Desolació (V)

La imponent església d'estil neogòtic sobresortia front les restes de ciutat com una illa rodejada d'un mar de misèria. Fins i tot un ateu veuria quelcom romàntic en la situació. Quan eren a pocs metres, en Roger va adonar-se de l'anormalitat de l'estructura. Les portes havien estat canviades per d'altres de metall i unes ranures destinades a que els ocupants poguessin veure l'exterior, com a les presons, romanien obertes. En Herman va picar a la gran porta central cridant i realitzant moviments convulsos amb la mà assenyalant la direcció d'aquell terrible individu foll. La noia, la Selena, es situava darrera del jove i amb gest protector encerclava amb les mans al nen, corprès per una excitació tremenda. En Roger només mirava cap al seu darrere intentant divisar d'un moment a un altre aquell cos nu i escorxat abraonant-se sobre ells. En un moment donat, despistat per la irrealitat de tot plegat, els crits d'en Herman i els plors del nen, una figura blanca va caure sobre seu portant a ambdós al terra. Sobre d'ell romania l'ésser temut emetent crits entretallats per rialles paroxístiques i horribles. En un moment i amb tremenda força va posar un braç al coll d'en Roger i obrint una boca pestífera l'hi donà una terrible mossegada al front. En Roger va cridar i, empès per la força de la presa acorralada per el seu caçador aconseguí llençar en l'aire a l'home que quedà estès al terra rient. A l'altra banda de la porta de l'església se sentien sorolls i paraules en alemany, en Herman, girat i interposat entre l'ésser i la seva família va ajudar a aixecar-se a en Roger i amb un moviment del braç el va fer apartar-se cap a la porta de metall, que quedà a la seva esquena. La sang li rajava cap a l'ull i va haver de fer esforços per mantenir l'equilibri. L'home continuava a terra realitzant moviments grotescos i escampant-se amb les mans la sang d'en Roger per la cara, sumit en un brutal i fastigós èxtasis. En Herman va aprofitar per agafar un pal de fusta a poques passes i, amb tota la força que la seva robusta complexió el permetia i dient unes paraules a la seva dona, que tapar immediatament els ulls de l'infant, va començar a colpejar brutalment a aquell cos, paròdia ofensiva d'ésser humà. En Roger tractava de contenir amb les mans la sang m'entre presenciava el macabre espectacle, la pujada i baixada del pal, la sang, el catatònic riure... La porta s'obrí darrere seu i gairebé va caure endarrere però va ser subjectat per algú. Cinc individus vestits de negre sortiren, dos homes i tres dones, i un d'ells digué amb veu pausada unes paraules a en Herman, que llençar el pal a banda i abraçar a la seva dona i fill, portant-los a l'interior de l'església. Des de dintre va poder veure l'escena: els cinc individus van encerclar el ninot trencat i sagnant de terra que encara reia, donant a la situació un to encara mes macabre i sinistre, un d'ells, una dona rosa, amb una llarga melena, jove i de faccions prominents va avançar-se a la resta i va treure de l'interior de la seva gavardina negra un revòlver de sis bales. Apuntant al cap de l'individu va ofegar definitivament el seu riure malaltís amb un tret. En Roger va apartar instintivament la vista front allò i va tornar a aixecar el cap quan va ser evident que els executors havien tornat a entrar l'església i es tancaren les portes, i amb elles, la visió del cos. La Selena el va fer seure al terra i portava una farmaciola. El va curar amb professionalitat, denotant experiència i traça, i marxar tot parlant amb una dona vella. L'hi va donar les gracies i ella somrigué tímidament, evidentment sense entendre'l. Per fi va tenir l'oportunitat de fixar-se en el seu entorn. La gran nau central havia estat desocupada de seients i símbols religiosos. A la part corresponent a l'altar hi havia una taula, cadires i plafons amb mapes amb senyals escrites. Pel que fa a la part central de la nau era ocupada per llits, alguns contenien individus que semblaven haver-se despertat amb el rebombori. A banda dreta i esquerra hi havien armaris amb diversos utensilis i eines quotidianes ben ordenats, va poder divisar dues cuines de gas i un penjador de roba desviat del seu ús normal per suportar diversos rifles. De sobte, el rostre divinal de la Selena va tornar a aparèixer interrompent la seva inspecció. Amb lleus i refinats gestos va fer-l'hi entendre que un dels llits era seu i que podia descansar si volia. Assenyalant les cuines de gas va invitar-l'hi a utilitzar-les i va marxar. La majoria de gent del recinte s'havia reunit al voltant de l'altar. Parlaven entre ells mentre, a dalt, els cinc individus que primer sortiren juntament amb en Herman parlaven apassionadament, fins i tot amb cert punt d'agressivitat continguda. Els pocs nens que hi havia restaven corrent i rient entre la munió. En Roger va asseure's al seu llit ja que semblava que ningú denotava la presencia d'ell, un estrany, i tenien problemes mes urgents que resoldre. Va mirar amb desídia la cuina. No tenia gens de gana així que es va estendre al llit tapat per la seva gavardina negra. Tot reflexionat sobre els fets viscuts des de l'arribada a aquella estació va caure en la letargia del somni.

Era a Santa Eulàlia. Casa seva semblava convidar-lo a entrar i ho va fer donant unes tímides passes per travessar el cerclat. El petit però cuidat jardí, la caseta de l'absent gos, el roure de la seva infància, romanien com recordava amb la tendresa amb que es recorden els llocs quotidians i estimats després de perdre'ls per sempre. Mirant-se el cos s'adonà de l'absència de les vestimentes negres. Feia un dia clar i esplèndid, certament calorós, propi de les estacions estiuenques, no obstant un suau aire amortia la xafogor. La seva casa restava il·luminada per l'astre solar, tot semblava induir-lo a pujar les escales i entrar en la seva habitació. Allà, al llit, dormia dolçament la seva estimada Iris. El cabell negre sobre el rostre pigat i una expressió de despreocupació i placidesa convidava al delit de la contemplació d'aquell àngel. Es va apropar i s'assegué en el llit, mirant encara per una estona aquell cos, vida de la seva vida, justificació de la seva existència i de la del món. Finalment va decidir despertar-la, per abraçar-la i explicar-l'hi l'impossible malson que havia viscut. En fer-l'hi una carícia amb la ma al seu rostre aquest es va esvair, juntament amb tot l'entorn. Restar flotant en el no-res, envaït per la freda foscor. Unes passes, com d'una munió en moviment, un exercit, retrunyien a la llunyania. S'apropaven inevitablement però per mes que s'esforçava en veure entre l'obscuritat els seus intents foren fútils. Finalment fou despertat. Era la Selena. Amb cara angoixada va mirar-lo i l'agafa de la mà conduint-lo a unes escales que semblaven arribar a un subterrani just a sota l'església. Abans de baixar aquestes va tenir l'oportunitat de veure que en Herman i altres semblaven preparar-se per el combat. Un grup de tres persones portaven les taules de l'altar fins a la porta establint una precària barricada, d'altres revisaven les armes i la munició, carregaven o apuntaven a l'aire per comprovar la punteria. Alguns eren molt joves i el nerviosisme semblava amenaçar la seva resolució inicial. Va baixar per unes escales poc il·luminades dirigit per la Selena. Un subterrani gran ple de gent, nens i joves mares en la seva majoria, a banda de dues o tres cares solcades per arrugues, les esgarrapades cruels de la vida, restaven front d'ell. Ells dos eren els últims. La Selena va tancar la porta de ferro i travessar la mateixa amb una gran fusta. En Roger va ajudar-la instintivament. El nen, el fill de la Selena, l'Edward, va sorgir d'entre la resta i s'abraçà amb la seva mare, dient paraules entre sanglots, entre les quals es deduïa la paraula "Herman". La mare intentava consolar al nen però unes llàgrimes de desesperança sorgiren d'els seus ulls verds foscos. En Roger es va asseure a una de les caixes que hi havia. La resta de gent semblava tremolar. Es va adonar que el soroll que el va treure del seu inefable somni, les passes, aquelles terribles passes, eren reals i sacsejaven aquells cossos que tenia davant amb terror.