Desolació (VI)

Les passes de l'exercit desconegut semblaven haver-se aturat a pocs metres de les parets de l'església i es va instaurar un estat de tensió i expectativa. Els refugiats s'abraçaven, alguns tancaven els ulls, d'altres ploraven m'entre consolaven als companys per tranquil·litzar-se a ells mateixos. Tal com va poder apreciar en el primer cop d'ull a l'entrar al recinte soterrat, en Roger era l'únic noi jove, la resta eren mares que devien cuidar als seus fills petits i quatre ancians. També va adonar-se ràpidament que els quatre ancians eren reverenciats: no obstant la por i l'angoixa la resta mantenia sempre cert posat de respecte i subordinació en dirigir-se a ells. Dos d'aquests venerables eren parella subjectes d'especial admiració. Una dona que, tot i les marques del temps, conservava un quelcom d'autoritat en les seves formes i la seva veu que, si bé en Roger no entenia, era evident que contenia ordres per a la resta. L'home que l'hi donava la ma, calb i amb una barba prominent, d'estatura inferior que la dona (potser per aquest contrast ella adquiria mes presencia...) semblava finalitzar o donar conformitat a totes les indicacions de la seva esposa. De fet, el primer símil que va córrer per la ment d'en Roger foren les d'un rei i una reina, reduïts a la misèria i la precarietat per les circumstancies però conservant la seva posició i protegint el seu reduït numero de protegits. D'altra banda, s'assimilaven mes a dos consellers, que ara exercien de consoladors, mes que dos dèspotes. Com era norma vestien de negre però ressaltaven els accessoris, per l'absència en la resta de persones. Ell duia en la ma dreta dos anells d'or lluent amb un símbol irreconeixible per en Roger, ella portava al coll un collar acabat en un símbol que coincidia amb el de l'anell. Contemplant aquests detalls fou interromput per una terrible cridòria, probablement procedent d'aquell invisible grup l'amenaça del qual girava per sobre els seus caps. Per sorpresa seva va ser capaç de reconèixer la cridòria, no per que fos emesa en un idioma que coneixes sinó per l'absència de racionalitat. Eren crits folls entre riures malaltissos, sense cap coherència. Amb un calfred en Roger va imaginar un exercit d'aquells éssers, tals com el mort recentment. De sobte es va sentir el soroll d'un altaveu en acoblar-se i una veu va començar a parlar. Era en Herman. La cridòria va cessar, per tant, això demostrava que sota aquella bogeria animal restava quelcom de raó humana. El discurs fou breu. En acabar tornar redoblada la cridòria infernal i grotesca, juntament amb moviment. Cops forts començaren a sentir-se per totes bandes, probablement aquells individus posseïts tractaven de trencar les finestres i portes reforçades de l'església (amb el pes dels seus propis cossos, se l'hi va ocórrer en una desagradable imatge). Començaren els trets. Mes i més trets. Les descàrregues no cessaren durant una bona estona engolint amb elles qualsevol altre soroll. La situació a l'interior del refugi era desoladora. Fins i tot els dos vells venerables restaven abraçats i plorant, imitant a la resta. En Roger va percebre la caiguda de quelcom pesant a terra i els trets semblaren apropar-se lentament. Finalment uns cops amb un crit ressonaren a la porta. La Selena, que fins ara havia restat protegint amb el seu cos al seu fill, s'aixeca plorosa i començar a treure la fusta. En Roger va ajudar sol·lícitament. Tres dones i un noi entraren esbufegant, aquest últim amb una terrible ferida a la galta, semblant a una mossegada. Els trets continuaren i en Herman i dos nois entraren tancant la porta immediatament. Aquesta va cedir a una empenta inicial des de l'altra banda però els quatre homes, juntament ara amb en Roger, van aconseguir tancar-la i barrar-la amb la fusta. Terribles cops i crits d'agonia provenien de l'altra banda, una cridòria infernal. En Roger, m'entre empentava juntament amb els altres, va tenir l'estranya sensació de que estava fent força contra una marea de cossos convulsos. Efectivament semblava que la porta fos empentada per el braç gegant d'un tità. En Herman va desistir per un moment i cridar a la Selena. Aquesta va abraçar-se amb ell i es van fondre en un llarg petó amargat per el sabor de les llàgrimes, tot seguit va saludar amb un gest del cap descendent als dos vells dirigents, com el cavaller que cerca l'aprovació dels seus senyors, i tragué de les butxaques interiors de la gavardina dues granades d'aspecte rovellat. A una ordre els dos nois van deixar entreoberta la porta i en Herman va treure les anelles d'ambos artefactes, llençant-los amb precisió per l'estreta obertura que tot seguit es tornar a tancar per la força dels joves combatents. En Roger va córrer a amagar-se darrera d'una columna esperant l'imminent explosió, que no va arribar. Després de restar allà durant uns minuts va observar al seu voltant i es va sorprendre de veure que tots els refugiats i els combatents sobrevivents duien mascares de gas. De sobte va sentir una terrible punxada als pulmons que el va fer tossir de forma angoixant, com si tractés d'expulsar els dos òrgans per la boca i va perdre el coneixement.

En aixecar-se era nit tancada. Es trobava al carrer, el cap sobre un coixí i el cos sobre una manta que no amortia l'asfalt. Tenia una sed terrible i al costat va trobar una ampolla d'aigua que va beure amb delit, caient-l'hi el liquid per la vora de la boca. El seu intent de llit era al costat d'un bidó de metall amb fusta i un foc encès llençava les seves llengües de foc al cel nocturn, com els utilitzats a les metròpolis per els rodamóns, la llum que emetia l'hi deixava divisar el seu voltant. Una autopista amb cotxes aturats i desocupats probablement fa anys, es perdien a la llunyania, conformaven el paisatge visible. De sobte va sentir trets llunyans. Es posar d'en peu amb esforç, encara notant una sed anormal i va córrer entre els automòbils buits. La carretera descendia, indicant que el bidó era a una desviació o entrada a l'autopista. A força metres es divisaven les llums produïdes per les deflagracions dels trets que també donaven forma a l'església. En ésser a prop va deixar de córrer i s'ajupi, amb una por instintiva, i va avançar cobert per els múltiples cotxes i objectes. Ja a poques passes va aconseguir reconèixer l'escena, que desitjablement podria haver-se quedat coberta per la foscor. Els supervivents, incloses les joves mares, treien ingent quantitat de cadàvers de la macabra parroquià en terrible processió. Els deixaven amuntegats en piles i dos o tres homes s'encarregaven de disparar per confirmar l'evident mort que ja havia reivindicat aquells homes per al seu regne. L'aspecte d'aquests era semblant a la d'aquell ésser foll que l'hi mossegà al front i era gravada per la lividesa marmòria de l'absència de vida: alguns conservaven peces de roba i el rostre ja no podia expressar la irracionalitat que els apropava a l'animalitat, fent que la visió constituís encara un espectacle mes grotesc i irreal. En Roger sortir de les ombres i s'apropa als executors, el va sorprendre la fredor de les seves accions i moviments, maquinals i freds, com si aquells éssers no fossin homes sinó monstres menyspreables o trossos de carn infectes. En una banda apartada de les mortals piràmides hi havien onze munts coberts per mantes blanques, alguns amb taques de sang. Va deduir que es tractaven de membres dels supervivents que el van acollir. No obstant, la seva visió i impressió d'ells començava a adquirir matisos inevitables d'hostilitat. Si be havien actuat evidentment en defensa pròpia, aquells homes folls no disposaven d'armes de foc... I aquell espectacle era d'una decadència i brutalitat insuportable. Els nens del grup no semblaven ésser, per sort, per presenciar allò i probablement havien sigut duts a una altra banda per protegir-los del dantesc espectacle. Mentre observava els onze tètrics munts els tres homes encarregats dels trets de gracia ruixaven els cossos amb el que el seu olfacte l'hi confirmava com gasolina. Va decidir allunyar-se. Començava a estar marejat. Com tornar amb aquella gent?. Quin sentit tenia cremar els cossos?. Si com a mínim tingués l'opció de conèixer les seves opinions, la justificació dels seus actes... Va tornar amb pas lànguid al lloc on va despertar i a la seva esquena va sentir el foc encenent-se. Columnes de fum i llum confirmaren l'acte innombrable a la llunyania i l'Infern al que havia estat condemnat.