre allà on esperava trobar-te i disposada a fer-me feliç, em resultava insuportablement dolorós.
Tu, en canvi, mai et vas sentir lligada a mi. De fet mai et vas sentir lligada e res ni a ningú.
Aquest flaire a llibertat que t'envoltava era potser el que mes m'agradava de tu.
Jo t'estimava, però el bar era massa petit per als teus somnis esbojarrats.
Tu, que coneixies estrelles de cinema i rics empresaris, tu que havies estat arreu del món, tu que eres famosa allà on anaves. Demanar-te, a més, que no em compliquessis la vida... no et sembla que era demanar-te massa?


El rellotge va tocar les deu.

Vaig asseure'm davant del piano i vaig posar-me a tocar, esperant inconscientment una inspiració que mai arribava. Summertime. My chinatown.
Més d'un cop les meves neurones malaltes em jugaren males passades, fent que se'm travessin els dits, cada cop més tremolosos, amb les tecles d'aquell vell piano de cua que tants moments i somnis havia compartit amb mi.
Per que m'estava mirant tothom? La sala girava al meu voltant. Tenia por.
Sentia nàusees, cada cop més fortes, fins que vaig vomitar al terra de moqueta.
Ara sí que no vaig poder impedir que una llàgrima aïllada m'humitegés la galta i caigués, cansada , tot tacant la partitura de jazz. Tot això era per culpa teva.
-Imbècil..- vaig pensar en veu alta.
Desprès vaig demanar un Martini.
I un altre.
I un altre.
I així vaig seguir fins que una melangia freda s'escampà pel meu cos, arribant a la punta dels dits i esvaint el teu record del meu cap malalt. Em sentia fràgil, desprotegit.
I aquell desig incessant de tenir-te amb mi de nou mai marxava del tot.

Vaig seguir tocant.

Es van fer la una, i les dues, i vaig seguir tocant.
Es van fer les cinc, i les sis, i vaig seguir tocant.
Vaig seguir tocant fins que els dits em quedaren adolorits i aquell nus estrany que m'oprimia el pit i m'ofegava es va afluixar.
Aleshores va ser quan va arribar el toc final d'aquelles hores de desquiciant claustrofòbia mental . Vaig tancar els ulls esgotat i una imatge nítida de tu va emplenar per complet la part que restava conscient del meu cervell.
De sobte una ràbia impotent s'apoderà de mi.
Vaig estavellar l'ampolla buida de Martini contra la paret, em vaig aixecar i vaig engegar a córrer. Vaig sortir corrents, sense saber cap a on, només volia sortir d'allà, d'aquell local on les parets es feien estretes i les nàusees em marejaven.

Vaig córrer tant com vaig poder, ebri, per la carretera. A la fi, esgotat, vaig caure de genolls al bell mig de l'asfalt.
Vaig aixecar la mirada cap al cel ,aquell cel sense estrelles, i vaig cridar tant com vaig poder amb els ulls coberts de llàgrimes.
-I ara què? On vaig ? Què coi faig aquí?!
Ningú no va contestar. Mai ningú no contestava.
Em vaig tombar a la cuneta, sota aquella immensa cúpula obscura que s'alçava a sobre meu i vaig deixar que les llàgrimes, fredes i salades, em resseguissin el rostre.
Altre cop em van atacar les nàusees. Et necessitava.
- Està bé- vaig mormolar. - Tu guanyes.
Vaig obrir la capseta metàl·lica que duia a la butxaca i vaig treure'n un mirallet i vaig estendre-hi a sobre, amb cura, una finísima ratlla de pols blanca. Em preguntava perquè no vaig fer cas el primer cop que et vaig conèixer i vaig deixar-te marxar, però ara era massa tard.
Un moment de dubte...Em resultava insuportable. Finalment vaig inspirar fort.
Ara ja estava fet. Per enèsima vegada, incapaç de viure sense tu, cometia el mateix fatídic error. Estava col·locat.

El dolor va disminuir. Les nàusees i les al·lucinacions van deixar de perseguir-me.
Vaig intentar mentir-me a mi mateix dient-me que no passava res, que només
necessitava una dosi més d'aquella metzina, tan dolça i tendre, que m'oferies. Però sabia que m'estaves matant. El meu cervell no aguantaria aquell ritme més d'un parell d'anys, m'ho havia dit el metge. M'estava morint, però no podia deixar-te, n'era incapaç.
Poc a poc vaig deixar de plorar. Ja no sentia ràbia.
Primer vaig pensar que estava trist. Vaig trigar gairebé cinc minuts en adonar-me que allò no era tristor, simplement em sentia buit. Maleïdament buit, indiferent, impassible, resignat.
No sé quant de temps vaig passar així, però finalment el cansanci va poder amb mi.
Esgotat, vaig tancar els ulls i vaig veure el temps, implacable, relliscant-me entre els dits a cada segon.

-

Em va despertar el só d'un clàxon. Torbat, vaig obrir els ulls i em vaig trobar a la carretera. Feia núvol.
Vaig girar-me a temps, just per veure marxar als causants d'aquell esgarip agut que m'havia despertat, i vaig veure una parella jove en un cadillac blanc. Ell duia els cabells rossos despentinats (era un cadillac descapotable) i semblava bastant alt. Devia estar voltant la vintena, vaig calcular, i se'l veia força satisfet i...si, perquè no? feliç. Pel retrovisor vaig veure que somreia amb aquell somriure clar, seré, jove . Portava el volant amb la ma esquerra, i l'altre braç se'l passava per l'espatlla a la noia que s'asseia al seu cantó. La noia devia ser una mica més jove que ell, però no pas força, i s'havia girat un parell de cops per mirar-me, allà ajagut a la cuneta com un indigent
D'entrada em va semblar molt atractiva, però no li vaig veure els ulls. Duia unes ulleres de sol, tot i que no en feia, de sol. Això em va deixar glaçat. Quan jo era jove sortia amb una noia, la Carol, que també ho feia. Quan sortíem junts de nit es posava unes ulleres de sol exorbitants, a l'estil dels anys 60.Sempre em va semblar una bajanada, això de dur ulleres de sol a la nit, però mai no li vaig dir res perquè era una noia molt maca (ostres si n'era, de maca!), i si la noia en qüestió és maca i dolça, a qui li importa si duu ulleres de sol a la nit? A ningú.

Em pregunto que serà de la Carol ara. Potser viu a Nova York i té una família i una filla preciosa, com ella, a la que porta a veure pel·lícules de dibuixos animats als cinemes .
Aquells cinemes gastats on jo la solia portar a ella a les cites, després de sopar al Frankfurt que feia cantonada amb casa meva ,on preparaven entrepans amb doble ració de formatge. Potser no en té, de família. Potser està tirada a la cuneta de la mateixa carretera on jo estava tirat aquell matí fosc, deu quilometres més enllà. Qui ho sap?

La parella del cadillac blanc es va perdre a l'horitzó, i vaig decidir aixecar-me i anar fins al motel més proper (a cinc minuts caminant, per sort) a intentar que em servissin un cafè. El cap em feia un mal de mil dimonis. No em trobava gaire bé, havia passat una mala nit. Vaig caminar fins al motel i un cop vaig ser-hi vaig anar al bar a demanar un cafè sol (A aquell motel hi havia anat algun cop de jove i sabia on era el bar)
.Em van servir un líquid que vaig acabar classificant com a succedani del cafè, aigualit i insípid.
Si hi ha alguna cosa que em rebenta en aquest món és un cafè mal fet. Ves a un bar de motel i trobaràs que te'l serveixen cremat, o massa amarg, o àcid, o aigualit. Sempre, no falla. Trobo que no es tant, demanar un cafè ben fet. Normalment hauria marxat del motel escridassant al personal per ultratjar amb aquell intent vomitiu de cafè els meus cinc minuts diaris de plaer. Però aquell matí no em trobava bé, de fet cada cop em trobava pitjor, així que vaig passar per alt que un estúpid cambrer m'espatllés el moment sagrat que és fer un cafè i em vaig empassar aquella temptativa dessaborida.

En acabar vaig començar a sentir-me molt malament, molt més que no pas al principi, aquest cop em trobava malament de debó. Vaig intentar aixecar-me però les meves cames no responien. Semblava que ningú no s'adonava del que em passava. Jo en canvi, vaig saber de seguida el que em passaria, m'havien repetit tantes vegades que arribaria aquell dia, que ara que ja hi era no m'ho creia del tot, però intuïtivament tenia por. Em pregunto per que no vaig cridar o vaig intentar avisar algú. Suposo que pel mateix motiu pel que la prostituta no intenta demanar ajuda quan puja a un cotxe i sent el clac automàtic de les baldes asseguradores tancant-lo. O pel que l'home que veu com aquell company de feina tan estrany amb el que mai es va portar bé el mira i treu una pistola de dessota la jaqueta no intenta fugir. Simplement perquè creu que no es real, que això no li pot estar passant. O que no té dret a demanar ajuda.

Potser va ser aquest el motiu pel que vaig quedar-me quiet, als meus quaranta dos sense complir, mentre el fred m'entumia els ossos en aquella cadira vermella, trista, d'un motel de carretera. I mentre l'espurna de vida s'apagava a les meves venes, buides de calor, mentre esperava a que tot acabés tan sobtadament com un dia havia començat, vaig maldir-te. La meva ment s'anà extingint, poc a poc, sense pausa, fins que tot va ser un abisme negre que m'envoltava ,una barreja de records i olors conegudes. L' olor a escola, l'olor a pluja... el cos humit sota els llençols... el primer cop. No podia discernir-los amb claredat, però malgrat tot van ser prou per incitar el darrer batec del cor pútrid, cansat de sentir ,que dins el meu pit contava els segons que em restaven, implacable.
I rere una última i solitària llàgrima, vaig deixar de ser.