Desolació (VIII)

Extractes del diari de Selena Mann.

Segon fragment

Crec que en aquest punt he de relatar l'historia dels Decebuts, com foren batejats. Front la caiguda de la civilització els grupuscles de supervivents tractaren de refugiar-se al Nord d'Europa, cercant el clima fred i la fugacitat de l'estiu que portava amb ell l'acarnissament de la Plaga en el cos humà. De Berlín sortirem uns tres-cents, seguint els designis dels Patriarques dels que parlaré en un altre moment. Certs individus caigueren en l'apatia i no semblaven reaccionar, no els culpo. Entre aquests començaren a sorgir predicadors de la Decepció de tota mena i tipus, recorrent a les mes diverses catàstrofes teològiques de qualsevol signe que, en definitiva, comparteixen la mateixa lògica malaltissa però que en aquells moments on la Natura es cobrava la seva venjança esdevenien difícils de contradir per la Raó. Predicaven la negació i la follia. L'abraçada conscient de la bogeria i de la misèria. Sentíem rumors de bandes cada vegada mes creixents d'aquests sectaris: practicaven l'automutilació, la martirització constant, defugien les ja crepusculars reminiscències de civilització i tota esperança en la redempció de la raça. Entre nosaltres s'obriren dos fronts: aquells que creien en la seva rehabilitació i els que defensaven la seva destrucció. Dividits així, la nostra colònia continuar el periple fins a la primera trobada que decantar la balança definitivament cap al segon dels fronts. Fora ja a Holanda, a Oosterbeek. La natura començava la seva eclosió primaveral, els prats verds refulgien sota el sol i creaven un mar de natura mogut tendrament per el vent. Contrast terrible e insuportable amb la nostra particular i desesperada situació, aquelles imatges no podien poder contenir cap tipus de tenebra com la que assolava les nostres ànimes. En un camí rural trobarem diverses granges abandonades amb ramats ja salvatges per l'absència de l'home. Distribuirem les nostres tasques: cercar menjar que es pogués conservar i continuar el nostre viatge sota els auspicis dels Patriarques. L'Edward encara era petit i requeria la meva atenció constant, hem trobava a un bonic cottage de parets blanques i en Herman havia sortit a caçar per a disposar de carn fresca els dies que restessin fins a la partida. La resta de la colònia s'havia repartit al llarg de la ciutat camperola i varem decidir restar en aquest privilegiat paisatge durant dos dies de descans. El nen s'havia adormit a la meva faldilla i, amb delicadesa, el vaig anar a deixar a un dels llits buits. Em vaig assentar a una cadira de fusta propera al llit que donava a una finestra on es mostrava amb esplendor el camp. Només m'arribaven sorolls d'ocells, en la seva privilegiada immunitat i el dolç respirar de l'Edward. En algun moment havia hagut de caure en un plàcid son perquè el soroll de la porta del cottage tancant-se bruscament hem va despertar de sobte. El nen restava en mans de Morfeu, el sol ja era baix i em dirigir al saló. Era en Herman, pàl·lid i amb el front frunzit, amb l'esquena contra la porta tancada i l'escopeta de caça entre les mans, estrenyent l'arma. Hem va veure i, amb veu baixa, hem va preguntar per l'Edward. L'hi digué que dormia hi hem va dir, en el mateix to, que el despertés i, per Deu, el mantingués en silenci. Hem va espantar la resposta i l'hi vaig preguntar perquè temia. Ell va respondre amb brevetat "Els Decebuts ens segueixen". Un cop ja vaig despertar al nen i ens trobaven tots trets al saló, el petit encara mandrós, en Herman hem va relatar que en la seva sortida de caçera als boscos propers, que varem deixar darrera en arribar a la ciutat, va sentir soroll de veus i crits. Amagant-se entre arbustos i matolls va poder divisar amb terror l'horda d'ésser embogits encapçalats per un home alt, amb cabell i barba llarga i vestit amb pells i diversos collars d'ossos que semblava ser el predicador d'aquella terrible parròquia. Evidentment la seva actitud brutal, entre crits i riures compulsius que semblaven arribar per moments a un clímax on tota aquella massa es convulsionava grotescament (excepte l'home de les pells, l'únic que semblava conservar peces de roba i accessoris i una mirada lúcida), no semblaven tenir intencions amistoses. En Herman va decidir anar a avisar als Patriarques però, per la direcció d'aquells boixos, havien d'aparèixer d'un moment a un altre ja que la nostra casa era la mes propera al bosc i mes allunyada de la resta. Així en Herman decidir que jo i el nen aniríem a avisar a la colònia per que preparés les armes que havien portat amb ells i cerquessin mes a Oosterbeek m'entre ell els distreia d'alguna forma. Jo vaig prorrompre en un plor contingut i el nen va semblar despertar-se del tot, mirant-nos alternativament sense entendre encara. En aquell moment fórem interromputs per uns esfereïdors crits agònics i folls procedents del bosc. En Herman m'eixuga les llàgrimes i, obrint la porta em va dir que corres. Vaig agafar a l'Edward i vaig córrer com mai abans entre l'herba. La ciutat encara quedava a certa distancia però la podia veure perfectament. Per arribar-hi hauria de creuar un petit rierol. Ja m'apropava a aquest últim quan vaig escoltar trets al meu darrere. Ja era de nit i les llums de les descarregues m'arribaven des del cottage on era en Herman. L'Edward em va preguntar sobre el meu pare i, fent el cor fort, vaig reprendre la carrera. Un cop creuat el rierol vaig fer passar a l'Edward per sobre d'un cercat que pertanyia a una granja d'on provenia llum, l'Edward ja era la porta d'aquesta i em mirava, sense saber si entrar-hi, jo el vaig agafar en braços i vaig prorrompre per la porta. M'entre em refeia vaig poder veure com front meu una gran taula restava plena de menjar i rodejada d'una família de la nostra colònia que sopava i semblava haver viscut allà des de sempre, coneixia a la mare (Hannah Fischer), i a ella em vaig adreçar. Quan vaig acabar el relat el pare i el mes gran dels fills s'aixecaren amb rapidesa i es miraren greument. El pare va donar ordre de que el seu fill portés les escopetes de caça i la Hannah em va dir que descanses, que ella aniria a veure als Patriarques. Jo em vaig negar, cap tipus de formalitat em faria endarrerir-me el rescat del meu marit així que amb ella i l'Edward ens dirigirem a una de les cases mes grans del poble on els Patriarques es trobaven reposant. La Hannah em va retenir a la porta, preocupada per destorbar-los, però jo em vaig desfer i vaig entrar. També eren sopant i els hi vaig comunicar la situació. En uns quinze minuts la colònia s'havia mobilitzat, els homes armats i les dones en les dues cases mes grans tinguen cura dels infants. Jo em vaig negar a quedar-m'hi i vaig deixar que l'Edward vingués amb mi. Anàvem a unes passes darrera de la filera d'homes que es dirigia al rierol. En arribar-hi una llum anormal per el moment del dia ens impactar. El cottage on era en Herman era en flames! Vaig tapar els ulls d'el meu fill. Retenint la respiració vaig veure en contrast amb les flames groguenques una figura negra que es dirigia a nosaltres. Era en Herman! De la casa en flames va sorgir un crit de dolor. D'una de les finestres va semblar caure alguna cosa en flames que cridava repetidament. Llavors del bosc sorgiren altres figures, blanquinoses, semblaven fondre's amb la natura. Les cares pàl·lides dels Decebuts, sobtadament tranquils, observaven com el seu company es cremava viu. Una veu forta s'alça, imperiosa semblava donar ordres. En Herman finalment va arribar a la nostra banda del rierol. Va deixar caure l'escopeta. Semblava tenir una esgarrapada a la cara. Entre esbufecs va comunicar que eren mes dels que havien suposat, que eren ven organitzats ja que van enviar una expedició al davant, que ara mateix es cremava a aquell edifici. Els homes l'inquiriren preguntant si duien armes de foc. En Herman va dir que no. La calma va semblar ressorgir entre l'angoixa: m'entre no disposessin d'armes de foc no hi hauria problema, no comportaven mes perill que feres salvatges. Una expedició de tres homes s'havia separat del grup al que vaig seguir, per cercar armes en Oosterbeek i ja tornaven amb una bossa plena de munició, dos revòlvers vells i escopetes de caça. En Herman va deixar a la resta d'homes discutint i s'apropa a mi. Em va donar un petó a la galta i m'eixugà les llàgrimes que encara rajaven. Em va dir que m'he n'anés amb les dones i els nens, que ells s'encarregarien. Jo vaig girar cua amb l'Edward als braços, atemorit en extrem i confús. En arribar a la granja on primer vaig entrar l'hi digué a l'Edward que corres cap a la casa on eren les dones i cerqués a la Hannah. Ell no volia marxar-se i, mentint-l'hi, digué que seria amb ell en un moment. Vaig veure la seva petita figura corrent per el carrer i perdent-se sota la llum de la lluna, ja alta en el cel clar. Vaig quedar-me a l'interior de la granja, ajupida a la finestra que donava al rierol on eren els homes, corpresa per l'angoixa. En aixecar el cap vaig poder divisar que el cottage ja era pràcticament en runes i cendres. Un crit peremptori sorgir del bosc proper i la massa de cossos pàl·lids embogir, corrent cap al rierol en estampida. Els homes callaren i apuntaren les seves armes. Segons després es sentir el primer tret, jo em vaig tornar a ajupir, agafant-me els genolls i tapant-me les orelles fet que, no obstant, no impedia que m'arribés la terrible mescla de crits i trets. Això va mantenir-se durant una mitja hora fins que una altre ordre va sorgir de la llunyania. En aixecar-me del terra la visió em va mantenir perplexa durant uns segons. Al front de la filera d'homes un munt de cossos, alguns d'ells encara queixosos, s'estenia per la verda prada. No era suficient l'amenaça de la Plaga? Ens havíem d'exterminar entre nosaltres d'aquella forma propera a la d'un escorxador? A partir d'aquell dia no varem ser seguits, en aparença, per la massa folla dels Decebuts, però quelcom va trencar-se en el nostre interior. En definitiva eren h
omes com nosaltres, malalts, desvalguts, vençuts per la confrontació amb la desolació absoluta i dirigits per un fals profeta, si es que n'hi ha de verdaders, sàdic i sense escrúpols que havia decidit fer el seu regne entre les restes de la Humanitat.