Desolació (III)

Finalment, després d'hores d'esforç, de trencar la precària serra i de moments de desesperació o desídia va aconseguir obrir un forat suficientment gran a la porta per a poder passar el seu cos a ran de terra. Va sortir amb esforç i va fer-se un profund tall al braç que sagnava profusament. Va pensar en tornar a cercar quelcom per a fer-ne compressió però desistir empès per la pressió i la necessitat de sortir, de trobar un altre ésser de la seva espècie. Calculava que ja portava a aquella estació isolada mes de dotze hores. Les escales eren estretes i la paret estava despullada veient-se els maons vermells. En mirar cap a dalt no va divisar mes llum que la que sorgia del forat de la porta provinent del recinte que acabava de deixar. Fins a on divisava només veia graons d'escala. Després de pujar tres graons va repensar-s'ho i va tornar a l'estació. Agafant la bossa del seu treball i buidant-la d'inutilitats la va omplir de xocolates i ampolles d'aigua de la màquina. També va conservar el seu mòbil amb l'ingènua esperança de que aquest tornés a la vida espontàniament. Primer va fer passar la bossa i després va introduir el seu cos per retornar a les escales. Creuant-se la bossa va començar la seva ascensió. En poca estona va perdre de vista el forat. Les escales semblaven infinites i va recordar aquella sensació de absoluta opressió i solitud que també el va embargar en el seu camí per el túnel. Peró aquest cop no retrocediria. Continuaria el que calgués. No tenia cap objecte defallir. No hi havia lloc al que retornar. Va continuar pujant durant hores, fent puntuals parades per refer-se amb el precari aliment que duia. No obstant, va donar gràcies a la seva intuïció, sobretot per les ampolles d'aigua. Finalment, i per joia del seu cor, va divisar a la llunyania una llum groguenca. No obstant i el seu estat d'embotornament mental i cansament físic va córrer donant grans passes i passant graons de dos en dos. A causa de la persistent absència de llum durant la pujada els seus ulls van quedar encegats momentàniament a mesura que augmentava la llum, tot i això va notar que el terra es tornava pla i que, per tant, havia deixat enrere les escales. Va esperar-se a que els seus ulls s'adaptessin a la nova lluminositat. Era a una habitació buida amb dues portes, la que duia a les escales i una altre de fusta que restava tancada. L'única decoració era una bombeta nua que era la que donava aquella llum. Les parets eren tamisades però aquest restava trencat i desfet aquí i allà. Va obrir la porta de fusta que per calma seva no era tancada. Front d'ell es mostrava un passadís i diverses portes, similars a les de qualsevol edifici de vivendes. Una finestra restava a la part oposada a la d'ell i a la dreta d'aquesta unes escales baixaven. Va avançar lentament fins arribar a la finestra. El silenci i l'absència de vida semblaven impregnar cada àtom de l'estructura. La visió que el va rebre a l'altra banda de la finestra fora astoradora. Una ciutat s'estenia fins a l'horitzó però es caracteritzava per la complerta i uniforme desolació. Tot semblava deixat sense cura durant un temps indefinit però sens dubte llarg. Edificis de diverses alçades s'estenien com tombes gegants sobre el terra de carrers buits. També el va sorprendre l'absència de símbols o imatges. Si la ciutat hagués estat abandonada per qualsevol epidèmia o catàstrofe com a mínim s'haurien d'haver deixat la publicitat. Un altra i mes significativa característica del paisatge era la més profunda foscor que supurava. El cel era d'una negror extraordinària a causa del que semblaven núvols grisos i fètids. No obstant, l'aire semblava en un inici salubre. Al carrer podia veure cotxes i va semblar-li l'única opció dirigir-se a ells tot i que interiorment no sabia on es dirigiria si aconseguís posar-ne en marxa un. Baixava les escales de l'edifici i en el seu cap començaven a néixer pensaments tenebrosos. Podia suportar la solitud d'un lloc concret, de l'estació, de les escales, de l'edifici... però no d'aquella negra necròpoli. Finalment va arribar a l'entrada de l'edifici. Dirigint la mirada a les bústies el sorprengué que tots els noms semblaven estar escrits en alemany i això el retornar el record del telefon i la dona parlant. Du bist abgestorben... Absurd, tot això agafava proporcions inabastables per el seu cap. El tren semblava haver-lo transportat a un altre mon habitat per l'obscura presencia de la mort. Tractant de recompondre's va dirigir la seva atenció a una cabina telefònica, novament sense símbol o imatge de pertinença a cap companyia. Despenjant el telefon i posant-lo a la seva orella una veu familiar el va saludar. Du bist abgestorben... i tota la resta de monòtona i críptica oratòria. A uns metres hi havia una altre cabina. Un cop a ella la mateixa veu inalterable el va fer emetre un profund sospir. Donant un cop al cristall amb l'auricular va asseure's al terra de la cabina. Llàgrimes començaven a sorgir dels seus ulls i en Roger quedar amb les seves mans sobre el seu cap. Un soroll el va fer oblidar-se del dolor. Eren passes, al carrer. Ràpidament va sortir de la cabina telefònica i mirar a banda i banda , entre la foscor, a la llunyania, una figura humana, pròpia d'un nen per l'alçada s'allunyava. Ell va començar a córrer rere de la imatge. "Escolta!", va cridar a mitja distància. La figura va semblar girar-se sobtadament i començar a córrer. "No! Tranquil, espera!". En Roger va veure com la figura girava a ma esquerra, en fer ell el mateix va donar-li temps de divisar com s'introduïa a un local amb una persiana a mig baixar. Ell va abraonar-se i s'introduí pel mateix lloc. No obstant i la poca llum era evident que es trobava a un supermercat. La majoria d'estanteries eren buides i plenes de pols. No hi havia signe de l'individu. "Si us plau...". Un soroll de quelcom caient el va fer córrer cap a darrera d'unes caixes. A un racó fosc, ajupit, hi havia un nen que es tapava la cara i semblava tremolar. Era vestit totalment de negre. Ell va posar la seva mà al seu muscle i aquest va emetre un crit terrible i estrident. En Roger es va espantar i recular enredera front la reacció. El nen s'aixecà i corrent va sortir al carrer. Va pensar en seguir-lo però es va adonar de que el seu braç tenia un aspecte terrible. Havia estat sagnant durant tota la estona des de que sortí de l'estació. De sobte, una sensació de debilitat li va afeblir les cames i va caure al terra del local. Havia perdut molta sang i un mareig li va ennuvolar el cap. L'únic que va ser capaç de contemplar abans de perdre la consciència era que algú l'agafava i el portava a coll i be.