Diversos aspectes i diverses vivències de la meva salut mental

Tinc 42 anys i visc en un poble petit de la província de Barcelona. Tinc estudis de Secundària (FP2 i Batxillerat), així com diversos títols en llengua anglesa (First Certificate i Nivell avançat de l'EOI). En la meva vida professional he anat canviant molt sovint de feines i sectors econòmics, essent les categories professionals més freqüents les de peó industrial i auxiliar administratiu. Als 35 anys, després d'un ingrés a la Planta d'Aguts d'un Hospital, vaig sol·licitar la Incapacitat Laboral, que se'm va concedir. Des de llavors sóc pensionista per Incapacitat Permanent Absoluta.

Us explicaré que als 9 o 10 anys d'edat vaig ser víctima d'un abús sexual, per part d'un noi adolescent, que em va marcar profundament. El fet va tenir repercussions immediates: Els meus pares no ho van denunciar, tampoc en parlaven amb mi sinó que em sobreprotegien. El trauma es va silenciar i jo vaig interioritzar el patiment, sense rebre l'afecte i la comprensió de les que estava necessitat. Vaig patir un TEPT? Un TDAH? No ho sabré mai. Llavors no es diagnosticaven aquests problemes. Eren altres temps.

Quan vaig anar a l'Institut vaig mostrar-me irascible i irritable amb els meus companys. Jo tenia tendència a inventar neologismes (paraules noves), ja que sempre he tingut facilitat per les llengües, però allò ja era simptomàtic. A més, em sentia a un nivell emocional diferent del grup. Jo no reia de les seves bromes i ells no reien les meves bromes. Hi havia un desgavell emocional, que em va fer apartar del grup. Als 17 anys vaig deixar l'Institut i vaig anar a treballar de cambrer, on tindria unes quantes peripècies.

Tenia 21 anys i vaig anar a parar a un Magatzem d'Arxius a treballar. Donats els meus coneixements d'informàtica vaig estar a l'oficina remenant l'ordinador. També remenava caixes amb arxius i documents d'hospitals, bufets d'advocats, etc. Vaig decidir que llavors reprendria els estudis per la tarda. Estaria fent un horari salvatge, de 8h a 16h, amb una hora i mitja per dinar, al Magatzem… I de 17h a 22h a estudiar a l'Institut. No trigaria a petar. Vaig patir un brot psicòtic agut en ple horari laboral. Vaig discutir-me amb el meu cap, i vaig marxar en cotxe per carreteres que desconeixia. Jo era presa del deliri de persecució, també conegut com a paranoia. Creia que hi havia espies per tot arreu. Creia que els terroristes em volien segrestar o matar. Creia que la gent del poble em volia linxar perquè jo havia desertat. Era com una conspiració, en la que tothom estava en contra meu. Jo volia que el meu pare em pagués un psicòleg, perquè jo patia i no sabia el perquè. Jo no estava bé.

Aquell dia vaig tornar a mitjanit a casa els pares. Al dia següent no vaig anar a treballar. El meu pare va gestionar la meva baixa laboral i va trucar a una parenta de la família, que és psicòloga, per demanar-li consell. Al poc temps una psiquiatra em va fer diverses entrevistes, fins que va emetre un diagnòstic. En poc temps vaig tenir un diagnòstic.

Jo crec que li vaig facilitar bastant a la psiquiatra que parlés dels meus pensaments. El parlar, el fet d'expressar, verbalment, com en sentia, com pensava, què pensava, quines sospites tenia, quines pors i quines idees em voltaven pel cap va fer que la psiquiatra ajustés un diagnòstic molt clar i evident. No hi havia cap mena de dubte. Jo tenia allò.

Al principi, els meus pares em donaven la medicació, que me la prenia a l'hora d'esmorzar i de sopar. Em van insistir que me la prengués cada dia. Em van dir que hi havia gent que deixava el tractament i requeia dels símptomes. No vaig trigar gaire temps a buscar llibres que parlessin del meu Trastorn Mental. Em vaig documentar bé, i vaig acceptar, de bon principi, que jo tenia allò. Que allò feia que el meu comportament fos el que era, i de la manera que descrivien els llibres.

Al cap de 3 mesos de medicar-me i estar compensat vaig tornar al Magatzem a treballar. Al poc temps em van acomiadar. Això no és degut a altra cosa que l'estigma. Però llavors no se'n parlava d'això i jo no era conscient que estaven trepitjant els meus drets,... no vaig protestar i me'n vaig anar.

Des de llavors, em vaig dir a mi mateix, que treballaria i m'esforçaria, com el que més, per aconseguir acabar uns estudis i treballar… I així va ser. Vaig treure'm la FP2 d'administració i comerç. Estudiant com mai abans. Vaig superar tots els exàmens amb l'ajuda de tranquil·litzants i visites periòdiques a psiquiatria i psicologia. Arrel de treure'm el títol, vaig reiniciar la meva trajectòria laboral, passant per un total de 23 empreses de diferents naturaleses… I això em va crear molta inestabilitat. Hi havia feines que em duraven 1 dia, altres 3 mesos, altres 8, altres 1 any. El meu record absolut són 22 mesos en una mateixa empresa.

Amb aquest currículum, tinc forces exemples d'estigma associat a la meva discapacitat mental. Us en posaré un:

En un procés de selecció d'un comptable-administratiu vaig passar l'entrevista i em van escollir. Però, quan es van assabentar del meu grau de discapacitat, em van trucar i em van dir que el consell d'administració s'havia reunit i que creien que jo em drogava i que no volien problemes. Que per tant, no anés a treballar.

Eren les 8 del matí del primer dia de feina i em van trucar quan anava a agafar el cotxe per anar a l'empresa. Em vaig sentir infravalorat i menyspreat. Avui sé que d'això se'n diu estigma i discriminació. Jo, llavors, no vaig lluitar pels meus drets, altra vegada…

Hi ha una frase que circula per les xarxes socials, d'Einstein, que m'agrada molt i diu: Estic agraït a tots aquells que van dir "No". Gràcies a ells, ho vaig fer jo mateix, “I am thankful to all those who said No. Because of them I did it myself".

És per això que us dic una cosa: Denuncieu l'estigma i la discriminació! Jo dic: Quan es tracta de fer justícia, has de fer-te valer i no amagar el cap sota l'ala.

Al llarg de la meva vida he tingut molts professionals que m'han tractat. En general tinc molt bona opinió de tots ells. Alguns millor que altres. Ara mateix, tinc una psiquiatra amb la qui porto 8 anys anant-hi i estic bastant content d'ella. Crec que si s'estableix una relació d'adhesió entre professionals i pacients o usuaris, milloren les expectatives dels últims.

El meu diagnòstic sempre ha sigut el mateix. Mai ha variat. Altra gent es queixa que li varien el diagnòstic o la medicació i això els crea inestabilitat i més símptomes. A mi no m'ha variat el diagnòstic, però la medicació m'ha variat moltes vegades. Segons la meva situació personal i també, segons els capricis d'un i altre psiquiatra, m'han anat canviant, traient o afegint pastilles. Quan he notat que aquelles pastilles no m'anaven bé, m'he queixat i me les han tret. Encara que no me les hagin tret, jo tinc criteri per triar si me les prenc o no. Ja que és el meu cos i la meva ment la que està en joc.

Robert Whitaker, Joanna Moncrieff i Jorge Luís Tizón per posar tres exemples, són autors de llibres que parlen de les medicacions psiquiàtriques, com a addictives i perjudicials a llarg termini, entre altres problemes que generen. En el nostre col·lectiu es parla de voler més tracte, i menys tractament. És a dir, més teràpies, més parlar, més desfogar-se… I menys pastilles.

Aquesta idea és molt recurrent en el món que vivim. L'any 2000 Lou Marinoff va treure un llibre anomenat “Más Platón y Menos Prozac”. No he aconseguit llegir tot el llibre, per la meva manca de concentració quan tinc lectures llargues. Però he de dir, que en aquesta línia, crec que és millor filosofar, que no medicar.

Igual diria del llibre “Intel·ligència emocional” de Daniel Goleman. No he aconseguit acabar-lo. Però em queda la idea que les emocions es generen en el cervell que hem heretat dels rèptils. I que, per tant, la vella idea romàntica sobre les emocions que surten del cor, és falsa. La gran majoria de decisions que prenem són degudes a les emocions que ens generen una i altra idea, concepte o visió. Això està estudiat. És així i hi ha experiments de caire empíric que ho corroboren. La ciència ha avançat molt, però la major part de la gent, amb problemes de salut mental o sense, ho ignora.

També m'he llegit el llibre «El poder del Ahora», de l'autor alemany Eckhart Tolle, que m'ha ajudat a replantejar-me la vida. Tolle diu que ni el futur, ni el passat existeixen. Tan sols existeix el present, i que tot allò que va passar en el passat, es va esdevenir en el present. Que la gent està ansiosa perquè pensa constantment en el futur, en el que es realitzaran els seus somnis. No és així, l'únic moment que importa i en el que hem de centrar els esforços és el present. Tolle ha fet un llibre, no d'autoajuda com molts es pensen, sinó un llibre en el que intenta agafar allò millor dels mestres espirituals de tots els temps: sobretot Budistes i Cristians, però també Jueus i Musulmans. Us recomano aquest llibre.

En el meu únic ingrés a la Unitat d'Aguts de l'Hospital, als pocs dies d'haver entrat jo, va entrar un noi que havia patit un brot psicòtic i que era diabètic. El noi moltes hores no aguantava, perquè li baixava el sucre.

Una vegada, a l'hora de dinar, ell no venia i va anar una infermera a buscar-lo a la seva habitació i mentre l'acompanyava pel corredor, ell va caure desplomat al terra. S'aguantava sobre un genoll, mentre la infermera el sostenia per un braç (probablement era una hipoglucèmia). La infermera, que el subjectava pel braç li va cridar:¡Levántate!, varies vegades. El noi no semblava respondre, estava mig desmaiat. Al final el van dur entre dues a la taula a menjar. Va poder menjar i recuperar-se.

Tot i sabent que la persona és diabètica i va estar a punt de perdre la consciència estant ingressat… L'actitud de la infermera cridant-lo i tibant-lo del braç no em va agradar gens.

Al cap d'uns dies vaig parlar amb el noi. Em va dir que el dia de l'ingrés el van tenir bastanta estona en un box d'urgències i només li van donar 2 taronges per passar l'estona. Ell és un noi més alt que jo i fort. M'imagino que amb això de les hipoglucèmies el pes corporal i l'alimentació hi tenen alguna cosa a veure.

És important que els metges, psiquiatres, psicòlegs, infermers i altres professionals tinguin empatia amb el pacient perquè, d'altra manera, el fracàs està assegurat. L'empatia no és només «ficar-se en la pell de l'altre», que també és molt important, sinó entendre les seves motivacions o causes del seu comportament o dels seus sentiments.

En la Unitat d'Aguts hi havia una noia de 21 anys, primeta, dèbil, jove. Estava per ordre judicial i li havien diagnosticat trastorn bipolar. Quan ja portàvem unes 4 setmanes d'ingrés, i jo ja havia xerrat amb ella, un bon dia li donen una dosi molt alta de la medicació que es prenia. Aquella nit, en la que ella estava asseguda en el sofà del menjador davant la tele, es va quedar adormida. Era l'hora de sopar i tots vam anar a la taula, però ella seguia dormint. Resulta que la dosis del medicament que li havien prescrit aquell dia era com per matar a un elefant, perquè ella estava ben drogada. Les infermeres la van agafar i la van arrossegar cap a la taula per sopar. Ella estava ben atordida, es mirava el plat i m'imagino que el cap li donaria voltes perquè li era difícil agafar la forquilla per recollir el menjar. Quan vam acabar de sopar, ella va acabar més tard i unes infermeres la van tornar a agafar i la van arrossegar a la seva habitació perquè dormís. Al dia següent li van revisar la medicació i allò no va tornar a passar.

Cap als dies finals del meu ingrés a la Unitat d'Aguts, va ingressar una dona que patia algun tipus de retard mental,... Però molt sever! Abans d'entrar ella, un infermer ens va dir que entraria aquesta persona i que s'havia de vigilar, perquè era d'aquelles que mossegaven o pegaven. També em vaig assabentar que aquesta dona anava voltant al llarg dels anys, per tots els Hospitals Psiquiàtrics o d'Aguts de tota Espanya. La raó és que els infermers que la tracten, s'estressen tant que no aguanten gaire temps amb ella. És tal qual.

Ho vaig poder comprovar: Quan va entrar ella i vaig veure com es comportava, vaig adonar-me de com de fort era el seu retard.

Una vegada vaig esmorzar al seu costat. La infermera li va deixar les pastilles al seu costat i ella, amb un cop de mà, les va llençar al terra. No és que fos maleducada, és que el seu retard mental és considerablement profund i greu.

Una nit que estàvem mirant la tele, a ella li van dir que anés a dormir i no els va fer cas. Quedava poc per les 12 de la nit, que era l'hora que apagaven la tele i tothom anava a dormir. A continuació van venir 3 o 4 infermers, ben alts, grossos i forçuts, que li van dir que anés a dormir. Ella, ni cas. La van agafar entre tots i aleshores ella va començar a moure's, amb molta força i cridant!!! La van dur al llit on la van lligar i li van posar injeccions... Jo vaig anar a la meva habitació a dormir, però no vaig poder, ja que durant almenys 2 hores, la dona va estar cridant: «pipiiiiiiiiii» «pipiiiiiiiiii» «pipiiiiiiiiii». Fins que no es va calmar, vaig estar patint i intranquil, ja que veia que el seu cas era un cas molt més greu que no el meu.

Al poc temps em van donar d'alta i vaig sortir d'allà molt content de sortir. Veure aquestes coses, cremen a qualsevol.

Quan era un nen o un adolescent, jo vaig tenir diverses grips. Com és natural en els nens i joves, degut als canvis de la pubertat, a aquelles edats s'agafen grips, més o menys fortes.

Jo haig de confessar que en les meves grips de la pubertat. És a dir, entre els 12 i 16 anys, més o menys, vaig tenir unes grips molt fortes, en les que tenia al·lucinacions visuals molt fortes. Els meus pares feien comentaris del tipus: el Dani delira... O... Serà una altra crescuda... O els ossos li creixen i per això té aquestes grips tan fortes.

Si algú ha delirat quan ha tingut febre, és molt normal tenir visions o al·lucinacions, però amb la medicació, això es frena. Ara bé, en el meu cas, que us explico, jo en les meves al·lucinacions veia un cavall mort i putrefacte, ple de mosques, enmig d'una carretera deserta, sota un sol de justícia. Heu de pensar que jo sentia la duresa de l'asfalt sota el meu coixí. La meva mare em posava 4, 5 o 6 coixins sota el cap i jo seguia sentit la duresa de l'asfalt i jo no parava de gemegar... Gemegava durant hores, fins i tot a la nit, sense parar... La meva mare em mimava molt i em donava sucs de taronja i em feia torrades i caldo... Però jo ho passava molt malament. Amb les injeccions que em donaven, de part del metge, al cap de 4 o 5 dies, em baixava la febre i m'acabava recuperant.

Però tinc tan mal record d'aquelles injeccions tan fortes que em posaven, que va ser llavors, que vaig agafar FÒBIA a les agulles. Des de llavors, quan em punxen, ni que sigui per treure'm una mica de sang... El cap em volta, em marejo i fins i tot perdo la consciència... No seria la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que he perdut totalment el coneixement durant uns minuts... Fins i tot en Hospitals o centres d'atenció primària, envoltat de metges i infermeres... Quan m'agafa la Fòbia, he d'estirar-me, ensumar un cotó fluix amb alcohol, que obrin les finestres i que jo em distregui, que no em mossegui la llengua, i, després que em punxin, recuperar-me poc a poc...

No sóc donant de sang per aquesta maleïda Fòbia. Us ho juro, pateixo molt, però quan se'm demanen anàlisis de sang dic d'entrada que sóc aprensiu o que tinc Fòbia a les agulles... I les infermeres ja prenen precaucions.

El 2012 vaig entrar a l'associació Obertament, com a activista. Vaig fer la formació i vaig entrar a l'Equip Alerta Estigma, analitzat i donant resposta a desenes i desenes de notícies relacionades amb l'Estigma i la Discriminació en Mitjans de Comunicació. També vaig entrar a l'Equip de Sensibilització. He fet Sensibilització en Universitats, Instituts, etc. He donat Discursos. He sortit a premsa, la ràdio i la TV com a Portaveu.

Arrel d'entrar a Obertament, vaig conèixer l'associació Activament. Sóc soci d'Activament des de 2014. Aquí faig principalment 4 tasques: Escric articles a la web, faig un butlletí mensual, em faig responsable canal Youtube, sóc part de l'equip de correcció i redacció de texts i articles que surten a la web d'Activament, però també altres texts com Memòries o Presentacions de l'entitat. Exerceixo una mica com a Community Manager. Tot i que aquesta professió no sigui massa coneguda, perquè és molt recent, sí que trobo que té molt de futur.