Comencem a les vuit

Sempre havia viscut a prop del campanar. De fadrí hi va viure amb sons pares al carreró de darrere de l'església, des d'on s'albira la façana de mestral del campanar, just on queda l'arc sense campana. En casar-se i formar família, es va traslladar a la petita avinguda que conflueix a la plaça, des d'on ja s'adverteix el rellotge, a la façana de llevant, i tots els arcs subjecten la seua campana.

La seua família provenia d'una estirp de camperols tan arrelada que s'entroncava més enllà del començament dels segles. De tan antiga, la gent del poble en solia dir, llauradors de tota la vida.
Es desvetllaven amb les primeres clarianes de l'alba, mentre una bromalla moradenca entela el terme i esmorteix el dring agut de l'hora Prima. Marxaven xino-xano cap al camp, amb un glop d'absenta a la taverna, i conreaven la terra fins a l'hora de l'esmorzar. Al migdia, quan el Sol cau a plom i ressona pertot el toc de l'Àngelus, menjaven una ceba, una safanòria o una panolla de dacsa, amb alguna garrofa de postres. Alhora de la batallada de Vespres, en tenyir-se el cel d'un roig de roselles, ja hi eren altre cop a casa, amanint-se per sopar una llenca de pa amb formatge i una tassa de caldo de gallina els dies que hi havia sort. El repic de Maitines sempre l'havien oït des de la joca, embolcallats per una foscor més negra que l'estalzí. L'endemà més.

Però tot va canviar des del dia que li oferiren de treballar al magatzem de verdures. Ja feia temps que es palpava mala peça al teler del gremi de les esquenes corbades, i decidí acceptar-la sense fred ni calor, només per defugir dels solcs, la suor i la corbella.
Des de aleshores, un dubte li rondava el magí i no aconseguia desempallegar-se d'ell per més que barrinava. Com ho faria per a estar-se a l'hora? El rellotge del campanar no li oferia cap garantia. I sinó podia verificar-ho enlloc, com sabria si deia la veritat? A més, i si anava errat o algun dia per el motiu que fos s'aturava? Voldria dir que no calia anar a treballar? Potser després d'uns mesos de treball i sinó sorgia cap despesa sobtada, podria comprar-se un d'aquells rellotges que els senyorets amaguen a l'infern de la jaqueta. Entretant, per a començar i eixir del pas, havia de cavil·lar alguna cosa. Estava fet un embolic.
I en cas de comprar-se un rellotge propi, com s'assegurarà que aquest tampoc no l'enganyarà ni li farà cap bretolada? No, en aquest cas no calia passar pena, ja que llavors en tindria dos per a poder comparar, el del campanar i el seu.

El primer dia, evidentment, seguint el seu costum vital i el de la seua família, va llevar-se amb el toc de l'hora Prima. De seguida sotjà a través de la finestra el rellotge del campanar i comprovà que encara restaven dues hores. Malgrat això, es vestí i desdejunà l'absenta a la taverna, com si encara anés a treballar al camp. Sortí de casa també a la mateixa hora de sempre. Caminaria fins al magatzem i s'esperaria a la porta fins que es fera l'hora. S'assegué al brancal d'enfront llambregant fixament l'entrada de l'edifici. Després d'una bona estona arribà un home gran amb bigoti amb tot el semblant de ser-hi el porter.
- Ja és l'hora?
- No encara senyor, falten més de vint minuts.
- Escolte, com sap que falten vint minuts?
- Senyor, doncs per que falten vint minuts, mire.
- Però, n'està segur que el seu rellotge funciona, va a l'hora?
El porter de bigoti somrigué i al poc arribaren la resta de treballadors, la majoria ben adreçats. La feina consistia en pesar el cabassos i fardells en aquella bàscula de ploms rovellats i anotar que el que portava cadascú. Encara que de lletra no en sabia, era un home eixerit i copsà de seguida el secrets de l'ofici. Només havia de marcar creus i traçar números sense esborrallar-ho tot.

Tot i això, només romangué als magatzems dos anys a tot estirar. Temps sobrer per a afartar-se de l'horari rutinari i de la vida sedentària rere el mostrador dels pesos. En plegar de la feina, arribava a casa cada vesprada amb les mans netes i una sensació de buidor al ventre. El campanar encara no havia donat el clasc de Vespres i ell ja hi era a casa.
Durant aquest temps mai no havia faltat un sol dia a la feina; i de tan minso que era el sou, tampoc no havia pogut estalviar prou per adquirir un rellotge de butxaca. Així que indefugiblement continuava amb el seguici al campanar, intentant d' acomodar el seu propi ritme i el del magatzem a les campanes.

Així que, ben tip de tot plegat, amb la mateixa empenta tèbia amb que abandonà el camp, decidí tornar. No s'avesaria mai a les cadències artificials dels treballs de senyorets ni a la tirania mentidera del rellotge. Las campanes i el cel són les que diuen la veritat.
Anà a parlar amb el seu antic capatàs i li comunicà que volia tornar al camp, li digué que volia començar quan abans millor.
- Molt bé, - li contestà el cap de colla - demà comencem a les vuit.