De festa en festal.

El diumenge 3 d'agost de 2.008 feia trenta-un anys que la Maria Jesús i jo ens havia donat paraula de matrimoni a la Catedral del Vallès, com es coneix la parroquial de Sant Esteve de Castellar.

Trenta-un anys !, està clar amics lectors que en un tant llarg període pot passar i passa de tot, cadascú de vosaltres i podrà posar els seus propis records, jo com dic al títol em quedo només amb els moments bonics que - val a dir-ho - han estat i son, la major part.

Començava tot amb el naixement de la Montserrat, més endavant vindria la Núria, i un munt de records de col·legis, activitats extraescolars, vacances, sortides; continuaríem amb els estudis superiors, les activitats extraescolars, les vacances i les sortides s'anirien fent més escadusseres , les filles necessitàvem un espai - només seu - propi.

La universitat ens donaria més motius per sentir-nos cofois de les nostres filles !

Avui la Montserrat ja te fills, l'Oriol i la Júlia que juntament amb el Xavier la tenen força entretinguda; la Núria i l'Albert fa tot just un any es casaven, el dissabte 19 de maig de dos mil set, per un únic dia, vaig ser alhora que el pare de la Núria, el pare de la Núvia.

Que podíem fer tots plegats per agrair-li a la Maria Jesús, tots aquest anys d'amor, de tendresa, de dedicació, de companyia, de desviure's per tots i cadascun de nosaltres ?.

Em semblava atès el fet que li encanta Cambrils, que fora una bona pensada trobar-nos tots plegats a la porta del Pòsit com aquell que no vol. Intentava fer els preparatius amb la major discreció, però segons m'explica - avui - una trucada de mòbil la va posar sobre la pista, això i la sempiterna costum d'arribar a misses dites, que ara per un motiu, ara per l'altre, conreen les meves filles !

Penso honestament que va estar un bon regal aquesta trobada per dinar junts.

Tindríem temps encara per fer-nos un bon bany, en un indret d'aquesta costa daurada, en el que varem passar molts estius quan la Montserrat i la Núria eren menudes.

Mentre tornàvem per l'autopista, la Maria Jesús ajudada en bona mesura per l'aire condicionat, feia una becaina.

Amb tots els sentits posats en la conducció -cal fer-ho, ja que la Ap-7 pot ser una trampa mortal- , donava gràcies a Déu, i em semblava veure un somriure en el Cel, que tenia per a mi un significat molt clar !

Que segueixi la festa !!!!

(a) Antonio Mora Vergés