Cercador
Diàlegs
Un relat de: Mireia Balasch- Compartir:
L’escriptori és un magnífic camp de batalla: ceres de colors a un cantó, un vas del Pocoyo a l’altre, la col·lecció de gomes d’esborrar en forma d’animals barrant el pas al ratolí i les restes de dibuixos a mig pintar observant-me. Què, encara no t’has dutxat, avui? demanen burletes. Doncs no, he anat directament al cafè i l’ordinador . Em sento divendres.
L’empremta dels nens m’agombola. Per fi estic d’humor. Ni peso ni renyo. He dormit tan profundament... Sovint veig el desordre amb ulls de drac ofès i el dimoni servicial que porto a dins em fa endreçar-ho tot de mala gana. Aquest matí, en canvi, l’eco de les rialles infantils amara l’aire, es fa presència, demana a crits que el visquem, m’empeny a gaudir del que tinc en aquest moment. El trobaré tan a faltar quan s’hagi esmorteït! Sembla curta, l’edat de la innocència, totes les mares ho diuen. Dos anys, quatre anys, cinc anys, set anys… i deixen de córrer per abraçar-te a la sortida de l’escola. Fora, fora, emocions futures! Ara toca flairar la pols que s’acumula.
Ahir vam deixar el PC en suspens i s’engega tot d’una. La contrassenya es tecleja gairebé sola. Entro al Facebook i tafanejo dos minuts. Coi de xarxes socials! Puden. Si haguéssim de fer cas del que escrivim entre tots… Em decideixo a tancar i, un instant abans, missatge al xat. Ep, què fas? diu na Joana. Res… intoxicar-me de notícies negatives. Tu tens molta feina? Em sé la resposta de memòria: Psé… com sempre. T’he dit que ma mare va caure ahir? Ostres tu, pobra dona. Té setanta-set anys i a vegades diries que passa dels noranta. No, no. No ho sabia. Està ingressada a l’hospital? Digue’m que no o em sentiré fatal... I creuo els dits. Caaaa!!! La vaig trobar estesa a terra i em vaig espantar una mica, però a part de dos blaus, res. Ara està feliç perquè les germanes i les nebodes la criden a totes hores. Uff! Me n’alegro, Joana. Que aquest any amb el confinament ja n’hem tingut prou.
Desapareix. El cercle blau ha canviat a gris. Ha tancat la pàgina. Hora de fer treballar una mica, suposo. Li diré de quedar demà per fer el tallat. Després…
El cos encara es queixa, com si em demanés uns estiraments. Hauria de descansar una estona més. Per un dia que sembla que dormiran fins a les deu! Sí, escoltaré una meditació de les del mòbil i dormiré. La icona de l’app és un elefant. No sé pas quina relació té amb meditar però… fa distingit, crea confiança. I em relaxa molt sentir la veu de l’home: Dedica uns moments a trobar una postura còmode... Quan la tinguis, manté els ulls oberts. Assegura’t que veus l’espai que t’envolta, a ambdós costats… a dalt i a baix… Inspira pel nas… i expira per la boca… Amb la pròxima inspiració tanca suaument els ulls, deixa que la resiració torni al seu ritme habitual, sense forçar… Totes comencen de la mateixa manera, encara que jo no faig cas del consell dels ulls i els cloc tot d’una perquè em va bé així.
No he sentit les passetes que s’acostaven. Mama, mama! N’Alexandre no sap en quin món viu encara. Bon dia, amoret! Has dormit bé? I, com gairebé sempre quan s’aixeca, no respon sinó que mou el cap. Sí. Quines preguntes de fer!
Ens abracem fort, ben fort. Després em mira amb el cap decantat i ulls picardiosos. Et vaig a buscar el iogurt, home! I el deixo mig estirat al sofà. Quan torni, es trobarà en braços de Morfeu un altre cop, ja ho sé. Malgrat tot, li duré l’esmorzar. I esperaré al balcó. He de saludar el germà Sol i establir el sisè diàleg del dia, qui sap si el més important.
L’empremta dels nens m’agombola. Per fi estic d’humor. Ni peso ni renyo. He dormit tan profundament... Sovint veig el desordre amb ulls de drac ofès i el dimoni servicial que porto a dins em fa endreçar-ho tot de mala gana. Aquest matí, en canvi, l’eco de les rialles infantils amara l’aire, es fa presència, demana a crits que el visquem, m’empeny a gaudir del que tinc en aquest moment. El trobaré tan a faltar quan s’hagi esmorteït! Sembla curta, l’edat de la innocència, totes les mares ho diuen. Dos anys, quatre anys, cinc anys, set anys… i deixen de córrer per abraçar-te a la sortida de l’escola. Fora, fora, emocions futures! Ara toca flairar la pols que s’acumula.
Ahir vam deixar el PC en suspens i s’engega tot d’una. La contrassenya es tecleja gairebé sola. Entro al Facebook i tafanejo dos minuts. Coi de xarxes socials! Puden. Si haguéssim de fer cas del que escrivim entre tots… Em decideixo a tancar i, un instant abans, missatge al xat. Ep, què fas? diu na Joana. Res… intoxicar-me de notícies negatives. Tu tens molta feina? Em sé la resposta de memòria: Psé… com sempre. T’he dit que ma mare va caure ahir? Ostres tu, pobra dona. Té setanta-set anys i a vegades diries que passa dels noranta. No, no. No ho sabia. Està ingressada a l’hospital? Digue’m que no o em sentiré fatal... I creuo els dits. Caaaa!!! La vaig trobar estesa a terra i em vaig espantar una mica, però a part de dos blaus, res. Ara està feliç perquè les germanes i les nebodes la criden a totes hores. Uff! Me n’alegro, Joana. Que aquest any amb el confinament ja n’hem tingut prou.
Desapareix. El cercle blau ha canviat a gris. Ha tancat la pàgina. Hora de fer treballar una mica, suposo. Li diré de quedar demà per fer el tallat. Després…
El cos encara es queixa, com si em demanés uns estiraments. Hauria de descansar una estona més. Per un dia que sembla que dormiran fins a les deu! Sí, escoltaré una meditació de les del mòbil i dormiré. La icona de l’app és un elefant. No sé pas quina relació té amb meditar però… fa distingit, crea confiança. I em relaxa molt sentir la veu de l’home: Dedica uns moments a trobar una postura còmode... Quan la tinguis, manté els ulls oberts. Assegura’t que veus l’espai que t’envolta, a ambdós costats… a dalt i a baix… Inspira pel nas… i expira per la boca… Amb la pròxima inspiració tanca suaument els ulls, deixa que la resiració torni al seu ritme habitual, sense forçar… Totes comencen de la mateixa manera, encara que jo no faig cas del consell dels ulls i els cloc tot d’una perquè em va bé així.
No he sentit les passetes que s’acostaven. Mama, mama! N’Alexandre no sap en quin món viu encara. Bon dia, amoret! Has dormit bé? I, com gairebé sempre quan s’aixeca, no respon sinó que mou el cap. Sí. Quines preguntes de fer!
Ens abracem fort, ben fort. Després em mira amb el cap decantat i ulls picardiosos. Et vaig a buscar el iogurt, home! I el deixo mig estirat al sofà. Quan torni, es trobarà en braços de Morfeu un altre cop, ja ho sé. Malgrat tot, li duré l’esmorzar. I esperaré al balcó. He de saludar el germà Sol i establir el sisè diàleg del dia, qui sap si el més important.
l´Autor
20 Relats
28 Comentaris
6160 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.Gràcies per llegir i dir.
Mireia