Desolació (IX)

Extractes del diari de Selena Mann.

Tercer fragment

La catàstrofe ha sobrevingut a la nostra colònia: sembla que l'ésser humà mai podrà reconciliar-se amb si mateix ni tan sols sotmès a la confrontació de la seva pròpia extinció. Homo homini lupus. La vella utopia de l'unió de les races i els individus només serveix com a recurs literari de religiosos, socialistes i altres cecs.

Com ja he citat en aquest diari que reflexa el periple dels últims europeus, sortirem de Berlín tres-cents individus amb l'intenció de residir durant la temporada d'estiu al nord del continent, lluny de la fúria del carro de foc que recorre el cel i la Plaga. La decisió fou presa per els nostres Patriarques. ¿Qui son els Patriarques? Senzillament dos persones que han mantingut la calma front aquesta dantesca i horrible situació, l'antitesis potser dels Decebuts, l'únic vestigi de Raó entre un munt de desesperança i catatonia. Fins a on recordo crec que ells dos eren parella abans d'aquells terribles dies de guerra i mort (es a dir, de més guerra i mort que la usual...). He escoltat a alguns que diuen que ell era un Bibliotecari de la ... a Munich i ella una professora de Filologia Clàssica a la Universitat de ... No dono crèdit a aquest rumors i, d'altra banda, no importa la nostra vida passada. Si els "venerem" es perquè, front la caiguda de l'Estat foren ells qui s'erigiren com guies d'aquells que no volien renunciar a la seva humanitat ni anihilar-se en estúpides guerres fratricides, o llanguir en un racó esperant el fred abraç de la mort. Al llarg del procés d'organització del que esdevindria la nostra colònia sorgiren dos fronts a banda dels Patriarques: un bàndol polititzat, radicalitzat, que creia en la redempció de l'Home a través de l'oportunitat que el Destí ens brindava de començar de nou; els altres, fanàtics religiosos, irònicament gens diferenciats dels primers, que els miraven altivament des del seu pretés cientificisme, intransigents que esputaven constantment sentencies bíbliques i veien en tot simbolisme transcendent. El representant dels primers era un escriptor minoritari, conegut només en cercles de la "intelligentsia" berlinesa, afanat defensor de Marcuse i els clàssics del marxisme i involucrat políticament en el partit comunista. El seu nom era Bernard, rondava els cinquanta, sempre vestia de negre i duia unes ulleres de cristalls rodons que deixava descansar en el seu gran nas m'entre et mirava per sobre de les mateixes. Bernard es va guanyar adeptes fàcilment, el seu principal reclam era que disposava d'un objectiu clar: el naixement de la nova societat de les cendres materials de la vella. Ja no calia un subjecte col·lectiu revolucionari, la natura, encarnada en la Plaga, aniquilaria l'estructura capitalista. Els Patriarques es mantenien sempre fugissers front el futur, en Bernard aportava una colpidora visió d'un nou mon. La contrapart era dirigida per un jesuïta exaltat: les raons del seu triomf foren les mateixes que les d'en Bernard, la seguretat d'un futur millor, la benvinguda de la Plaga com una senyal de Deu per el definitiu Judici i l'apropament al Paradís anhelat. En "mossèn" Friederich era d'origen rus. Havia estat educat en una família que semblava mantenir les arrels de segles d'ortodòxia cristiana i, front l'adveniment comunista, l'heretgia i l'ateisme fugiren cap a Berlín a principis del segle XX. D'aquest context nasqué el Mossèn. Era indubtable la seva capacitat retòrica, si be evidentment reduïda al seu mon dogmàtic, podia penetra en el cor en moments de tant necessària esperança. Els dos bàndols es mantingueren units sota l'aixoplug ambigu dels Patriarques fins a la relatada trobada amb els Decebuts als prats holandesos. Aquest fet esdevingué l'objecte de discussions enfervorides: d'una banda en Bernard defensava la seva eradicació, veient només una amenaça a la futura Nova Societat; el Mossèn, potser inconscientment sentint-se identificat amb els Decebuts (certament, l'únic fet que els diferenciava era que els seguidors del jesuïta encara menjaven a taula i només es martiritzaven moralment) defensava la conversió dels que "havien perdut el camí". La neutralitat dels Patriarques va desesperar a alguns que finalment engreixaren un dels dos bàndols. Jo i en Herman ens mantinguérem amb els Patriarques, juntament amb poc mes de quaranta persones. Tractàvem de fer veure als confrontants l'absurditat d'un debat d'aquella classe en la nostra situació de supervivència precària. No ens escoltaren. Finalment sortirem de Oosterbeek els encara fidels als Patriarques, retornant les nostres passes a Alemanya, mirant amb rostres tristos els nostres antics companys en permanent cridòria.

No fora fins mesos després quan tornarem ha tenir noticies dels antics coneguts: la vida del nostre grup es basava en el nomadisme, de ciutat en ciutat, residíem no mes de tres dies i marxàvem sense rumb fixe, sota les indicacions dels Patriarques. Fora llavors quan, en una nit de cel net (les nits, després de la parada industrial i la falta d'emissions, eren d'una brillantor que encegava) dos nois alertaren al grup de que un grup d'homes s'apropava a la ciutat (llavors érem a Munich) amb torxes. La visió dels Decebuts ens va eriçar els cabells però els dos joves afirmaren que eren no mes de deu persones i no semblaven actuar com folls. Finalment els Patriarques enviaren tres emissaris del nostre grup per parlamentar amb els possibles nous supervivents. ¡Quina sorpresa fora la nostra en trobar velles cares assetjades per l'angoixa! El grup, només dotze homes i dones, esgotats, alguns amb embenatges, era dirigit per en Bernard! L'home havia perdut pes, la seva roba era tota plena de sang i esgarrapades. Ja no conservava aquell aspecte de pulcritud per el que se'l reconeixia. S'havia deixat créixer una irregular barba i les seves ulleres eren trencades per el cristall esquerra. En arribar al nostre grup, dirigit per els emissaris, s'assegué aprop d'un dels focs que havíem encès m'entre la resta inquiria als enyorats amics sobre la seva situació. Em va sorprendre del vell comunista, a banda de l'aspecte deixat, el que dugués ven visible una creu d'or penjada al coll, cosa incongruent amb aquell ateu. La seva mirada es passejava del foc a la resta de gent que l'envoltaven però semblava no voler parlar. Finalment va deixar reposar les ulleres al terra i, posant la cara entre les mans, digué "No ens mereixem la vostra acollida...". Un noi que havia arribat amb els dotze es va apropar a en Bernard en aquell moment amb una bossa i l'hi deixar al davant. Ell l'hi donar les gracies amb un tènue somriure, aleshores s'aixecà i cridar "Contempleu on queden els nostres prejudicis!". D'un en un va treure un munt de llibres: el Manifest Comunista, l'Evangeli, La Misèria de la Filosofia, el Leviatan, la Bíblia, el Llibre de Job, Eros i Civilització... Tots contemplaren les fileres de llibres estesos al terra. De sobte ell els anar agafant i llençant al foc proper. Tots podien ser trobats en qualsevol de les Biblioteques ja abandonades però la força simbòlica d'aquell acte ens va fer témer el pitjor.

Efectivament la disputa sobre l'actitud vers els Decebuts i la marxa dels Patriarques va acabar en sang. Els dos bàndols, fatídicament armats després de l'atac dels Folls, va fer us d'aquestes per anihilar als seus adversaris. Tot això era relatat per un perplex Bernard, amb la veu trencada i la mirada perduda al foc on havia cremat les fulles origen de les divergències. El silenci era total, només el soroll de les llagostes feia destorbava la veu del turmentat personatge. Va relatar amb horror com van començar els trets, com ell i en Friederich van intentar calmar l'inevitable calamitat i com, en un moment fugaç quan va dirigir la mirada al seu grup i la retornar al seu interlocutor, el cos del Mossèn romania amb la cara contra la taula i un petit bassal de sang sorgia del pit. D'entre aquella sang agafa la creu i sortir corren de l'edifici on fins ara havien discutit, convertit en camp de batalla. Va córrer durant hores per els camps en eclosió primaveral fins a caure exhaust. Finalment recobrar el coneixement i retornar per contemplar la massacre. D'entre els cossos el grup de dotze supervivents, d'ambdós bàndols, plorava als desapareguts desconsoladament. En aquell moment en Bernard renunciar a la Nova Societat i optar per la supervivència, retornant a nosaltres en terribles i esgotadors dies d'incansable caminar, duent la creu del seu contrincant, símbol de l'inesmenable error que rosegaria la seva consciencia per sempre.