Cercador
Desídia veïnal
Un relat de: CaterinaAlbert- Compartir:
En Rick i la seva parella, el Jürgen, dos joves alemanys que van decidir fer una escapada romántica a Barcelona, van triar anar-hi quan eren les festes de Gràcia. Carrers guarnits, sopars populars i concerts alternatius els asseguraven viure la veritable experiencia local. Ells són uns turistes respectuosos amb l’entorn, el barri i les tradicions locals. Volien sentir-se uns graciencs més, beure cervesa i no sangria, comprar un kebab al costat de casa.
Entre Torrent de l’Olla i Torrijos troben un piset petit, cuidat i lluminós. Airbnb, és clar. Previsors com són, d’una ciutat propera a Düsseldorf, el van llogar fa ja mesos. Per poc menys de 100€ la nit, tenen llit i cuina a tocar de la festa. Sembla, a més, que el carrer no es guarnirà aquest any. No saben si alegrar-se’n o entristir-se’n, però no hi donen massa importancia. Els veïns d’aquesta part de la ciutat s’ajunten cada any, per carrers, per decorar-los per aquells que els visitin. I ells tindran l’oportunitat de gaudir-ho gairebé com a locals.
L’Alba, veïna de Gràcia des que va arribar-hi per estudiar infermeria ara fa 12 anys no ha acabat de gaudir les festes d’enguany. Enamorada del barri, de sopar al terra de les places i moure-s’hi en bicicleta, el seu pla s’ha espatllat. Ella, creativa i imaginativa, convençuda que la conviència veïnal és necessària i positiva, volia que el seu carrer es guarnís. Com en tants altres casos, no era pas el què, era el com.
Ja fa un parell d’anys que havia començat a contactar amb les veïnes, a organitzar sopars i assemblees, primer a casa seva, més tard al local una botiga que s’hi va afegir. Representarien l’evolució de la persona, des de la infantesa a la vellesa, amb els seus diferents estats i condicions. Tenien esborranys de dibuixos, figures, materials.. tot ben encaminat. No optaven a premi, però s’estava generant una comunitat de persones que es tenien afecte i s’ajudaven. No es limitaven només a saludar-se amb el cap baixant les escales o trobant-se al carrer. Alguns ja feien cangurs pels veïns, pujaven la compra als més grans, classes per a la canalla, sortides a la muntanya i algun que altre sopar.
Fins que l’any passat va començar la desbandada. El Pol i la Marta, estudiants de belles arts, van haver de marxar a la Sagrera, perquè els van pujar el lloguer més de 200€ a cadascun. L’Eulàlia, àvia enèrgica de 82 anys, que havia treballat fent costura, ha perdut el lloguer antic. Els del número 7, dos pisos d’estudiants trempades, la parella jove que acabava de tenir la segona criatura i l’altra amb el fill de 19 anys que havia de punxar música una de les nits de festa, marxaven tots fora perquè feien pisos turístics. Finalment, el fuster que hi tenia el taller tanca perquè els del nou bar de sucs verds paguen gairebé el doble que ell. Tot en orris. No hi haurà guarniments.
El matí del dia 22, el Rick i el Jürgen fan les maletes i marxen cap a l’aeroport. Barcelona els ha agradat, i les festes eren autentiques. No sabien cap de les cançons que tocaven els grups, aplaudien com a bojos pilaners i diables, han fet 708 fotografies en 4 dies. Els ha encantat poder comprar birres a venedors ambulants (“cerveza-beer”, diuen) més barates que a les barres. Recomanaran a tots els seus amics que hi vagin l’any vinent.
El matí del dia 22, encara una mica ressacosa per la nit, l’Alba fuma mentre fa un cafè al balcó. D’allà veu l’antic pis de l’Eulàlia, ja reformat. Una parella de joves alemanys recullen i fan les maletes. Aquests s’hi han estat quatre dies. No han fet massa merder, no han cridat massa, ni han tingut relacions sexuals al balcó, com altres casos.
Li arriba un correu del propietari del seu pis. Assumpte: “condicions renovació contracte lloguer”. Ai.
Entre Torrent de l’Olla i Torrijos troben un piset petit, cuidat i lluminós. Airbnb, és clar. Previsors com són, d’una ciutat propera a Düsseldorf, el van llogar fa ja mesos. Per poc menys de 100€ la nit, tenen llit i cuina a tocar de la festa. Sembla, a més, que el carrer no es guarnirà aquest any. No saben si alegrar-se’n o entristir-se’n, però no hi donen massa importancia. Els veïns d’aquesta part de la ciutat s’ajunten cada any, per carrers, per decorar-los per aquells que els visitin. I ells tindran l’oportunitat de gaudir-ho gairebé com a locals.
L’Alba, veïna de Gràcia des que va arribar-hi per estudiar infermeria ara fa 12 anys no ha acabat de gaudir les festes d’enguany. Enamorada del barri, de sopar al terra de les places i moure-s’hi en bicicleta, el seu pla s’ha espatllat. Ella, creativa i imaginativa, convençuda que la conviència veïnal és necessària i positiva, volia que el seu carrer es guarnís. Com en tants altres casos, no era pas el què, era el com.
Ja fa un parell d’anys que havia començat a contactar amb les veïnes, a organitzar sopars i assemblees, primer a casa seva, més tard al local una botiga que s’hi va afegir. Representarien l’evolució de la persona, des de la infantesa a la vellesa, amb els seus diferents estats i condicions. Tenien esborranys de dibuixos, figures, materials.. tot ben encaminat. No optaven a premi, però s’estava generant una comunitat de persones que es tenien afecte i s’ajudaven. No es limitaven només a saludar-se amb el cap baixant les escales o trobant-se al carrer. Alguns ja feien cangurs pels veïns, pujaven la compra als més grans, classes per a la canalla, sortides a la muntanya i algun que altre sopar.
Fins que l’any passat va començar la desbandada. El Pol i la Marta, estudiants de belles arts, van haver de marxar a la Sagrera, perquè els van pujar el lloguer més de 200€ a cadascun. L’Eulàlia, àvia enèrgica de 82 anys, que havia treballat fent costura, ha perdut el lloguer antic. Els del número 7, dos pisos d’estudiants trempades, la parella jove que acabava de tenir la segona criatura i l’altra amb el fill de 19 anys que havia de punxar música una de les nits de festa, marxaven tots fora perquè feien pisos turístics. Finalment, el fuster que hi tenia el taller tanca perquè els del nou bar de sucs verds paguen gairebé el doble que ell. Tot en orris. No hi haurà guarniments.
El matí del dia 22, el Rick i el Jürgen fan les maletes i marxen cap a l’aeroport. Barcelona els ha agradat, i les festes eren autentiques. No sabien cap de les cançons que tocaven els grups, aplaudien com a bojos pilaners i diables, han fet 708 fotografies en 4 dies. Els ha encantat poder comprar birres a venedors ambulants (“cerveza-beer”, diuen) més barates que a les barres. Recomanaran a tots els seus amics que hi vagin l’any vinent.
El matí del dia 22, encara una mica ressacosa per la nit, l’Alba fuma mentre fa un cafè al balcó. D’allà veu l’antic pis de l’Eulàlia, ja reformat. Una parella de joves alemanys recullen i fan les maletes. Aquests s’hi han estat quatre dies. No han fet massa merder, no han cridat massa, ni han tingut relacions sexuals al balcó, com altres casos.
Li arriba un correu del propietari del seu pis. Assumpte: “condicions renovació contracte lloguer”. Ai.