CRÒNICA D' UNA UNGLA:

Tot va succeir quan tornava de la piscina d' un poble on jo estiuejava. Era jove (uns 8 anys), era inocent (si no?), però la desgracia m´hi va acompanyar aquell vespre:

Descendia amb bicicleta i al baixar s' em va resbalar el manillar i em va anr a parar tot el pes de la bicicleta al l' ungla del dit gros del peu ( anava amb xancletes, per si no ho havia explicat ), i en aquell moment vaig pronunciar paraules que no hi apareixen en el Pompeu Fabra. La meva ungla s' obria com un llibre, de dreta a esquerra.

Tal no era la desgràcia quan a l' endemà, al no poder anar a la piscina per suportar la calor, vaig decidir anar a un bar a comprar-me un gelat. No sé si coneixeu a la mosca collonera de cada estiu, però jo la vaig conéixer quan s´em va possar a la punta de l' ungla (diga-li ungla, diga-li tros de cosa que hi penja) del dit gros del peu. Com que no volia què m' infectes la ferida, l' acte involuntari va ser moure el peu amb rapidessa i PLACA!!! Contra el mismíssim congelador dels gelats. Ara l' ungla s' aguantava per un de les cantonades inferiors.

La sort aquet cop em va acompanyar, perquè al poble aquet hi havia un cirugía que hi tenia de tot: anestèsia, gasses, yodo… però no XERINGUES per a l' anestèsia. Van estar buscant per tot el poble, i sí, en van trobar, però eren de cavall (pels qui no ho sàpigueu són com tuberies). Al cap de dos quarts d' hora més en van trobar i la van poder treure amb éxit.

Quan tothom pensava que aquesta história havia acabat vaig haver de "fotrels" una mica i continuar: acabat l' estiu començava el curs escolar i l' ungla començava a créixer però un dels alumnes (ara amic meu i m' el estimo molt) em va trepitjar el dit… aquesta ungla que hi creixia va canviar de rumb i va començar a encarar-se cap a la pell de una de les bandes del peu. En conseqüencia m' he la clavava i es formaven estelles d' ungla que penetràven la pell. Això va provocar una ferida que es va infectar; la pediatra em va receptar una pomda que no va fer res i llavors em va enviar al cirugía.

Per fi va arribar aquest gran dia: el del cirugíà. En arribar vaig pensar només serà tallar una mica l' ungla, yodo i Santes Pasqües. Però, altre cop no va ser així, em va deixar optar aquest cop per triar anestèsia, em va dir que sinó m' hauria de punxar per tres llocs diferents i que aquesta intervenció no era tan complexa com per dormir el peu. Jo vaig acceptar la proposta i vaig fiar-me d' ell. De una taula agafà unes tenalles del quinze i em va dir que m' anava a tallar l' ungla verticalment… (aquí s' em va escapar una d' aquells pets sòlids…) em va dir que a la de cinc ho faria i em va fer contar en veu alta: 1, 2, 3… No havia acabat de contar els dos segons que m' havia fet un tall a tota l' ungla, i jo vaig preguntar si era fins a cinc i em va dir que sí, però que era per "pillar-me" desprevingut. Setmanes després l' ungla es va curar i vaig poder fer vida normal.

Aquesta història és totalment verídica, ho dic enserio. Pels que esteu pensant com dec tenir l' ungla ara, que sapigueu que està bé i que us dóna records…
(l' Autor )