Desolació (II)

En Roger havia realitzar mes de la meitat del camí de retorn a l'estació. Com a mínim això es el que calculava ja que, l'absència d'elements identificadors del paisatge l'hi feien difícil aproximar cap distancia. En un moment la llanterna va començar a fer pampallugues per finalment expirar. La va deixar a terra i continuar el seu fatigós periple en la més absoluta obscuritat. En un principi va sentir por i avançava lentament. En comprovar que cap monstre infantil romania entre la foscor va avançar amb pas mes decidit. Finalment va divisar a la llunyania la llum provinent de l'estació. Tenia molta sed. Primer va decidir satisfer aquesta necessitat natural per tornar a reflexionar sobre la seva increïble situació. Perdut. Isolat. Aquestes paraules començaven a formar-se en la seva ment però les va tractar de liquidar amb l'immediatesa de la seva carència d'aigua. Ja havia sortit de la foscor del túnel i es trobava sota la blanca llum dels florescents. El panorama no havia canviat. El seu vagó. Les quatre vies. El formigó i la grisor conseqüent. El recinte o sala de control amb l'inexpugnable porta. D'on aconseguiria aigua? I després, si la trobava, de que aconseguiria nutrició? La seva part fosca va recordar-li un article sobre uns homes perduts en una de les primeres ascensions fallides a l'Everest: van sobreviure sense menjar mes de sis setmanes per acabar morint d'inanició. Mentre aquestes negres imatges ocupaven el seu pensament un element front la seva visió el va sobtar, per el contrast amb la monotonia de la resta del paisatge. Eren dues típiques màquines expenedores. Es va apropar a elles. Com era possible que no les hagués divisat abans?. Curiosament no tenien cap marca o publicitat. En ser front del cristall es va adonar que tampoc els aliments tenien marca o símbol comercial. Entre els productes oferts, típics de tals dispensadors, va veure ampolles d'aigua. La figura d'un euro era al costat de la ranura de les monedes. Va cercar quelcom a les butxaques, cèntims, claus... Dintre de la cartera només tenia dos bitllets de vint. "Fantàstic..." va pensar. Va inspeccionar el gruix del vidre i donar-li una puntada amb el peu sense cap efecte. Després de diversos intents igual d'innocus va treure's la jaqueta i es va embolcallar la ma. Donant repetits cops va aconseguir fer una petita esquerda al cristall a costa dels seus artells. Va dirigir una mirada ansiosa al recinte del telefon. Ja tornava amb una de les cadires i, llençant-la amb força repetides vegades aconseguir obrir una amplia esquerda. Agafar l'aigua i la begué amb delit. N'agafà una altre i la deixar a mitges. Seguidament satisfer la seva fam amb pastes i xocolates diversos, tots embolcallats amb el mateix paper. Quan va trobar suficient el càstig pel seu estómac va tornar a rumiar la seva desoladora i incomprensible situació. La seva ment ja s'havia fet a l'idea de que devia ser sota terra, no trobava cap explicació raonable. Va recordar el telèfon i la dona que parlava amb veu monòtona en alemany. No figurant-se res millor va iniciar la caminada cap al recinte. Un cop assegut a una de les cadires va agafar el telèfon. Allà continuava la veu, repetint quelcom inintel·ligible. Durant una estona va tractar de comunicar-se amb ella. Llavors va pensar que molt probablement era una gravació reproduïda fins l'infinit. Semblava repetir-se especialment un conjunt de paraules després d'un llarg monòleg. Du bist abgestorben. Aquesta era l'aproximació que en Roger es va figurar després d'una estona escoltant. Va agafar un dels molts papers escampats per sobre la taula i ho va escriure amb un llapis que duia a sobre. Tractaria d'escriure la resta després. Una idea se l'hi va ocórrer. Aquella maleïda porta a la seva esquena... No suportaria l'esforç continuat... En definitiva tenia tot el temps del món. Va enginyar al seu cap crear amb materials a l'abast quelcom similar als antics ariets que s'utilitzaven als setges medievals. Ho va plasmar a paper. Si. Necessitava una estructura mòbil (les rodes de les cadires servirien) i quelcom pesat i acabat en punta... Començà per desallotjar el recinte a fi de deixar espai a l'actuació del seu enginy i fer un recompte dels materials dels que disposava. Sortosament, entre les caixes va trobar una serra, rovellada però útil encara. Amb ella es va dirigir cap al seu vagó. Després d'una bona estona i molta paciència, tornava amb diversos tubs de metall dels que s'utilitzen com a agafadors per els passatgers. Els va unir conformant el que es podria denominar com una punta de metall mitjançant el seu cinturó i cinta aïllant de l'oficina. Va posar l'objecte creat sobre dues cadires amb rodes. Ara l'hi calia que quedés ven subjectat a les cadires i que aquestes es mantinguessin alhora fermes. Tornant a regirar entre les caixes i objectes trets del recinte va trobar aquells plàstics que s'utilitzen per agafar certs materials i que, feia un temps, recordava que havien estat introduïts en l'ús com a manilles per certes forces policials. Hi havia dues bosses plenes. Va reforçar l'unió dels tres tubs que feien de punta i, arrencant el folro de les cadires, va aconseguir unir-les a l'estructura de ferro de la cadira. El resultat l'hi va semblar força convincent. Es va disposar per començar l'atac contra el metall. El primer intent fou decebedor. No obstant, la porta mostrava un petit bony. Va continuar durant hores d'aquesta forma, refent l'invent quan aquest es desfeia. Finalment la punta va travessar la porta. En Roger va abraonar-se, va fer a una banda l'improvisat ariet i va mirar per el forat. La visió el va decebre. El que semblaven els primers graons d'unes escales es situaven a l'altra banda. No obstant, en elles residien la seva esperança.