Crisis d'amistat

Potser hi ha cops en què les paraules sobren i basta amb una simple presència per saber que no estàs sol. Sols una presència que et faci obrir els ulls i per veure que realment no estàs sol, que tens algú a prop teu, algú que ho donaria tot per tu, algú que sempre que tens un problema t'ajuda i viceversa, algú per estimar, algú per compartir...
Amb tu vaig trobar aquest algú, vaig aprendre qui sóc realment, no necessitava que diguessis dues paraules, sabia que sempre podia comptar amb tu, que quan necessités uns braços tu els tindries estesos per rebre'm amb una dolça i tranquil·litzadora abraçada, amb una simple mirada ens ho dèiem tot. Però ara sento que tot això s'ha esvaït, les diferències entre nosaltres comencen a rajar, ja no és el que era abans, com si una força ens forcés a separar-nos...
No et vull obligar a res, pot ser ho hauria d'oblidar tot. No se el que vols, ni tan sols se el que vull jo. Però així no puc continuar. Em fa tant mal veure com et vas allunyant de mi a poc a poc, i que ni tan sols et gires cap enrera per mirar-me, camines i camines cap a un punt, un punt que només tu coneixes. I mentre, jo, amb els ulls brillants i les llàgrimes a punt d'emprendre una carrera galtes avall, estic immòbil, sense saber com reaccionar...i la distància cada cop és més gran...

A vegades es fa feixuc mirar enrere... té un gust alhora dolç i amarg... dolç pels bons records...amarg perquè no tornaran...
No goso trobar paraules per dir-te, no ser com punyetes t'he d'expresar que vares ser una persona molt important i que estic tirsta perque tots els nostres moments quasi s'han esfumat al 100%. Em sento decepcionada en mi mateixa per deixarte anar, però despres pens i dic que aixo es una cosa que hem volgut les dues, i així ho tenim. Aina, se que no soc la persona adequada supos per dirto, ni la que voldries sentir ara mateix, però tu, una amiga que ha estat la primera en tot durants uns anys se'm fa molt difícil vorete així, destrossada, irritada, que li es igual tot, que en passa de la vida com si no tengues sentit, que es sent la més petita per no trobar un amor de veritat. L'únic que et vull dir es que oblidis, oblidis moments, oblidis segons tot el que t'ha succeit fa un parell de mesos i ahir et va succeir i que per aquest motiu et sents derrumbada i sense forces de seguir, i pensis en els que de veritat t'estimam, que reflexionis i diguis que per ells no goses estar aixi, que oblidis per uns segons el mal que t'han fet i pensin que les persones que estimes t'estan esperant per donar-te una abraçada, per animar-te a seguir i continuar, i que afrontis aquest petit problema amb una rialla. Simplement, prova-ho. Se que és difícil,però intenteu. No puc vorete aixi, tant tirada i com si no timportes res. No val la pena. Aina, paraules que em surten de vegades, intent veure que per molt allunyades que estiguem jo t'estim un mon, i encara que mos haguem distanciat, odi vorete així. Saps que te queda de cami per recorrer, saps que en queden d'atlots que de veres et faran feliç i de veritat, estimaràs. No val la pena amargar-te pels catorze anys que tens.




Potser això no et servesqui de res, potser que ho miris i tan et fagi, i seguesquis igual.
Al menys, podré dir que ho he intentat i ha quedat crec ben clar, que t'estim un mon.