D'en Jaume a en Joan passant per 750 anys (I part)

Va ser l'any 1249 quan Jaume I, el Conqueridor, el rei de Catalunya Aragó València i Mallorca, a qui el mateix Sant Pare va donar l'honor de liderar una croada cap a Terra Santa, va anomenar a 4 prohoms i 8 consellers per a què fossin els paers, els homes de pau, de la ciutat. D'aquesta forma es crea el primer sistema de govern municipal de Barcelona. 16 anys després, el 1266, el mateix rei Jaume, més ?Gran? que el seu fill Pere, va ampliar els 12 personatges fins a 100, establint el Consell de Cent de Barcelona.

Aquesta és una de les primeres dates significatives per a Barcelona des que la ciutat es troba en un context català: amb un rei de llengua catalana, i amb uns comptes, la nissaga dels Montcada, que ja són més catalans que afrancesats. No oblidis que Barcelona data de temps antics, sinó baixa un diumenge al matí sota la seva catedral, i trobaràs encara ben conservada, l'antiga Barcino romana. Vols veure els principals fets que han succeït a la ciutat? Disposat a llegir per tant un breu repàs a la història, l'evolució dels òrgans governamentals i la naixença de les principals institucions.

Barcelona creix social i econòmicament durant la major part del segle XIII, XIV. Això es deu en certa manera a la malaurada derrota de Muret l'any 1213: Catalunya pretenia fer-se gran amb un projecte molt clar que era fer un estat més enllà dels Pirineus, abarcant tot Occitània; la derrota, va significar la mort d'en Pere el ?Catòlic?, i a la vegada que el nou rei successor, Jaume I, redrecés el projecte de Catalunya estenent-la cap al sud i l'est. És l'època de floreixença de Barcelona, perquè el domini català de les Balears, València, Sardenya, Nàpols, Sicília i Atenes converteix Barcelona en un bulliciós centre comercial i en la principal potència marítima del Mediterrani.

Durant aquesta època de plenitud, els reis, la important burgesia catalana i els representants del principat es van establir a la ciutat, i per això Barcelona va anar ampliant-se amb nous barris, el Raval, noves muralles, i a la vegada es construïren diverses edificacions que són actualment símbols de la ciutat: la construcció de les Drassanes (1282), la primera pedra de la Catedral (1299), es funda el Consolat del Mar (1339), s'inicia la construcció de l'edifici de la Llotja (1350) i el Saló de Cent (1973), s'inaugura l'església de Santa Maria del Mar (1380), el banc anomenat la Taula de Canvi i Comuns Dipòsits de Barcelona i també es crea l'Hospital de la Santa Creu (1401).

Aquest període tan productiu va acabar amb una gran decadència deguda a una greu crisis demogràfica. Ens situem cap a finals del segle XIV, quan la Pesta Negra arriba al port de Barcelona; aquesta, amb la seva contundència, es va emportar una gran part de la població poc preparada per una epidèmia de tals dimensions. Diuen que tres cents barcelonins perdien la vida diàriament.

Juntament amb les epidèmies, es varen succeir moltes tensions entre diferents grups de la societat, que va empobrir encara més a una Barcelona ja convalescent: per un banda va esclatar la guerra dels remences entre pagesos i senyors feudals, tensions entre els representants del poble i els homes rics que monopolitzaven els càrrecs de govern, i finalment una tensió exagerada contra els jueus, que se'ls va culpar de provocar la crisi econòmica que regnava a la ciutat, la qual cosa va acabar amb una neteja del barri jueu, el Call.

Per acabar d'adobar aquest escenari, l'addició de la corona Catalano-Aragonesa a Castella, la descoberta d'Amèrica i la pèrdua cristiana de Constantinopla, va provocar que Barcelona disminuís estrepitosament el comerç i moltes relacions marítimes al Mediterrani. Les Balears van passar a dependre de Madrid, i es va perdre les possessions italianes. Els reis van jurar respectar els privilegis de la ciutat però canviaren de residència cap a Castella, i en nom de la monarquia va aparèixer un nou personatge en la política barcelonesa, el virrei, que vivia en el seu propi habitatge: el Palau del Virrei.

La decadència es va prolongar fins ben entrat el segle XVIII. Fins llavors destaquen els esdeveniments del Corpus Sang (1640), quan bandes de segadors entren a Barcelona, en protesta de la política que porta Castella envers la guerra contra els francesos. La guerra anomenada dels segadors, va durar 11 anys, on Barcelona és derrotada per Castella, i és quan hi ha un primer intent de sotmetre la ciutat sota els dominis castellans. S'estableix un exèrcit permanent espanyol a la ciutat, i es comencen a perdre alguns dels privilegis militars: les drassanes, la muralla del mar el castell de Montjuïc. Però Barcelona conserva l'autonomia, i sobretot el seu comerç i la indústria, la qual comença a destacar al llarg del país.

El període de la decadència conclou desastrosament: corria finals del segle XVI quan Felip IV, l'últim rei castellà de la dinastia del àustries que encara conservava les institucions catalanes, mort sense descendència. Un hàbil moviment del ?Sol? francès permet que el nou successor de la corona reial, sigui el borbó Felip, nét del rei més absolutista i centralista que ha donat la història. Felip, va ser acceptat a Espanya, i es va convertir en Felip V; a Catalunya aquest nou monarca no va ser ben vist, tot i que el borbó intentés guanyar simpaties, casant-se a Figueres, i acceptant de mal grat les institucions catalanes. Per Europa, es va formar una aliança Àustrio-Anglesa-Holandesa per evitar una hegemonia imperial borbònica. Els aliats van moure fitxa, i van convèncer a la societat catalana (tractat de Gènova) a revelar-se contra el monarca francès i nomenar un nou rei. Així va ser: una revolta a la ciutat va acabar amb la mort del virrei castellà Velasco, i la proclamació d'un nou rei a terres catalanes: l'arxiduc Carles d'Àustria. Començava per tant la Guerra de la Successió (1705-1714).

La guerra va acabar amb un setge a Barcelona per part de les tropes castellano-franceses que va durar 13 mesos. La ciutat es va defensar i resistí amb coratge i força, però finalment després de quedar pràcticament a runes, va caure un 11 de setembre del 1714, i amb ella les llibertats i l'autonomia política. Era el Decret de Nova Planta que s'ordenà l'any 1716: suposà la supressió del règim del Consell de Cent, l'implantació d'un model administratiu castellà, el tancament de les universitats i l'abolició de la major part dels drets catalans i per tant dels mateixos barcelonins, com la pròpia llengua. És l'època de repressió de Barcelona.