Diuen

Diuen que Sant Jordi va matar-me
i ho celebren, ignorants, cada any
com si no em veiessin allà, al seu davant,
perquè com sap tothom vaig amagar-me

a casa seva, a la immortal Barcelona,
al mateix lloc on, de fet, he viscut sempre.
Al camí de Gràcia des d'on, cada vespre
observava la ciutat, la vila dolça

que és la meva princesa veritable.
Trista és la història d'aquells cavallers
cercadors d'una dama. En vingueren milers
i els seus ossos són ara la meva façana.

Sant Jordi en veure'm comprengué la veritat:
que de qui cantava als vespres la bellesa,
a qui tant estimava, la meva princesa,
no era pas una dama, que era la ciutat.

Barcelona. Que s'ha fet gran i s'ha cruspit
el passeig dels meus capvespres joves.
Jo encara hi sóc, un mite entre llibres i roses,
li ho dec als senyors Batlló i Gaudí.