Dilluns

Un relat de: Xavi Ge Ese
Dilluns, comença la setmana, la rutina i també l’esperança per en Charles. Mentre espera assegut a l’autocar, mirant constantment el rellotge –Ja són les nou i un minut.... connecta la música, s’endinsa al seient estirant les cames i aixecant el cap, de manera que es queda mirant els xiclets que hi ha enganxats al sostre. La seva ment comença un viatge virtual portant-lo pels senders que la seva infància ha segellat. Com deia Freud, és important per poder assolir la maduresa que aquests camins hagin sigut tancats, doncs, amaguen vergonyes i pors que durant la nostra vida escolar, hem viscut i paït com quan t’has d’empassar unes píndoles massa grans, de cop i sense pensar.
La seva mare mai havia sigut una dona dolça, lluny d’això, la seva semblança era de fredor, quan arribava a l’habitació d’en Charles i el seu germà per despertar-los per anar al col•legi, omplia tots els racons de l’aire gèlid que desprenia el seu cor, Charles i el seu germà no poden justificar la seva recerca d’amor continu per aquest fet però els hi servia per sentir-se una mica millor amb la seva inquietud amoral.
Torna a mirar el rellotge, només han passat uns quants segons, que ràpid que viatja una persona mentalment, s’adona en Charles. De sobte, entre les ranures dels seients de davant la veu, com sempre la veia, atabalada per arribar tard, com quan la seva mare entrava a l’habitació perseguida per qui sap que, però aquest cop no sentia la fredor, només sentia el seu cor bategant molt fort, els nervis sempre havien fet d’ell un noi insegur i cada batec de cor era un motiu per escollir un altre seient que no fos el que Charles meditadament havia ocupat amb la seva motxilla que ara estratègicament retirava tot dissimulant mentre es sincronitzava perfectament amb l’arribada de la noia.
En Charles, mai ha sigut un noi triomfador, es podia dir que ha passat desapercebut, al institut i a la vida en general. Però gràcies a la seva mare, ha construït un sistema intern per poder conviure amb la seva tara, aquest sistema el permet viure en un segon pla i ser mitjanament feliç, i és que potser sembla una fita fàcil d’assolir, però tenint de referència la societat actual, en Charles se sent prou orgullós del seu sistema d’autodefensa, perquè en la gran escala social, en Charles potser no està situat gaire amunt, però si ell mirés l’escala des de la seva primària situació la contemplaria de manera distorsionada quedant molt per sobre de la posició inicial, és en realitat, una gran mostra vivent de la teoria de la ignorància i la felicitat.
Avui sí, la noia demana permís per seure mentre en Charles mostra la seva amabilitat encoberta, aquesta que sembla instintiva però en realitat ha sigut sotmesa a un estricte teatre de possibilitats intern. L’autocar ja està en moviment però ell no s’ha adonat, perquè està ocupat assaborint cada mil•límetre cúbic que l’arriba del perfum natural de la noia, un perfum que no es pot adquirir a canvi de diners, sinó que és la perfecta combinació de colònia qualsevol amb hores de maceració d’una puresa original. No s’ha adonat del moviment del transports com tampoc s’ha adonat de la protuberància que està violentament tensant el seu pantaló.
A en Charles mai li ha agradat llegir, només ho ha fet de manera esporàdica quan era necessari per presentar-se al examen i no deixar-ho en blanc. Ha llegit podríem dir, els llibres sense cap mena de gust ni prioritat, de fet no ha escollit llegit mai cap. Tots han sigut escollit en les assemblees que celebren els comitès escolars, on cada professor proposa un títol que de manera subjectiva pensa que pot proporcionar eines útils als adolescents. En conseqüència, la seva ment ha sigut enriquida amb les històries passivament personals de adults que segurament poc tenen en comú amb ell. Encara recorda un llibre que el va marcar de manera important, era un llibre de lectura amb un títol versemblant, que deia alguna cosa de la pell i que el va recordar a la fredor de l’habitació de la mare, potser la fredor de la pell o la pell refredada, no ho recordava bé, però el que si recordava bé i tant de bo no ho fes, era l’excitació que va despertar en ell. El llibre tractava a grans trets, d’un home que compartia el seu entorn amb uns éssers, i que tot i ser molt diferents acaba enamorant-se d’un d’ells, una femella de la raça nativa. Aquest fet, és una d’aquelles coses que el seu cervell protegeix de manera imperiosa, doncs per la societat no és normal sentir aquella meravellosa sensació en un fet així de torbat, de obscur i brut. Charles, sentia com si ell estigués vivint aquella situació i això li proporcionés excitament sexual i mental, alguna cosa semblant a la barreja de colònia i olor de llit de la noia asseguda al seu costat.
La protuberància novament descoberta, no el deixava seure bé, i cada sotrac de l’autocar semblava com si l’estiguessin perforant, cada cop que el transport botava, la protuberància creixia més i més, fins que de cop i fent un soroll sec, va trencar la part del darrere del seu pantaló, quedant en contacte directe amb el seient de l’autocar. No era la resposta que hagués desitjat en veure la noia, ja que la protuberància tenia una forma de cua, curta però forta i dura, amb una pell diferent a la seva, però sentia l’aspre tacte que tenia el seient del vell autocar, això volia dir doncs que el seu nou apèndix era realment seu i que li enviava informació com ho fa qualsevol extremitat pròpia. En un instant en que la noia va ajupir-se per agafar algun estri de la seva bossa i l’autocar li va donar un descans al aturar-se al semàfor, en Charles va aconseguir posicionar-se al seient per alleugerir la pressió que el nou arribat apèndix li ocasionava, va trobar més confortable orientar-se de lleugerament d’esquena a la finestra de l’autocar deixant d’aquesta manera un espai per la protuberància entre la mateixa paret del transport i el seient. L’únic inconvenient que trobava el propietari d’una nova extensió a la part baixa de l’esquena era que estava orientat de cara al seient de la noia, cosa que si fos un noi ordinari no hauria de haver suposat cap problema tret d’una mentida diluïda en una breu explicació i disculpa, però sent en Charles això suposava una sèrie de conseqüències més o menys immediates; la primera de les quals era la coloració de la part facial i la obertura dels pors del front i de les patilles deixant passar l’excés de aigua acumulada ara per la pujada de la pressió i freqüència dels batecs. Tenint en compte que la noia encara estava ajupida, no es podia preveure la seva reacció al veure al seu company de viatge tot re-endreçat cap a ella i amb cara d’estar creuant el Sàhara.
La vida sentimental d’en Charles tampoc ha viscut cap situació rellevant, més aviat al contrari, les noies no havien parat atenció en ell, i ell no havia fet cap mèrit per posar-hi remei. Quan li quedava ben poc per acabar els estudis de l’institut, es va trobar una companya de classe al cinema, la noia va estirar la mà enlaire per saludar-lo però ell va estar massa ocupat intentant amb acrobàcies de circ amagar-se darrere dels seus pares com per retornar-li la salutació. Posterior a aquest esdeveniment, podríem dir que segueix una llista de poques casualitats malament per un desordre general d’inseguretats. Ara però, ja feia un any que treballava lluny de la seva ciutat i això es presenta com a una oportunitat, una nova imatge, una nova persona que es presenta com el que li agradaria ser i no com és en realitat, però com bé se sap, les persones no canvien per sempre, només sent qui un és, pot ser així per sempre. Al seu primer treball, un d’oficina ordinari que no val la pena parar massa atenció, va poder separar-se del seu jo original i ser qui volia ser durant aproximadament dos mesos, fins que els seus companys van començar a notar una discrepància entre lo que es mostrava i el gest tort de la cara que ocultava la vertadera personalitat d’en Charles, algú que fa grans esforços per ser una altra personalitat no pot invertir gaire energia en el que l’envolta, així els seus companys van veure realment al Charles original, algú com fora del seu cos, un cos que prou esforç fa per obeir al seu amo que l’obliga a permutar com per mostrar-se natural, la naturalitat que envolta la gent, que fa que la rigidesa i la falta de connexió d’en Charles en sí mateix el deixi en una realitat paral•lela que només es trenca per voluntat explicita d’un interlocutor empàtic.
D’interlocutors empàtics no hi ha gaires, però seguint les casualitats de la vida, la noia en tornar a la seva posició original i adonar-se de la estranyesa de la situació i sobretot, la cara d’angoixa d’en Charles, va dirigir-se a ell amb un to simpàtic i sorprès, com si lo que estigués veient li provoqués riure i aquest riure fos compensat amb la cara d’algú que es nota que no està còmode, i li va dir –Has de baixar ara?, en Charles no sabia que dir, però també sabia que no era la seva parada la següent, que encara li quedaven bastants de parades. Van succeir uns segons que a ell és clar, li varen semblar eterns. Durant aquells instants, va notar com quan poses el dit de la mà a una superfície molt freda i una sensació d’angúnia et recorre tot el cos, aquella protuberància s’havia convertit en una llarga i cònica extensió de pell i múscul que li sortia pel sofert forat del pantaló per sobre del cul, era una cua. Aquesta cua, doncs havia continuat creixent i ara, era ja al terra. Potser el viatger del darrere s’havia adonat i ara estaria trucant a qui sap qui o avisant a la resta de passatgers, però ell havia de contestar a la noia i semblar que tot això no estigués col•lapsant tot el seu cap i disparant les alarmes conscients. –No, no, no he de baixar, em baixo en 3 parades. Va dir en una cadena de quequeigs i entrebancs que no van semblar gaire convincents, però suficient perquè la interlocutora quedés satisfeta no sense adonar-se que aquell noi era una mica.....estrany tot plegat. En Charles va comptar els minuts i les parades fins a arribar a la seva, i no va ser fins a aquell instant en que va reparar en com s’ho faria per baixar de l’autocar si la noia no es baixava abans. Hauria de passar al costat seu i potser fregant-li la cua per les seves cuixes ja que no semblava ser gaire flexible la nova extremitat, més bé era com intentar aixecar un tros de carnassa enorme amb un escuradents.
La noia li va prémer el botó, quan va veure les intencions d’en Charles, que ja feia per aixecar-se. Ella es va retirar una mica i doblegant les cames i fent-les sortir juntes en direcció al passadís de l’autocar va fer un gest facial indicant-li al protagonista que el deixava passar mentre s’esclafava la bossa contra els pits, deixant a en Charles que ja estava aixecat una perfecta visió de les grans virtuts que posseïa. En Charles que ja havia decidit que creuaria per davant d’ella, no s’havia adonat que era protagonista de un espectacle com dels anys 50 dels circs ambulants en que mostraven criatures horripilants als veïns quan en aixecar-se va passar tota la cua que ara ja tenia pèls pel vidre que donava a la seva parada.
Tenia els dos peus al passadís quan va notar que alguna cosa no el deixava girar-se, era la cara de la noia que completament inconscient per l’ensurt, queia sobre la cua d’en Charles empresonant-la al coll. En Charles amb un gest sobtadament tranquil, més angoixat per tocar-la que no pas per la imatge pròpia de la seva cua, va aixecar el cap de la noia i va treure amb totes les forces la cua d’allà, amb tanta força va actuar que li va trencar els brodats de la samarreta deixant al descobert els seus encants, cosa que encara va agreujar la imatge que oferia a la resta de passatgers.
A corre-cuita va recórrer el passadís en direcció a la sortida que ara era tancada pel conductor degut al xivarri que s’havia format. En Charles va intentar obrir la porta per sortir d’allà sense adonar-se que cada vegada que arremetia contra la porta, la cua enlairant-se per sobre dels seients colpejava als passatgers deixant ulleres trencades i cares marcades en vermell per la violència amb que es movia. Una patrulla de policia local de la zona ja havia acudit al lloc i com mig estabornits, com si miressin alguna cosa que els mataria irremeiablement van treure les seves armes i van apuntar a en Charles a través de la entrada que encara que era tancada, el Charles ja havia aconseguit doblegar una de les portes i ara treia el cap cridant mentre la cua l’empaitava amunt colpejant el terra del passadís.
La tremolor de les mans dels agents no deixava encanonar correctament al noi i un dels agents es va desplomar enrere, la gorra va acabar un parell de pams més amunt al colpejar el terra, la sang sortia amb força. L’altre va disparar seguint la silueta del noi saltant del autocar i enfilant-se al arbre més proper, amb un salt propi de campió olímpic. El tret va ferir en Charles a la espatlla i la ferida el cremava. Va emetre un gemec de bèstia que va fer fugir la poca gent que encara era allà. L’agent que no podia controlar les seves mans va agafar la radio i va comunicar un codi que mai havia fet servir als seus 30 anys de servei. Al tornar la vista a l’arbre va contemplar la imatge d’un noi enganxat a una branca per una espècie de cua pàl•lida i llarga i que amb les seves últimes convulsions va deixar caure tot el cos del noi a terra i es va enroscar sota les fulles que queien per les vibracions.
L’home es va aproximar lluitant per no desmaiar-se, quan era suficient a prop per veure l’aberrant imatge, va contemplar la monstruosa escena que tenia davant, el cos d’un jove semi-despullat i ple de rius de sang blava amb un apèndix pelut i repugnant que li prolongava l’esquena. Ràpidament es va tapar la boca amb la mà que tenia lliure per contenir els reflexos que el seu estómac li llençava.
Quan es va recuperar de l’agitació inicial, va intentar agafar la motxilla del jove que sortia com un iceberg del bassal de sang blavosa del noi per trobar algun element d’identificació, i allà, a mode de bot surava un llibre. A la tapa va poder llegir que era d’un escriptor jueu del segle XIX nomenat Franz Kafka i titulat La Metamorfosi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Xavi Ge Ese

1 Relats

0 Comentaris

68 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor