Desolació (I)

En Roger havia tingut un dia terrible a l'oficina. Els papers semblaven reproduir-se per efecte de quelcom sobrenatural i en enllestir uns apareixien uns altres. De camí cap a l'estació de Sants va comprar un menú al primer fast-food que va trobar (la qualitat no variava d'un a l'altre, aquesta era la virtut d'aquest tipus de tendes, havien creat una homogènia categoria de menjars insípids), caminant, va obrir la bossa i el seu estomac famèlic no va atendre a raons dietètiques i ho va engolir sense compassió. Ja es trobava esperant al seu tren i una son sobtada el va embolcallar. Va posar-se l'mp3 amb punk dels 80 per a no perdre el tren. Ja veia els dos ulls de llum que s'apropaven, mirar el rellotge i va sorprendre's per la poc usual puntualitat. El tren era estranyament buit per l'hora que era i va seure's estirant les cames al seient de davant. La veu de Rotten emprenia el God Save the Queen i en Roger creia que aquest era el veritable himne nacional dels britànics. Amb la digestió i el moviment monòton del tren la son va tornar amb forces redoblades i va vèncer als Sex Pistols.


Va obrir els ulls. Després de emetre un profund badall va mirar amb preocupació els seus voltants. "Merda!. M'he passat de parada...". El primer que va pensar fou trucar a la seva parella per que el passes a recollir amb cotxe. Va treure el mòbil de la seva maleta i una pantalla negra el va saludar. "Collonut...sense bateria". M'entre així actuava va sortir del vagó. No reconeixia l'estació però el que mes el va sorprendre era el total silenci immanent. Va començar a caminar per l'andana tot mirant l'interior dels altres vagons. Ningú. Les llums eren apagades i no es sentia el característic soroll de la maquinaria del tren. "Que dimonis?". L'estació era soterrada i era il·luminada per grans florescents al sostre. També el va sorprendre l'absència de cartells informatius de les vies o de qualsevol altre tipus d'informació, fins i tot de publicitat. Era com un lloc a mig construir. Només divisava formigó i quatre vies mes però cap tipus de símbol o lletra que el situés en l'espai. També va adonar-se que de les entrades a l'estació des de el que deuria ser l'exterior no es contemplava cap tipus de llum solar. "Deu ser de nit ja...quina empanada la meva.". Finalment, com posseït per una necessitat d'esborrar de la seva ment aquesta sensació de llunyania i solitud va cridar "Hola! Que hi ha algú?!". Va rebre el lleu eco de la seva pròpia veu com a única resposta. La seva raó va tractar d'explicar-l'hi que deuria haver-se perdut efectivament en alguna estació en construcció i que ningú l'havia avisat. La pròpia inversemblança de l'explicació no va ser obstacle per que la creies fermament. Va arribar fins l'altra banda del tren, a la cabina del conductor. No es veia res excepte foscor a l'interior. Va donar uns cops als vidres que quedaren sense resposta. "Es possible?. Això es increïble...". Va observar en la distancia, separat per les vies, un recinte del que sortia llum i va encaminar-se cap a ell amb l'esperança de trobar algú, tot creuant les vies. Quan ja era a una distancia suficient va veure entre els vidres que era una oficina, probablement destinada al control de les vies, però aparentment buida. Va picar a la porta mes per acte reflex que per cortesia. Front d'ell es trobaven diverses pantalles desactivades i una taula similar a les taules de mescles que utilitzen els músics. També hi havien papers escampats per sobre. Agafant un d'ells va sorprendre's perquè eren en blanc. Tots. Deixant-lo sobre la taula va cridar la seva atenció un telefon al que es dirigir immediatament. Despenjant i escoltant per l'auricular la seva efímera esperança va decaure d'immediat. Només es sentia un soroll de neu que no indicava cap possibilitat de comunicar-se. Ja irritat va penjar el telefon amb força. Va esbufegar i va rumiar durant una estona assegut a la taula. Una porta de ferro era amagada entre materials d'informàtica i caixes. Els va retirar decididament i sense contemplacions, escampant-los per terra i va aferrar el tirador amb força estirant cap a ell. No va cedir. Fent-se espai entre els materials va empentar i estirar amb totes dues mans sense cap resultat. Ja desesperat i sense contenir-se va començar a donar cops a la porta tot cridant a qualsevol que l'escoltes. Cansat, va asseure's a una de les cadires que va trobar. La porta romania impassible rient-se dels seus inútils esforços. De sobte, un soroll el va sobtar a la seva esquena. Era fluix però va reconèixer que provenia del telefon, que havia quedat mal penjat. Amb rapidesa va aixecar-se a agafar-lo i escoltar amb atenció. El soroll de neu havia deixat pas a una veu entretallada de dona. No entenia res. Semblava alemany per el seu precari coneixement d'aquest idioma. Amb un humor sarcàstic va pensar "Potser he arribat fins a Berlín...". Com no entenia les intermitents paraules de l'interlocutor i aquesta no semblava reaccionar a les seves va penjar definitivament. En sortir del recinte va fixar-se minuciosament en l'estació. Res indicava indicis d'escales cap a l'exterior. Finalment va enfilar cap a un dels túnels per on en teoria hauria d'haver entrat el seu tren. M'entre s'apropava per la via va fixar-se que el túnel era molt mes profund del que havia pensat en un primer moment. De fet, no semblava tenir fi. Quan es trobava a la gola del forat va mirar enrere. Hauria de deixar la llum per endinsar-se en la foscor. Una fugaç imatge va arribar-l'hi d'una llanterna entre les caixes del recinte que havia deixat. Tot corrent ja retornava amb el preuat tresor, que semblava funcionar a la perfecció. Lentament va endinsar-se al túnel seguint la via. Era realment estrany. El túnel semblava ésser excavat a la terra però no hi havia les característiques llums vermelles o construccions pròpies dels túnels de la ciutat. Només veia terra i la via, cap mes indici del que seria suposat en un túnel d'aquelles característiques. Aquí i allà gotes d'aigua i grans de terra queien del sostre. Quan ja havia avançat mes estona de la que hauria estimat per arribar a l'exterior va començar a créixer dins seu una angoixa que es va tornar persistent. No era un somni. Alló era real, dolorosament real. Notava les gotes d'aigua i la sorra que l'hi queien al cap. Calculava que hauria caminat mes de tres quarts d'hora i res semblava canviar. Continuar avançant o retornar a l'estació?.