Crònica d'un viatge a Olot.

No ens calen als de coneixercatalunya.blogspot.com gaires motius per sortir a voltar-la; la Maria Jesús Lorente Ruiz i l'Antonio Mora Vergés, anàvem a provar la connexió per carretera entre Osona i la Garrotxa, el nou eix Vic-Olot, que inclou el polèmic túnel de Bracons de 4,5 quilometres.

Aniríem; com no ? a dinar al Restaurant La Deu, situat dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa, data del 1885. Als inicis era un hostal que obria els caps de setmana i els veïns de les cases de pagès del voltant es trobaven per jugar a cartes i prendre un got de vi verd, del raïm que recollien a les artigues del voltant.

A partir del 1910 es van començar a fer àpats, ja tenien obert tota la setmana, les dones de la família portaven l'hostal mentre els homes continuaven les tasques del camp.

L'any 1943 es van començar a fer les Patates Bretxa, conegudes avui com a Patates de La Deu Artesanes.

Va ser als anys 60 quan els homes de la família van deixar la pagesia per dedicar-se exclusivament a la restauració.

El restaurant sempre ha estat regentat per la família Reixach. Avui i treballen la quarta i quinta generació.

De l'origen del nom de la casa, el topònim Deu, en parlava justament amb un dels Reixac d'avui, que en confirmava el sentit ,

1 f. [GL] Naixement d'aigua, origen d'una font, d'un corrent d'aigua.

Prop de la casa s'hi troba la Font de la Deu, quina aigua avui dissortadament - com la resta de deus de la zona - no tenen la garantia sanitària. Aquest és un dels costos evidents del creixement urbanístic d'Olot.

Encara , però - no se sap per quan temps- un dels racons més recomanables per a gaudir d'una visita per les terres olotines són els paratges de la Deu i de la Moixina. Aquí el paisatge es defineix per l'harmonia amb què es succeeixen prats, cultius, masies, fonts, zones humides i una superba arbreda de roures pènols.

Es tracta d'una zona considerada reserva integral d'interès geobotànic que disposa d'un encant lloat i reproduït en milers de poemes i pintures.

Recollirien algunes imatges de l'indret. La extrema fragilitat d'aquest ecosistema, potser no ens donarà gaire més ocasions de fer-ho.

M'agradaria -com en molts altres llocs - confessar-vos que estava equivocat en les meves previsions.

Que Déu ho faci !

© Antonio Mora Vergés