compte pendent

Va tancar la porta de l’acompanyant mentre el cotxe es posava en marxa. El cor li boxejava dins el coll. Pogué saludar amb un “com va, Xirla” l’home que conduïa. Es cordà el cinturó de seguretat. Es va mirar un moment al retrovisor. En aquella expressió d’ulls marró clar i rostre allargassat, hi va veure un perfecte desconegut.
- Concentra’t i no la caguis! I res d’ àlies, entesos Pere?...Joan, capisci? - el conductor, un home calb, amb ulls petits com dos estels al firmament, va dir de sobte, amb un to de veu fort.
- Des de l’accident que no et reconec, nano –afegí remugant per sota el nas.
- Aquí tinc la pistola -va dir en Pere, com si s’excusés, mostrant el tros de metall gros, grisós i lluent-, i aquí tinc les bales. En tinc sis.- Va dir encongint una espatlla, com aquell que confessa una vergonya, en veure l’expressió del seu company.
-Va bé, home...-va respondre en Joan, que donava cops d’ull a l’arma de foc amb els ulls esbatanats-. Com hi ha món, on vas amb aquest ferro...-continuà burleta-. Jo de tu el pròxim dia portaria una llança -digué mentre posava els ulls en blanc, deixant anar una rialla curta.
Conduïa per l’avinguda amb les dues mans aferrades al volant, fitant tota l’estona una calçada sense gaire trànsit. En Pere es posà la mà a la gavardina i n’extragué un projectil, en forma de tampó daurat, que introduí en una de les sis cavitats del tambor, molt lentament, mirant de tant en tant l’Avinguda, on apareixien, a mesura que l’anaven deixant enrere, tots tipus de gent.
-Això, prepara’t -va dir en Xirla-. En Reyes ho vol tenir enllestit per aquesta nit –afegí supèrfluament, amb un to més suau, com volent escampar la fumera de l’anterior esbroncada.
En Pere va assentir amb el cap. El seu rostre estava pàl•lid. Els seus ulls, rodons i melangiosos com una lluna plena, s’havien engrossit. Van rodar una bona estona fins arribar a un dels epicentres urbans on s’hi concertava l’acostumada activitat nocturna. Mentre anava convertint aquella peça de ferro en una arma letal, mirà casualment per la finestreta. Hi veié formant concurrència traficants a l’aguait; prostitutes de totes les races amb l’usual moviment de malucs en mostrar-se; bergants de mirades desafiants que passejaven les seves fatxenderies, com també cares que mancaven de tota aquella bohèmia però que contribuïen de la mateixa manera, amb un aire sorrut o diligent, al bullici nocturn.
-Mira -va dir-li en Xirla, assenyalant l’enorme entrada d’una discoteca-. Recorda el que vam dir...Ja no hi ha marxa enrere, entesos?- En Pere va tornar a assentir, aquest cop rígid com un pal de bandera.

Va agafar i treure aire quatre o cinc vegades, dissimulant la tensió. Quan en Xirla va aturar l’automòbil, en Pere va baixar com aquell qui es llança a un llac d’aigua glaçada. Va tancar la portella rere seu, sense girar-se. El turisme continuà fins a la següent cruïlla on tombà per un carreró i hi desaparegué. Pensà en un instant que a ell mai li havien donat, durant aquells dos anys, un malnom o un àlies. Era simplement en Pere, o Pedrito si la veu provenia d’en Reyes. Un únic apel•latiu, el seu nom de pila, una expressió tan avorrida com la vida d’un coala. Va pujar a la vorera d’un salt i s’acostà a una cua de gent a pas lleuger, amb les mans a les butxaques. S’aturà darrere d’una parella. Eren un noi i una noia llatinoamericans. S’enroscaven les llengües amb la passió de dues flames. Es sentí més tranquil tot d’una; el cor bategant a la seva cavitat. Tanmateix, començà a notar el fred de la nit. Talonejava el terra mentre contreia el rostre. Advertí, tot d’una, com un dels porters li dirigia una mirada d’entesa. Devia ser en Jimmy, segons la descripció que els va fer en Reyes. Li tornà parpellejant dos cops, amb els ulls empetitits i fiblats per l’aire hivernal. Aquest i un altre porter garbellaven la concurrència. Observà, tot d’una, al cap de la fila, un noi jove malaltissament prim, alt, gesticulant fatxendosament, amb el rostre arronsat. El porter li posà una mà a la seva espatlla espremuda i l’empenyé. El noi, mentre el feien a un lloc, llançà un crit que quedà estúpidament suspès en l’ambient. Cap baix, amb les mans a les butxaques i les espatlles encongides, traslladà carrer avall l’escuradents que li feia de cos, gronxant-lo amb parsimònia a un costat i a l’altre. “Aquest era un camell i no ha degut d’untar-los”, pensà en Pere abaixant la mirada i movent-se, tot ell recollit en un manyoc.

De sobte, els flashos van sumir-lo una vegada més en aquella atmosfera opressiva amb què havia hagut de conviure freqüentment els darrers tres dies. Amb els ulls girats en blanc, sofrí el xoc de les mateixes imatges borroses: la cel•la rectangular en penombra, la taula i el projector, una dona, rossa i atractiva, mirant la paret on es projectava la imatge en blanc i negre d’un rostre que semblava forjat a l’infern, amb un llarg trau en una galta. Tornà d’aquella mena de possessió fregant-se la suor del front i el clatell, encara la mirada perduda. Es sentia el cervell masegat. Quan va intentar repensar en aquella usual intromissió d’imatges, va adonar-se que ningú suportava la intempèrie al seu voltant. L’altre porter, de qui no li havien donat detalls, s’havia fet uns metres enllà i atenia, amb una mà en l’auricular de l’orella i certa gesticulació impetuosa, una veu que semblava del tot inesperada. S’havien quedat sols, amb la quietud pròpia a la manca d’activitat. En Jimmy va inclinar l’esquena lleugerament i se li atansà a cau d’orella, amb molta cautela.
- Està en el seu despatx. Tens dos minuts abans no surti. Espera’l al costat de la porta dels lavabos de dalt...Afanya’t -els mots sonaren amb un xiuxiueig ferm tot reconfortant-lo d’aquelles fuetades tan freqüents, que solien fustigar-lo des d’algun racó de la seva ment.

El nom del local era “Hot Bachata”. El rètol era cridaner, amb colors llampants i vius, i enormes lletres de neó permanentment enceses. Just a sota hi havia tres portes giratòries, flanquejada la del mig per la mirada d’altres dos porters, de gairebé dos metres d’alçada, immòbils i distants com gàrgoles dempeus. Va fer-la girar amb un pesat moviment de rotació que li va recordar les entrades dels edificis de les grans corporacions. Per un moment va tenir la sensació com si enlloc d’accedir a una sala de festes estigués entrant altre cop a la feina.
Notà la calidesa d’aquella avantcambra tot d’una, amb la sensació del fred, però, encara al damunt. El hall era ample i irregular. Hi havia tres noies, dretes, encabides rere uns taulells de metall que barraven el pas cap al fons, lloc on hi havia unes enormes portes que arribaven fins al sostre. Allí, altres dos guardes, alts i fornits, hi estaven apostats, observant el trànsit dels assistents que entraven i sortien provocant que l’estridència de l’interior s’hi escolés, esquinçant-se momentàniament el silenci monàstic d’aquella recepció. Ningú del personal semblava haver-se adonat de la seva presència. La idea que hauria de pagar li planà com un voltor famèlic. S’aturà davant d’una de les caixeres, que estava acomiadant-se de la noia que havia fet cua just davant seu, a fora, feia un moment. Reconegué el seu xicot, prop dels enormes portalons, mirant un tríptic mentre parlava amb un dels guardes. Tant la caixera com la jove somreien tota l’estona i s’intercanviaven paraules en una conversa trivial. Romangué quiet amb les mans a les butxaques. Les noies van allargar uns segons les rialles. L’emprenyava haver de pagar en hores de feina i també que no haguessin advertit al personal de l’entrada. “Falta de coordinació. Això o estan a la parra” va pensar.
- Hola –li va dir la noia amb un somriure acostumat, tancant la caixa molt lentament i mirant cap a la sortida.
- Una entrada –va remugar en Pere.
- Són quinze amb cinquanta -digué arrencant un tiquet del plec amb un gest rutinari.
En Pere va agafar la cartera i tragué un bitllet de deu, un de cinc i una moneda de cinquanta. La ràbia li feia regirar el moneder amb certa impaciència. Li allargà la suma a la noia. Parpellejà diverses vegades.
- Vinc pel Jefecito, esteu al lloro...?- li digué com de passada i en veu baixa.
- Com? –ella preguntà, amb un expressió semblant a algú que s’acabava d’aixecar d’un somni profund.
Ensumant-se que la pregunta havia estat del tot inoportuna, estúpida i inconvenient, en Pere recollí el tiquet i li donà les gràcies. “una simple empleada...Fet i fotut, algú amb tan poder com jo, ves...” es digué, dirigint-se cap als portalons. Pensà que, quan tornés a la seu de la corporació, ja ho faria constar a en Reyes com a despeses per dietes.
La bufetada d’un ritme frenètic l’eixordí, els làsers li ennuvolaren la visió i l’ambient carregat a dins l’esborronà, mentre la gelor i l’aire pur de fora li semblaren un món perdut. Amb una ganya de desorientació momentània, observà que dins la colossal sala de festes s’hi havia aplegat una munió de jovent, tots ben anxovats, sotmesos a les cadències vertiginoses d’una bateria d’altaveus. S’obrí pas caminant de perfil i buscant els espais buits que ocasionalment deixaven els assistents, movent-se com si els anés la vida en fer-ho. Amb una última passa caminant de costat i havent rebut menys empentes del que esperava, va arribar a unes escales de ferro colat adossades a la paret de la nau. Va fer cap amunt. Quan ja era gairebé a dalt, sentí que els petits salts que donava en pujar feien dringar els esglaons metàl•lics. Aquell so de claqué per damunt de l’estridència li agradà i el féu sentir dotat d’un nou impuls, més decidit.
Va recórrer una passarel•la exterior que voltava la sala sencera com una llargueruda atalaia. Des d’allà dalt la fressa de percussió i trompetes sonava distant, com apressada en una bombolla. Va arribar, abans de mig recorregut, a la porta dels lavabos, d’on en aquell precís moment sortia un tipus cordant-se la bragueta, que se’l mirà com un babau, els ulls xuclats cap enfora, el llavi inferior fent balconada. Va fer veure que entrava als urinaris mentre s’assegurava que el tipus s’allunyava. Ho féu amb una passa pesada, caminant amb el peus cap enfora. Al costat dels lavabos hi havia una porta entreoberta. Allí havia d’esperar a l’aixopluc d’una vasta penombra que tan focus com làsers, a aquella alçada, no abastaven profanar. Hi restà d’esquenes a la paret, amb l’esguard llançat a través de l’obertura de la porta, endins un corredor estret i profund a mitja llum. Des d’allà dalt, sentia l’estridència somorta de la gran pista de ball. Va mirar el mòbil. Comprovà que faltaven trenta segons per als dos minuts.
Va recordar el pla d’en Reyes: el Jefecito sortiria a donar un cop d’ull al seu negoci, com feia de costum. Enfilaria el passadís interior i arribaria on era ell. En obrir el batent d’aquella porta per accedir a la passarel•la exterior se’l trobaria d’improvís. L’empenyia cap a dins i li disparava. “Sembla més fàcil que fer riure a un imbècil”, es va dir. L’Armando Reyes li havia aclarit que en Lluís, un dels goril•les del Jefecito, l’esperaria en aquell corredor interior i el cobriria mentre ell fugia pel despatx que donava al carreró, baixant unes escales d’incendis, on l’esperava en Xirla. També se n’encarregaria de la primera versió dels fets. En Jimmy la corroboraria introduint un sospitós, un cap de turc que en Reyes ja tenia, un cosí del Jefecito, segrestat i empresonat a les dependències de la corporació. “La traïció és un fet tan natural com la mort, nano...” recordà que li havia dit en Reyes assegut com un globus de greix en la seva butaca imponent. També recordava l’imperatiu amb la forma de fer-ho: s’havien de sentir tres o quatre trets. Això provocaria el pànic desitjat. En Reyes li va deixar ben clar que l’execució havia de quallar en l’ambient.
Pressentia que ara, en la seva situació, la part més difícil era prémer el gatell. Des de l’accident feia tres dies, fugint amb en Xirla d’uns sicaris de la banda carmesí, ja no era el mateix Pere Bernet d’abans. Aquell ensurt li havia llegat quatre esgarrinxades, però una forta commoció. S’havia guarit enmig d’inacabables malsons i molta set. “Encara sort que en Joan em va treure del munt de ferralla i van venir més ràpids a recollir-nos que els bòfies”, pensà. Ara sentia com la tensió li entumia els membres. Quan palpà l’arma per desenfundar-la li retornaren els esquetxos de l’inconscient, com vivències d’una altra vida: l’habitació tancada, el projector, aquella bellesa de mitjana edat, amb un vestit jaqueta blau marí, la seva cabellera com una salt d’aigua daurat, mentre el seu bell rostre s’encarava a les imatges il•luminades d’un faç matxucada. Va esbufegar i maleí la seva sort. S’espolsà definitivament aquelles rèpliques tot fregant-se el rostre amb les dues mans.
“La sort afavoreix els audaços”, va arengar-se amb una de tantes cites que havia sentit a en Reyes, també amb un nou intent per calmar aquell desori mental. Llavors, per la primor de la porta ajustada, el veié sortir. Era prim i baixet, molt morè, gratant la seixantena. Veié la cicatriu, baixant-li en perpendicular just per sota de l’ull, com un tatuatge macabre. Recorria el corredor amb passos curts i ràpids, balancejant el cos amb brusquedat. Estava parlant per mòbil i cridava mentre gesticulava amb el braç lliure, com si fos la porra d’un agent antidisturbis en plena càrrega. En Pere va desenfundar l’arma de sota la gavardina, mentre l’homenet se li atansava. Quan va ser a mig metre, l’home s’aturà i mirà a terra mentre agafava el batent de la porta. Escoltava cap cot, assentint amb nerviosisme.
En Pere donà un cop de colze a la porta i l’encanonà, en dos moviments secs, ràpids. L’home tremolà un moment i el cel•lular li caigué de la mà. Es quedaren mirant l’un a l’altre; la boca del pistolot entre les celles del Jefecito. En Pere el perforava amb la mirada. L’home, amb el rostre de perfil, alçà els braços com si fos un titella amb cordills a les mans. Va constrènyer el seus ulls, negres i inquisidors, que tornaven una mirada encuriosida, estranyament poruga. En Pere reflexionà un instant mentre sentia l’arma ben sòlida en el seu puny. El Jefecito restava palplantat pres de l’espant; “aquest posat no fa per aquest pinta” es digué en Pere. De sobte, aquells flashos li vingueren com retalls de no sabia ben bé quin passat. Li parlaren com un eco llunyà i esmorteït, com una cançó de bressol, fluixa però constant. En Pere relaxà els músculs i flexibilitzà un xic el pols. No premé el gatell.

-Passa cap al despatx...! Mudito o et rebento.- La veu li sonà agre i amartellant.
El Jefecito reculà amb els braços enlaire, de costat, sense mirar enrere, fitant en Pere amb un únic ull, l’esquerre, que l’esguardava obert de bat a bat. Mentre reculaven pel passadís llarguerut i en penombra, en Pere notà que el Jefecito no es resistia. Semblava que estiguessin en una partida de pòquer on el cap de la màfia hagués preferit no jugar aquella mà, com si les possibilitats fossin massa incertes. Tots dos van passar per davant d’en Lluís i el seu semblant atònit.
-Què fots, paio, pela’l, estàs com una puta cabra, pela’l!.- En Lluís va dir-li, enganxat a la paret, com si fos l’home aranya de l’inrevés.
En Pere i el Jefecito van entrar en una habitació habilitada com una oficina. L’olor a un perfum dens i fort li colpí els narius. Tancà la porta amb un cop de taló i, embafat, va tirar el cap enrere, arrugant el nas. A banda d’una taula d’escriptori descomunal i molts armaris de fusta treballada, la cambra estava plena de trofeus de boxa, bufandes i tot tipus d’articles de promoció, tots del mateix equip de futbol, a més de pòsters de cantants famosos penjats als espais que quedaven a les parets. Tot estava embotit, com entrat a pressió. Amb una tranquil•litat que desconeixia, va agafar una bufanda i va enroscar-la a la punta del canó, sense deixar d’apuntar-li la cara al Jefecito, que, encara amb la postura de perfil i els braços aixecats, ara se’l mirava totalment estupefacte.
En Pere va agafar l’home baixet per l’enorme solapa de la seva camisa tornassolada i va apuntar-li el front amb aquell nyap de roba. L’home persistia a clavar-li la mirada. Aquell estrany temor li havia mutat a una serenor rara i impertinent. En Pere va desviar uns centímetres el nyap blanc i va disparar. L’espetec de la detonació s’ofegà, com el so en contenir-se un esternut. L’orella dreta del Jefecito esquitxà una foto d’en Moncho amb trossos de parrac i orella sangosos. Caient de genolls a terra i retorçant-se de dolor, l’home va trencar en un fort crit trencat.
- Cabrón, pendejo, la madre que te recontrajo...eres ja mismito un fiambre!
En Pere agafà com un llamp una altra bufanda i li taponà la boca alhora que amb certa torpor es girava cap a la porta i l’encanonava. Va comptar fins a set. Quan va arribar a deu va exclamar “Quin puta”. No sentí so de passes, com si s’hagués fet més enllà d’aquell despatx un buit, omplert de covardia i enginy. Només escoltava el so de la música del local, com una lleu remor. El Jefecito, amb les dues mans a la nafra i ofegant-se els laments, estava encorbat de dolor, encara agenollat a terra, balancejant-se endavant i endarrere, com si s’estigués penedint d’un munt de pecats comesos. En Pere va agafar d’unes lleixes al seu darrere un altra peça de roba, aquest cop una samarreta, i va improvisar un nou silenciador per a la pistola. Sense demora, es va ajupir, el va agafar pels cabells del clatell i li va encanonar el flanc dret just sota les costelles.
- Calla o te’m peto el fetge.- li va dir fredament, mirant-lo per sobre del cap, i continuà:
- Vols retorçar-te de dolor abans no moris o vols viure i que ens enduguem la pasta. Només tu i jo -el Jefecito l’observava amb un parell de pupil•les petites i tremoloses.
- Parla ràpid perquè, de temps, malparit, no en tenim...! -resolgué en Pere llambregant a totes bandes..
Li tragué el drap de la boca i l’homenet esbufegà. Immediatament, féu sonar un somriure des de la gola, que s’engreixà fins trencar l’aire amb una riallada cridanera. En Pere empunyà amb més força aquell embalum brutament platejat i l’amartellà amb un so d’engranatge.
-Espera...! Els tens ben posats, parcero. No sóc tan inconsciente.- Va dir recalcant l’últim mot i mirant fixament en Pere sense deixar de riure, encara que molt més fluix.
-Molt bé. On tens la pasta d’en Reyes? – va esbombar-li, sense deixar d’encanonar-lo.
L’home va assenyalar amb un gest de cap un trofeu d’imitació, exageradament gros, que hi havia enmig d’aquell arsenal d’articles en les lleixes al costat de la porta.
- Aquí no ens podem quedar. Si nosaltres fallàvem, sàpigues que en Reyes té més gent. Qui sap, poder estant venint sense més motiu que comprovar si t’he facturat...
L’home se’l mirà sense obrir la boca. En Pere va abaixar la mirada, pensatiu, i tancà els ulls un instant. Els tornà a obrir, parpellejant com si li hagués entrat un bri d’herba.
-Farem això. Agafa la teva pipa. Desfés-te d’en Lluís. Jo m’encarrego d’en Xirla. T’espero a fora amb els calers. En Jimmy, si no se n’assabenta, no serà cap problema, però millor envia-me’l, que li dono passaport...comprende?.- li digué, agitant el tros de ferro mortífer.
El Jefecito es va incorporar feixugament, amb una mà al costat dret del cap. En Pere li va oferir un mocador de paper per a la nafra rere la templa dreta.
- Fes veure que m’has liquidat però no n’has sortit t’han ben parat, que...
-Ja sé, ja sé... –respongué l’home interrompent-lo, contenint-se mentre li agafava el mocador amb l’orgull que intenta velar un estat vergonyós-. Tinc el...com ho dieu vosaltres...el cul pelat, sí, de fer aquestes mandingas, cabrón -acabà dient mentre reia amb la boca mig oberta i deixava veure el tall de dues dents.
- Oka, manito -digué en Pere simulant un accent mexicà-. T’espero a fora i res de jueguecitos.

Va trobar una bossa de deport negre de dins la gran copa triomfal, l’agafa i se la llançà a l’esquena. També engrapà dues bufandes i una samarreta de futbol, blanquíssimes. Les entaforà a les butxaques de l’abric. Tot seguit, va dirigir-se a una de les finestres. L’obrí i en voler saltar sobre un petit balcó li van creuar per la ment les imatges recurrents: una sala d’interrogatoris i un nom per al rostre a la paret de ciment, Carlos Fuensanta, àlies el Jefecito. Allò el va fer tentinejar un instant, però les presses van prioritzar la fugida per davant de la reflexió. Va baixar per les escales d’incendi amb la bossa penjant-li de l’esquena. L’arma, amb aquell apedaçat de roba a la punta del seu canó, li bellugava. El cotxe esperava en el lloc previst. En Joan pipava i treia fum. Amb la finestreta gairebé del tot apujada, la fumarola sortia espessa per l’estreta obertura. En Pere s’hi va acostar. Dissimulà el bony que feia l’arma a l’interior de la gavardina amb un gest per resguardar-se del fred. En Joan va abaixar un xic més el vidre de la portella i va apuntar la boca fumejant cap enfora.
-Tens la pasta...?-va preguntar-li en Xirla secament.
-Aq..., aq...aquí...mat...mateix, Jo...Joan.- Va respondre simulant un quequeig d’inseguretat.
Va llançar la bossa sobre el capó, amb contundència. En Xirla es va distreure un moment, seguint el fardell com un espectador segueix la pilota en un partit de tennis. En Pere va encarar-li aquell monyo de roba color llet i detonà l’arma sense cap mena d’expressió als ulls, tan buits com un desert sense sorra. El cap de l’ex-fumador va rebentar i la tapisseria del cotxe en va patir les conseqüències. En Pere va llançar el nyap socarrimat dins el cotxe, llardós de mort. Va alçar el cap al cel gèlid de la nit, com un llop udolant a la lluna, reganyant les dents a la foscor.
Va tornar a agafar la bossa amb els diners. Es va acostar a la boca del carreró. Hi havia una gran silenci, interromput tan sols per la bordada llunyana d’algun gos. Des d’on ell es trobava podia vigilar tant la finestra de l’oficina com la porta del local, on ara hi havia prou afluència de gent. El Jefecito va aparèixer. En Jimmy es girà i en veure el seu amo empal•lidí. Semblava com si li haguessin extirpat l’ànima, glacial de peu estant. El gran home li parlà, donant-li instruccions, mentre es feia pressió amb el mocador i se’l mirava amb curts rampells. En Jimmy, per comptes d’ulls, hi tenia l’encarnació d’una por grotesca. El Jefecito el va empènyer, escridassant-lo, Avinguda avall, en direcció al carreró on en Pere es trobava.
Tot d’una el nom del seu objectiu, Carlos Fuensanta, li atià el record i les seqüències tornaren com l’oneig de la marea a la riba d’una platja: la policia alta, rossa, la llarga cabellera com cotó d’or, vestida de paisà; la imatge projectada de l’home que en Pere havia desorellat just feia una estona. Va espolsar-se aquelles imatges amb un altre moviment curt i nerviós de cap, exhalant tot l’aire dels pulmons. Les passes d’algú s’acostaven al carreró. Veié en Jimmy girant l’afilada cantonada i dirigint-se cap al cotxe d’en Xirla, mentre es treia una arma i llançava mirades nervioses aquí i allà. Els seus cervells van saltar pels aires tal com ho fa l’aigua que borbolla d’un guèiser. En Pere, encauat en l’estret espai que hi havia entre dos contenidors, s’incorporà passats uns segons. Es guardà l’armà i va apropar-se, cautelosament, a la boca del carreró des d’on resseguí el carrer buscant la parença alarmada o torbada d’algun testimoni. Constatà que els portals i les finestres dels edificis, la calçada, i les dues voreres d’aquell tros de carrer continuaven engolits en una bassa d’oli. També veié com el Jefecito se li atansava, ràpid i amb nervi. Van recollir el cadàver i l’abocaren dins un dels containers. “I aquí nada pasó” digué en Carlos.
--____________________________--

En Carlos Fuensanta va obrir una porta metàl•lica en un carrer adjacent al seu local nocturn, mentre en Pere mirava a un costat i a l’altre. Van entrar en un pàrquing de grans dimensions. Li va assenyalar a en Pere un dels Cadillacs que hi havia estacionats, mentre s’ajupia per tancar l’aparcament per dins. Va penjar-se les claus del coll, desant-les sota la seva camisa, que va tacar amb una mica de la seva sang. En Pere va desar els diners al seient de l’acompanyant d’un descapotable blau cel i es va seure en el seient del conductor, esbufegant.
-Em fots un tret a l’orella, m’agafes la plata i ara t’asseus pa’ governar el meu Cadillac. Un home no se merese una mica de dignitat?- Li va dir el Jefecito mentre regirava el contingut d’una farmaciola prop dels flamants vehicles.
-Si l’has de demanar, no...-va dir en Pere amb la mirada perduda i les dues mans sobre el front.
El Jefecito va riure amb un so greu i còmplice. Es va aplicar un líquid a l’orella i, tot seguit, va fer pressió amb una gasa amb un ganya de dolor.
- Què n’has fet d’en Lluís? –preguntà en Pere, inesperadament. El Jefecito es passà el dit gros d’una mà pel coll, molt lentament, mentre es mirava la gasa sangonosa.
- M’estic convertint en un deshecho. La meva hijita no em voldrà ni veure...Primer això en la mejilla i ara l’orella. Gracias a Dios que la meva dona m’estima pels meus diners.
En Pere no va dir res. Només mirava com s’asseia a la plaça de l’acompanyant.
- Tros de pàrquing...i tela amb els carros... Té accés a la disco...? –preguntà en Pere fitant tots els racons d’aquell local espaiós.
El Jefecito, assegut al costat d’en Pere, féu que sí amb un gest de cap i amb l’índex de la mà lliure li indicà la part de darrere. El pàrquing no estava del tot il•luminat però la penombra deixava entreveure que l’aparcament s’eixamplava cap al fons.
- Molt bé, no problem, cabrón.- va dir, sospirant i arrepapant-se en el seient color lletós de cuir-. A mitges lo dejamos -continuà en Carlos mentre obria la cremallera de la bossa.
En Pere reflexionava, amb la mirada abstreta. En Carlos treia els fardells de la bossa que anava deixant en dos munts sobre la guantera, comptant-los. En Pere va tornar a rebobinar aquella pol•lució d’imatges que solien colpejar-lo com l’ansietat d’un mal vici.
-T’han subornat, oi, Carlos? -va dir al cap d’uns minuts com si fos posseït d’una revelació solemne.
El Jefecito havia omplert de calers l’espai del davant del cotxe i estava girat cap al seient del darrera on continuava deixant els valuosos plecs. El so relliscós del recompte emmudí. Se’l va mirar i va trencar a riure a glopades. Poc després va callar en sec i contestà:
-Chingoso...Preguntar-me això és com preguntar-me si las madre pateixen por sus hijos, si una cançó pot entendrir el cor de tu enamorada -va fer una pausa i va encarar-li, gairebé fent-ne ostentació, la cicatriu de la cara, que queia com una variu irregular, gruixuda i marronosa, des de l’ull dret fins a la barbeta.
- Dos cops a la penitenciaria, comprende? Hi vaig deixar set anys de la meva vida. Va ser una interpretació del juez, como tantas. De fet, tot són negocis, viste? En aquest món tot són negocis i interpretacions. Depèn de la interpretació i del negoci acabes compartint cel•la amb la teva pitjor pesadilla -va dir sense deixar de mostrar la cicatriu, amb una mirada penetrant. Tot seguit, i sense afegir-hi res més, va submergir-se de nou en el recompte de calers. Es va fer un silenci.
-Són calers de les tríades, els russos...? -en Pere preguntà-. Alguna banda rival, poder...? –afegí.
-Parsi, això són diners que jo ja donava per perduts...-va dir sense respondre la pregunta i sense deixar de comptar, obrint enormement els ulls i encongint-se d’espatlles.
-Però va venir un pendejo –continuà-. El trigueño que té en Reyes, en Zambe o Zamche... -va dir amb veu vacil•lant-, i em va llençar aquesta bossa plena de plata sobre la taula del despatx. Va venir pel deute d’en Reyes. Si tots els crèdits a la vida se saldaran així, no necessitaríem resar, i que Dios me perdone -va fer una pausa persignant-se, va donar-se un petó als dits i va continuar:
- Quan ja em pensava que no cobraria i la guerra era inevitable, liquideu la cuenta.- afegí, parlant-li als diners.
Amb un somriure ample i satisfet, s’adonà amb grata sorpresa que havia acabat els plecs de la bossa.

En Pere va portar-se una mà al cap. “En Reyes envia en Zamgue per liquidar un vell compte pendent amb aquest congre i el dia següent dóna l’odre de liquidar-lo?” es preguntava amb una mirada de desconcert. Va tornar a repassar el pla: ell s’encarregava d’en Carlos Fuensanta. En Joan Bonany, un dels seus companys i home fort d’en Reyes, més conegut com en Xirla, l’esperaria a fora de la discoteca i fugirien amb els diners, que retornaven a en Reyes menys les seves respectives parts, i ell, com a executor del pla, en rebria l’engruna més grossa. Tot patinava àgilment i fàcil, sense fissures fins a la part dels flashos que li mostraven el que semblava una comissaria. “Que hi foto jo amb els bòfies? Em van detenir? Quan?” es preguntava. Aquella manera pacífica de saldar els deutes no li encaixava amb la llei del talió, la política fèrria d’en Reyes. Les últimes dades l’alteraren.
-Potser ens estant buscant, Carlos -va exclamar de cop agafant el Jefecito pel braç-. Ho tenim més fotut del que em pensava. Corre, fotem el camp...!
-Com dius, parsi?- En Carlos llambregava nerviosament els munts de riquesa.- Aquí tens la teva pasta. És teva. Ets ric, amigo. Ja pots retirar-te. La funció s’ha acabat. En Reyes és un wuebón, viste?. No ha tingut collons manito. Aquesta és la prova. Salden el compte. No hay guerra. Un dels seus homes se la juega. Fas un tracte amb mi, eh, pendejo?- Li va dir alçant dos fardells de bitllets amb un somriure tan ample com el cul d’una obesa i continuà:
- Ahorita pots passar una llarga temporada en la cama de la mulata, comprende?.- l’obertura de la seva boca, grossa, de llavis gruixuts i moradencs, continuava impertèrrita.
En Pere va negar amb el cap i la mirada baixa, amb la mà esquerra havia obert la portella i tenia un peu sobre el terra de l’aparcament.
-Escolta. Et sembla normal que un munt de pasta saldi una guerra entre bandes. Per l’amor de Déu, li podríeu haver fet tota la feina als bòfies. A qui li pot interessar regalar tants calers. Què es pretén, una acte de caritat, no em facis riure...Creus que en Reyes ho ha fet per què et té por, que és una qüestió d’honor entre capitostos...? Creu-me. No! –en Pere acabà cridant.
Va haver un curt silenci. En Carlos es va desinflar com l’afició d’un equip de futbol que s’ha quedat a les portes de la final. Van romandre callats. Després, fixant la vista al sostre humitós del seu pàrquing, va dir amb un fil de veu.
- Tenia ganes que todo llegara a su fin. La guerra és inevitable i sempre hi surts perdent. Sabia que acabaria per arribar. Ho pressentia...però no volia acceptar-ho. Tinc fills i dona, un munt d’amics, parents i gent coneguda. Molts viuen aquí fa temps. Som una comunitat molt unida. Això no és bo per ningú, esto traerá el diablo.
En Pere se l’escoltava fent morro amb els llavis i les celles arquejades. El Jefecito encara parlava quan l’interrompé:
-Parides. No et facis el sant. Ets un negociant. M’ho has deixat prou clar fa un moment... I busques la manera més fàcil i ràpida de fer calers, com tothom.–va dir fent petar la llengua, mentre mostrava una expressió d’enuig-. Jo estic tan emmerdat com tu, ara poder més i tot. Però hem d’aclarir què hi ha darrere del tema dels calers. En Reyes no és de fiar –digué, com si afermés amb el to de veu una veritat inqüestionable-. Ens l’està jugant...I ell no és l´únic que ens la pot fotre...- novament va fer espetegar la llengua contra el paladar.- Però tot plegat no ho acabo d’entendre, comprende?- Abaixà el cap mentre alçava els braços, confós.
-O ka, guate. Sortim d’aquí. Aquest lloc el coneixen. A més, m’haig de fer veure l’antena–parlava bressolant les paraules amb la cadència d’un to càlid, parsimoniós.
-Condueixes tu, Carlos?.- va dir en Pere assenyalant la preciosa relíquia a quatre rodes.
-Estàs de conya, chingón...- va respondre en Carlos, aïrat.- El meu Cadillac només lo luzco els caps de setmana...Tinc un primo.- va dir amb orgull mentre baixava del cotxe.
Va caminar fins al costat de la farmaciola on hi havia tres armaris de vestidors, alts i estrets. D’un d’ells, en va treure una bossa de plàstic de grans magatzems. Es va dirigir altre cop al descapotable i hi va començar a ficar-hi els fardells de la guantera.
- És de fiar.- va continuar dient mentre repartia les quantitats-. Ell vindrà a buscar-nos.
--________________________________---
- Sí primo. Estem al pàrquing darrere del Bachata. T’esperem...O ka, guey, fins ara.
En Carlos penjà el cel•lular i se’l guardà a la butxaca interior de l’americana. Tot seguit sospirà i tancant els ulls digué:
- El que són les coses, manito.-digué.
A en Pere li semblà haver notat un cert to profètic en aquella veu.
- Com?...- va respondre, desconcertat, a banda de no voler semblar un estúpid davant aquella manifestació de profunditat.
- Les coses de la vida...- el Jefecito va agafar aire sonorament i lenta.
- Qui m’havia de dir que tot acabaria així –prosseguí, contenint gairebé tot l’aire.
- Com? -el to d’en Pere denotà preocupació.
En Reyes sacsejà el cap i mirà amb un somriure en Pere per, amb un rampell, desviar la mirada.
- Així, fugint...!- va dir finalment deixant anar tot l’aire, com algú que abaixa una tona de pes de l’esquena.
En Pere l’esguardà amb un calfred a l’espinada. Començà a sospitar que alguna cosa se li esmunyia, com un felí. En Carlos semblava massa tranquil. De sobte, els romanents de memòria van assaltar-li la ment, aquest cop ennuvolant-li tots els sentits. Va veure’s a la mateixa habitació tancada, prenent notes sobre un full; al fons, a la paret, el rostre de l’home que ara tenia assegut al seu costat. Abaixava de nou la mirada per prendre notes. Veié una targeta d’identificació agafada amb un clip a la camisa.
- Ja ha arribat –va dir en Carlos amb un somriure pèrfid, ensenyant grotescament aquell tall de dents mentre aixecava un mica el llavi.
- El teu cosí... –digué en Pere, pronunciant els mots com si funcionés amb una pila gastada.
En Pere veié com en Carlos obria la persiana metàl•lica de l’aparcament i un adona esvelta de llarga cabellera entrava, es treia una automàtica i l’apuntava. Mentre el cor li començà a bategar a la nou del coll, l’associà amb la rossa dels flaixos.
- Com vas, noi...-va dir-li enfurismada, el rostre d’ulls ametllats i nas perfecte contret.
- So...Sondra...-respongué la llengua d’en Pere, entropessant-se com si patís alguna mena de retard.
Amb la boca oberta, patia un tràfic mental semblant al de la Cinquena Avinguda en hora punta.
- Ja veus, el que son les coses. Jo vull retirar-me rica, algú comparteix la meva causa – va dir assenyalant amb una mirada viva al Jefecito, que baixà del cotxe-. I tu...Bé, tu sempre anant fina als final, oi? Has de ser el refotut heroi, no tens remei...
La veu de la Sondra es va endurir com ho faria la vida de qualsevol sense aigua corrent. En Pere, totalment pàl•lid, assegut al seient del conductor, semblava drogat, un sac de pell i ossos atonyinat pel que havia pogut processar com a records anteriors a l’accident: “agent Pere Bernet” a la targeta d’identificació; l’encaixada de mans amb en Reyes, cap de la banda rival; aixecant el capó del maleter d’un cotxe i mostrant-li dos cadàvers de la banda del Jefecito, portats directament del dipòsit forense de la seva comissaria, targeta de presentació per entrar com a sicari de Don Armando Reyes, acusat per tràfic d’estupefaents, assassinat, extorsió i suborn, entre d’altres càrrecs... “Tot aquest gran malentès per una amnèsia”, pensà amb l’expressió d’un somnàmbul.
La Sondra se’l mirava amb ulls d’intriga més que no pas d’hostilitat. El Jefecito s’havia atansat a la inspectora amb els diners. Girat cap en Pere, el mirava sorneguerament. La Sondra prosseguí:
- Bé...Ja has fet memòria? El teu problema, Pere, és que et prens les coses massa a la valenta. Ets incapaç de deixar que simplement les coses flueixin...–va dir agrint el to de veu-. Havies de creure’t el paper, havies d’accidentar-te, fugir esperitat, salvar-los, salvar-te, oi? coi de pallús...Els ho havies de fer creïble... –va negar amb el cap, descoratjada, com algú que no troba la resposta a un atzucac i desisteix-. Havies de fer de poli, no? I pensar que ho teníem tan fàcil, tan a l’abast... Senzillament havies de provocar que les bandes es matessin...!
- Qué dises, Sondra?- El Jefecito va reaccionar totalment sorprès, esparverant els ulls.
Aquelles paraules van fer que es girés cap a la Sondra. Va començar a increpar-la.
- Voluda. Aquest no era el tracte...-el Jefecito alçà una mà amenaçadora.
L’impacte de la bala sonà com un xiulet ofegat, com el so de l’aire que surt d’un penumàtic, només mig segon. El Jefecito caigué de genolls, mirant-se l’estómac.
- Aquesta no és la meva nit...- va dir amb la veu entretallada.
Aquella mena de so fugaç es tornà a repetir tres cops més i, passats dos segons, el cos d’en Carlos Fuensanta va desplomar-se a terra, de boca terrosa, amb les bosses de diners encara a les seves mans, expirant amb un estossec.
- Ara podries ser rics. Te n’adones tros d’ase! –va continuar dient com si l’execució d’en Carlos l’hagués afectat tant com la brossa del terra que trepitjava.
Aquella fredor retorçà el rostre d’en Pere. Va controlar la tremolor de les mans com pogué i empassant saliva va dir-li amb un fil de veu:
- Tarada del dimoni... -i afegí endut per l’odi i la impotència-. Què collons pretens?...
- Acabar amb un altre milhomes...Serà un descans i un plaer. Surt del cotxe. Mans on les pugui veure.–va dir amb veu segura mentre li somreia despietadament, apuntant-lo.
En Pere sortí amb les mans alçades. La Sondra semblava decidida a prémer el gatell.
- Hi ha una còpia de tot...!– va dir precipitadament en Pere.
El pols a la mà de la dona vacil•là i l’arma que sostenia va fer un moviment curt i irregular a l’aire.
- Què xerres...- digué mirant nerviosament a totes bandes.
- A comissaria. Ara recordo que em van implantar un nanochip de gravació, indetectable...Ho tenen tot –en Pere adoptà una expressió d’intel•ligència, que li avivà els ulls.
La Sondra semblà reflexionà uns instants mentre en Pere es mirava l’antigalla platejada que li penjava de l’interior de la seva gavardina.
- Tant és. Esborraré les proves. Això és com l’acudit del vident –va riure- Si no puc fer ni això, quina merda d’inspectora sóc...
Va alçar la pistola. En Pere llambregava la seva arma. La seva mà dreta a aquella alçada no seria prou ràpida. La Sondra digué “que et bombin, desgraciat” i sonaren cinc trets.
---___________________________---

En Pere s’enretirà, panteixant fortament i es recolzà sobre el llarg morro del Cadillac. Sentí la presència d’algú al seu darrere. Un home negre, cepat com un gladiador de lluita lliure i alt com un cingle, sostenia una Glock, encara fumejant, un peu més avançat que l’altra, el tors lleugerament vinclat a un costat. L’esvelt cos de la inspectora va impactar contra el terra amb un cop fluix i sord; aquella seva cabellera daurada, espargida com una catifa angelical.
- Za...Zam...gue - balbucejà en Pere amb la mirada perduda, com la d’un vedell a l’escorxador.
- Zamke, paio...dos anys junts i encara et costa dir el meu nom: ke...ke...! –repetí el negre.
Vestia amb elegància i el mirava amb una serenor penetrant i càndida. En Pere es redreçà. Volgué saludar-lo allargant-li la mà.
- No et moguis, bòfies...!- li digué amb menyspreu, encanonant-lo -.
El pols d’en Zamke, en aquella manassa color nit, rosenca per la vora dels palmells, es mantenia tan ferm i sòlid com si sostingués un pètal. El negre colossal, sense apartar la mirada d’en Pere, cridà “Tot dabuti per ‘quí” i passats uns segons es sentí un soroll de veus i passes darrera d’uns estants metàl•lics, al fons del pàrquing. En Pere distingí la figura de dos homes, com dues taques de foscor. Arribaren fins a la llum. Els veié mudats amb vestits jaqueta i sabates de xarol. Darrere d’ells, s’acostà una ombra grassa i gegantina. Els dos homes s’aturaren i obriren un ample espai on s’encabí una massa descomunal, com una baldufa de grans proporcions, abillada apropiadament com per assistir a un concert d’òpera. Amb l’expressió consternada i les parpelles mig abaixades, en Pere reconegué l’Armando Reyes. El capitost duia un barret de feltre. Se’l tragué i se’l quedà mirant.
- Com li ha anat a mi chico...- va dir finalment, amb un to interrogatiu i suspicaç.
La seva veu, greu i profunda, semblava néixer de la papada que li tremolava en parlar. En Pere, ara més serè, romania callat amb els braços enlaire i la mirada baixa. Després d’una pausa en Reyes continuà:
- M’he dit. Armando, un dels meus nois té problemes...
- No és el seu noi, senyor Reyes. Aquí tenim un bòfies –digué en Zamke interrompent-lo bruscament mentre mostrava una ganyota desagradable al traïdor, que tan sols li tornà una ràpida i tímida mirada.
- Zamke...Què us dic sempre...Perspectiva.- digué en Reyes amb to calmós-. Una vida sense reflexió no pot ser vida –prosseguí mentre es mirava els dits gruixuts de la mà esquerra amb un riure satisfet.
- Senyor Reyes, amb tots els respectes. Aquest cabró ens ha petat el kakas durant dos anys. Els palitrekus ens tenen radiografiat fins i tot els pelets del cul per culpa d’haver confiat fijo amb aquest merdes...
A en Reyes li brillaren els ulls, mentre un lleu tremolor li remenà les pròpies carns. Semblava estar aguantant la respiració. En Pere no gosava mirar-lo.
- És cert tot el que diu en Zamke, oi Pere? –aquelles paraules sonaren redemptores, com un pare fent ús del diàleg per alliçonar un seu fill. En Pere, finalment, aixecà la vista i li aguantà resignadament la mirada-. És cert que ets un poli d’incògnit, el gos d’aquella desgraciada que llace como una pendeja, allà amb el Jefecito.
L’home vingué vermell mentre se li humitejaven els ulls, d’una negror que esdevingué de cop setinada, brillant. Estrenyé els punys i donà un cop de cap enèrgic i violent en direcció als dos cossos, inerts, que jeien ridículament junts a l’altra banda del pàrquing. El silenci es perllongà uns instants. Ningú es mogué; ningú parlà. A la fi el cap mafiós agafà aire i digué:
- El senyor Bernet ens pot ser profitós. Que més podríem voler, Zamke...? Hem recuperat els diners, hem acabat amb la rivalitat de Carlitos –la manera de pronunciar el nom denotava que hi havia hagut una llarga coneixença-, i tenim un bòfies que treballarà per nosaltres, com a doble agent...-féu una pausa i fità en Pere des d’un infern d’ulls com urpes.
- Això... –continuà, amb la veu cada cop més encesa- o coneixerà una nova faceta del dolor, el dolor! –cridà finalment, com el rot d’un déu, pertorbant tot els ànims, fins i tot el dels seus dos guardaespatlles - Abans no mori i sea pasto de los peses, comprende?
Mentre l’Armando Reyes s’entortolligava en una riallada com un brogit sorollós i cruel, en Pere pensà que potser no era ara un bon moment per demanar-li que li saldés aquells quinze euros i cinquanta cèntims com a despeses per dietes.