D'eternitat... (onatge)

D'eternitat...



De vegades
respirem
i no som
conscients
que l'alè
de la vida
ens fa un
nus a la gola
i ens ofega
i no ens deixa
respirar
i morim
amb la rosa
de la vida
als llavis.

La lluna
s'ha aturat
al teu horitzó
i el rellotge
de sorra ha
escampat
la sorra del temps
a la teva platja.

En els teus poemes
hi ha les roses
i les espines.

En el coixí
de les teves paraules
hi ha el bressol
dels teus records.

Avui una brisa
freda infla la
vella del gran
viatge i tot
és fred i esgarrifança.

I vindrà el mes
d'abril i les roses
tindran la
teva rosada...

Ets flama i foc.
Potser el poema
només és testament
d'absència,
però no, hi ha
les flors de
la teva presència
que només es
pot veure amb
els ulls del cor.

Les paraules
tenen fred
i els mots
accent de gel.

Tot és passatger
fins que ens
trobem tots al
camí ral,
llavors rellegirem
vells poemes
i beurem aigua
d'eternitat...


onatge, 5 setembre 2007